Pàgines

divendres, 14 de juny del 2013

El drama del Navarro

Pere Navarro pot acabar essent víctima d’ell mateix. De la manera més insensata i estúpida, i en una clara mostra d’incapacitat de lideratge, va començar una purga interna per a desfer-se dels sectors més catalanistes. Va aconseguir importants desercions i crear tensions internes, quan fins llavors s’havia procurat mantenir un cert equilibri entre les diferents famílies socialistes; de tal manera que el PSC, en el curt període que el Navarro hi és al capdavant, ha perdut una bona colla de líders carismàtics i de gent que donava credibilitat al partit.

Se suposa que, a part de la por i la inseguretat pròpia dels ineptes, Pere Navarro devia voler presentar-se davant del PSOE com l’home que havia acabat amb el catalanisme maragallista i havia recuperat l’esperit d’oposició al nacionalisme convergent. Devia esperar que li ho agraïssin, és clar. Però, fins i tot això li està sortint malament. Per més que renegui del sobiranisme, que advoqui per una política d’entesa amb Espanya, entenent aquesta entesa com una inevitable submissió, ja que res no és possible segons ell sense haver-ho pactat abans amb el poder espanyol, a Madrid els seus el continuen veient com un catalanista. Bé, de fet, el veuen simplement com un català, motiu més que suficient com per a no fiar-se’n. La darrera astracanada de reclamar l’anul·lació del concert basc s’entén des d’aquesta lògica d’imaginar que els espanyols, i per tant també el PSOE, no accepten el dret a decidir i les nostres aspiracions nacionals per un exigent rebuig a qualsevol mena de privilegi; sense adonar-se que els espanyols no els preocupa ni poc ni molt que hi hagi privilegis, sinó només que ens en puguem beneficiar nosaltres. És el mateix que li passa a la Camacho, que després de dir una i mil vegades que ells estan per buscar acords amb el PP espanyol, aquests la menyspreen dient-li que no hi ha més diàleg que passar tots per l’adreçador.


El Navarro, doncs, debilitat internament i molt contestat pels sectors catalanistes que encara romanen al PSC, topa frontalment amb un PSOE que abans que res és un partit espanyol, i que no li perdona que tingui la gosadia de defensar una mínima catalanitat. I comencen a sorgir veus, cada vegada amb més força, reclamant que el PSOE instal·li les seves sigles a Catalunya, com l’única garantia d‘obtenir una absoluta subordinació dels socialistes catalans. I és que, igual com passa amb el Partit Popular, no hi ha socialistes o populars catalans, sinó socialistes o populars espanyols que circumstancialment viuen a Catalunya.