Pàgines

diumenge, 23 de març de 2008

Límits del creixement i de l'aigua

Hom té la sensació que l’actual sequera no és només una circumstància conjuntural, i per tant passatgera. Encara que és de suposar que vindran temporades més plujoses, hi ha la impressió general que episodis com el que estem vivint es repetiran cada vegada amb més freqüència. I, en tot cas, els efectes del canvi climàtic sembla que tot just ara comencen a ensumar-se. Però és que, al marge dels efectes del canvi climàtic, l’aigua com a bé escàs i imprescindible té unes limitacions que fan insostible el ritme de creixement que ens autoimposem.

Qualsevol barceloní que es passegi per les terres de l’Ebre (jo ho he fet aquests dies) pot pensar que baixa un bon cabal per no haver de patir per falta d’aigua. El rebuig frontal contra tot tipus de transvasament d’aigua de l’Ebre (ni cap al sud ni cap al nord), no es basava tant en la inviabilitat d’aprofitar uns recursos hídrics en cas d’haver-hi excedents, sinó en l’absoluta desconfiança dels ciutadans de l’ús que es faria d’aquesta aigua i de les prioritats que se li donaria. Era evident l’ús pervers que li volia donar el PP, terres avall, però tampoc confiaria excessivament en el que li podrien donar els altres partits polítics.

I si no es pot treure l’aigua de l’Ebre, amb l’actual creixement de la població, els polítics de casa nostra bé s’han d’empescar algun altre recurs. Una possibilitat seria un transvasament camuflat (en diuen una “canonada”) d’aigua del Segre, aigua que al capdavall pertany a la mateixa conca de l’Ebre, i una altra és acabar d’esprémer els rius Ter i Llobregat. Les protestes, lògicament, no s’han fet esperar. El que passa és que aquí és molt més difícil que se’n surtin: primera perquè els qui protesten són els pagesos, els primers a veure’s afectats per les restriccions, i un col·lectiu relativament reduït contra el qual tothom s’hi veu amb cor, encara que ells no s’hi estiguin jugant tenir verda la gespa del jardí ni clara l’aigua de la piscina, sinó el pa de cada dia. I segona perquè la seva protesta va dirigida contra un govern teòricament progressista, i concretament contra un Conseller teòricament ecosocialista, i aquestes coses, aquesta gent, no les faria mai.

Podem fer jocs de mans amb els nostres rius, repescar vells aqüífers, fer campanyes de reaprofitament, invents casolans de tota mena, però l’aigua que tenim és limitada, i tot indica que estem arribant al seu límit. No serà que potser hauríem de començar a admetre que el creixement també té un límit, i que el creixement pel creixement no és sinó un suïcidi col·lectiu a la llarga?