Pàgines

diumenge, 2 de maig del 2010

Amb les estadístiques a la mà

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Les prospeccions estadístiques tothom se les amaneix com vol. Si repassem les diferents enquestes que han aparegut en els darrers mesos en trobarem per a tots els gustos, encara que sempre amb el denominador comú de l’ascens del sentiment sobiranista en la població catalana. Des dels estudis que afirmen que no passarien del 30% els partidaris de la independència, als que els atorguen una clara majoria. Tinguem en compte, però, que en les conteses electorals els partits que es presenten com a opcions netament independentistes, fins ara, arriben ben just al 15%.

L’Artur Mas afirmava que en un referèndum per la independència amb una baixa participació és possible que guanyés el SÍ, encara que fos per un estret marge; però que si la participació fos superior al 55%, aleshores guanyaria el NO. I aquest raonament, que no sé si està prou ben fonamentat però que en tot cas no sembla pas fugir d’estudi, és el que deu motivar a CiU mantenir aquesta ambigüitat per alguns incomprensible. Mas diu que votaria SÍ en un referèndum per la Independència, però a la vegada considera que ara mateix no és el moment oportú per convocar-lo; per por de perdre’l, segurament. Per por de guanyar-lo, que dirien els més malèvols. De fet, quelcom de semblant afirmava Jaume Sobrequés: ‘El PSC lideraria el referèndum d’autodeterminació si fos la posició majoritària de la ciutadania‘. Aquests posicionaments irriten els independentistes convençuts, per considerar-los porucs i poc conseqüents, però també el Partit Popular i en general els nacionalistes espanyols, que els veuen excessivament nacionalistes, fet que els acaba donant la centralitat política que els permet guanyar o disputar-se la victòria electoral.

En les consultes populars, a moltes poblacions, la participació ha estat inferior a la suma dels vots obtinguts per CiU i ERC junts, i en algun cas fins i tot inferior als vots obtinguts per ERC. És una prova que per a calibrar degudament el valor de les enquestes, de les consultes o de les eleccions és molt important la resposta, però també ho és com es fa la pregunta. No és el mateix una consulta organitzada des de les institucions amb tot el desplegament mediàtic i l’enorme quantitat de recursos invertits, que una altra organitzada per entitats ciutadanes sense mitjans, sense recursos i sense experiència. Però tampoc seria el mateix organitzar una consulta institucional sobre la independència on els arguments fossin avaluar els avantatges o els desavantatges de l’opció independentista, que organitzar-la sota l’amenaça d’esberlar la cohesió social del país, amb violència inclosa, en cas que s’optés per la via independentista. I, ja fent una mica de ciència ficció, imaginem una consulta organitzada per les institucions catalanes, però amb l’assentiment del Govern espanyol i amb la voluntat democràtica (aquest és el punt de ciència ficció) no solament de respectar la decisió de la ciutadania, sinó de col·laborar en la forma de repartició de la part que ens correspondria de les estructures de l’Estat, inclòs l’exèrcit, les ambaixades o el patrimoni avui dipositat a Madrid com a capital de tot l’Estat espanyol. En aquests darrer cas, com ja havien dit en algun moment, fins i tot gent tan nacionalista com la Montserrat Nebreda o el Joan Ferran de ben segur que també votarien a favor de la llibertat.

Ens queda encara camí per córrer. Perquè de ben poc ens serviran les consultes si només reflecteixen aquest 20% d’independentisme convençut. Caldria acabar de donar l’impuls necessari perquè s’hi apuntin nous sectors i persones fins ara indecises. I això no s’aconseguirà si no som capaços de crear entre totes les forces polítiques sobiranistes un estat d’ànim positiu i engrescador, de manera que no demanem a la ciutadania que s’apunti al projecte partidista de ningú sinó a un projecte nacional de país, creïble i àmpliament compartit.