Va arribant l’hora en què Joan Laporta, deslliurat del compromís que li representa la Presidència del Barça, entri de ple en la batalla política. Pocs dubten que, hores d’ara, Joan Laporta i Joan Carretero tenen ben assumida i acordada la candidatura conjunta de cara a les eleccions de la tardor. No sé si també tenen decidida la fórmula, les sigles i el repartiment de les principals posicions en les llistes, donant per suposat que el programa base serà una elemental i contundent defensa del projecte independentista; però, en tot cas, el desencís que crearia el fracàs de l’operació seria majúscul.
Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous.
Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional.
Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.
Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous.
Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional.
Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.
