S’ha presentat la segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.
Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.
Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.
Els moviments interns, tant al si de CiU com al sí d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important.
Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.