Un dels
problemes que pot tenir qualsevol que pretengui analitzar la realitat del país
i la seva situació política és el de confondre aquesta realitat amb els seus desitjos. Qui més qui menys suposo que tothom hi deu haver caigut alguna vegada
en un intent de veure la realitat, a vegades potser inconscientment, tal com
ens agradaria que fos. Això fa perdre, evidentment, molta objectivitat i per
tant també credibilitat. I d’exemples en trobaríem, segur, a tot arreu.
Però en el
debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya aquest fet pren una
dimensió sovint desmesurada. Els desig dels populars catalans i concretament de
l’Alícia Sánchez Camacho de veure com s’ensorra el país, per tal de poder dir
que és culpa del sobiranisme, fa que vegin cataclismes on hi ha una certa
normalitat o que vegin fugues d’inversions quan Catalunya continua essent una
de les comunitats que capta més inversió estrangera. De fet, quan parlen de les
catàstrofes que ens sobrevindran amb la independència en realitat estan dient
el que els agradaria que passés i, sobretot, allò per al qual ells esmerçaran
tots els esforços. La mateixa Alícia que ha pressionat el Govern espanyol, amb
força èxit val a dir-ho, perquè no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que
no compleixi l’Estatut pel que fa a inversions, que no executi les que s’han
pressupostat, i que en la mesura que sigui possible escanyi tant com pugui les
finances catalanes però també les empreses del país, serà la mateixa Alícia que
pressionarà perquè Mariano Rajoy no cedeix ni un mil·límetre davant les
reivindicacions catalanes, que l’any que ve empitjori el finançament català amb
una encara menor aportació de l’Estat, i per suposat perquè Catalunya quedi
exclosa de la UE
quan assoleixi la independència.
De fet, és
el mateix que ha fet el Comissari Europeu de la Competència , Joaquín
Almunia, quan ha assegurat que Catalunya en quedaria fora en el moment
d’esdevenir un Estat independent, opinió recolzada per l’inefable i sempre
hostil Duran i Lleida. Ell sap que no hi ha cap llei, cap article ni cap
disposició comunitària que prevegi què passaria en el cas, fins ara inèdit, que
es produís una secessió en un dels estats membres; com ell sap igualment que
aquest és un tema que dependrà única i exclusivament de la voluntat política de
totes les parts. El que passa és que Almunia no diu el que creu que passaria
sinó el que voldria que passés i l’objectiu per al qual ell treballarà per tal
que passi.