Pàgines

divendres, 27 de juny de 2008

Pla Ibarretxe i foc d’encenalls

Avui, amb tota probabilitat, el Parlament basc donarà llum verda a la llei que hauria de permetre tirar endavant la consulta popular que fa temps que predica el lehendakari Juan José Ibarretxe. Però no és cap secret que el Pla Ibarretxe ja preveu que la consulta de l’octubre finalment no es farà. No deixa de ser una figura retòrica o una posada en escena en la qual s’han d’evidenciar les escasses conviccions democràtiques dels espanyols, enfront d’una actitud d’aparent fermesa dels dirigents bascos, que s’hauria de traduir en un major recolzament electoral en la propera contesa electoral. El tema estarà en veure si el tacticisme tan evident del lehendakari acabarà convencent la societat basca, o si, contràriament, per cansament la gent optarà per posicions més còmodes i estables.

Dins del marc constitucional actual (i Déu nos en guard de parlar de cap reforma de la Carta Magna) el procés autonòmic ja ha tocat sostre; i l’únic que en podem esperar és l’incompliment reiterat de la llei, quan l’incompliment va en detriment de les autonomies, reculades de tota mena per la via de la reinterpretació dels textos legislatius, imposició de la supremacia dels poders estatals, amenaces constants a les llengües no espanyoles, etc. Des del moment en què els dirigents bascos afirmen que acataran la legalitat constitucional espanyola, i que intentaran arribar a acords amb el Govern espanyol és que ja assumeixen que tot plegat serà un foc d’encenalls.

D’alguna manera, sense anar tan lluny en les formes, és el mateix que ens va passar aquí amb la reforma de l’Estatut. Totes les forces polítiques catalanes van emprendre el procés en base als principis constitucionals espanyols, acceptant les seves regles de joc. Des d’un punt de vista de la lògica democràtica, un cop el Parlament de Catalunya va aprovar un text amb una amplíssima majoria (el 89%), el que tocava era sotmetre el text en referèndum a la consideració dels ciutadans, i prenent-lo ja com a decisió sobirana del poble de Catalunya portar-lo a Madrid per negociar-ne el seu encaix (si era possible) en el marc constitucional espanyol. Però no. Es va prendre l’opció netament constitucionalista de considerar el text aprovat pel Parlament de Catalunya com un mer esborrany o proposta per tal que fossin les Corts espanyoles les qui acabessin elaborant la llei (L’Estatut és una llei orgànica espanyola, no ho oblidem), sempre sota la “protecció” del Tribunal Constitucional. I aquí estem.

El problema és que en aquest cas es crea també un precedent: una proposta d’un Parlament que, en no encaixar en el marc constitucional espanyol, és retirada i senzillament queda sense efectes. Jo no sé si electoralment li sortirà bé la jugada al Lehendakari, però la derrota moral que pot implicar la renúncia a tirar endavant una proposta del Parlament basc pot perjudicar greument les aspiracions catalanes, tant se val que sigui en l’horitzó del 2014 com de més enllà. Però, aquí, com sempre, ens ho mirem de lluny, com si no parléssim de la prepotència del mateix Estat. I, com va passar en el cas de la reforma de l’Estatut, després de seguir les regles de joc del Constitucionalisme espanyol posarem el crit al cel perquè aquest constitucionalisme sí que funciona.