Pàgines

dimecres, 26 de març de 2008

Les raons de Carod

Val a dir, d’entrada, que sempre he considerat Josep Lluís Carod Rovira com un dels dirigents del partit més seriosos i amb més capacitat per a ser al capdavant. Amb tots els errors comesos, que compartits amb l’actual direcció no són pas pocs, avui per avui, és o era la cara presidenciable més creïble que tenim o que teníem. La seva renúncia a la reelecció com a President d’ERC pot tenir, lògicament, diverses lectures. N’apuntaré algunes, no pas contradictòries ni excloents entre sí.

En primer lloc, dir que ens trobem davant d’un altre moviment, personal i precipitat, com el que ell mateix havia criticat dies enrere. Una decisió presa sense el mínim debat intern al si del partit, que a hores d’ara ja deu ser impossible.

Intentant de veure-hi l’aspecte positiu, d’acord amb una certa imatge d’honestedat que se li atribueix, podem pensar que ha fet un gest “generós”, com deia ell, per tal d’afavorir la renovació del partit. De fet, entraria en la lògica d’una assumpció de responsabilitats davant del fracàs electoral, que haurien de ser com a mínim compartides per l’aparell del partit controlat pel seu principal opositor. Per això, també sembla lògica la seva insinuació que, per honestedat, Puigcercós hauria de fer el mateix.

Però no ens enganyem. Ell sap de fa temps (recordeu el Congrés de Manresa?) que el partit se li ha escapat de les mans. I la possible autoritat moral, per la seva vàlua intel·lectual i la imatge de bon orador, pot quedar escombrada quan Puigcercós faci anar la maquinària que durant tot aquest temps s’ha anat treballant a favor seu. Ell renuncia a la reelecció perquè sap que, tant si la militància aposta per la renovació com pel continuisme, ell ho té perdut. Fa temps que al partit les votacions no es fan en funció de les idees sinó de les fidelitats. I això, ell ho ha treballat poc.

Evitant una desfeta personal al Congrés d’ERC del mes de juny, pot aferrar-se al càrrec de Vicepresident del Govern com a mínim fins al final de la legislatura (en cas d’haver estat derrotat per Puigcercós, aquest podia reclamar-li també el lloc al Govern, cosa que no es pot descartar que li reclami igualment). I es dóna un marge de temps per veure cap on encaminar el seu futur personal. Al capdavall ell continua essent, amb diferència, el cap de cartell que més vots ha obtingut per a ERC en els darrers temps.

De la mateixa manera, mantenint-se al marge de la disputa interna que ara quedaria reduïda a tres bandes, ell podria erigir-se com a àrbitre o trobar una sortida honorable amb qualsevol dels resultats possibles, cosa que difícilment hauria tingut en cas d’haver estat derrotat en unes votacions internes del partit. Queda per veure si podrà, tanmateix, mantenir-se’n tant al marge i no acabarà afavorint i per tant lligant la seva sort a una o altra candidatura.