Pàgines

dimecres, 18 de juny de 2008

Recessió: pinten bastos

Ens ho han anat venent a poc a poc, però tot sembla indicar que la recessió ja la tenim al damunt. Si primer es parlava de moderació en el creixement, després de desacceleració econòmica, ara ja es parla més directament de recessió. Quan la majoria de les grans empreses ja han presentat els balanços corresponents a l’any passat, amb uns beneficis extraordinaris, pot ser el moment oportú de parlar-ne sense embuts. Primera perquè ja no farà tan mal d’ulls contraposar els enormes beneficis empresarials amb les mesures anticrisi, i segona perquè del que es tracta és d’assegurar que la festa no decaigui, i que els balanços continuïn essent aquest 2008 igual de positius que els del 2007.

Els empresaris i els sectors financers han gaudit d’uns anys espectaculars. De fet, no es tractava de cap gran descoberta ni d’enginyeria empresarial sinó simplement d’aprofitar l’anomenada llei del mercat, però aplicant-la sense escrúpols. D’una banda, aprofitant que hi ha demandes imprescindibles, de primera necessitat, com la de l’habitatge o la dels carburants, que han permès sobredimensionar-ne els preus i per tant els beneficis; de l’altra, explotant fins al màxim el control de l’especulació, de manera que es poden fer fluctuar els preus del mercat de forma artificial, com ho hem vist amb els preus dels aliments i del petroli; i, finalment, especulant també amb la mà d’obra, ja que si hi ha més oferta disminueix el seu valor i es paga menys. Però bé, la mateixa cursa desenfrenada a la cerca d’uns beneficis desorbitats han fet trontollar part del sistema, i ara cal recompondre’l.

Tant a nivell europeu com a nivell de l’Estat ja s’anuncien tota mena de mesures per a fer front a la recessió, amb una unitat de criteris encomiable: aquí no hi ha ni dretes ni esquerres que valguin, la recepta apunta a una sola direcció. Les administracions han posat en marxa tot un seguit de mesures per evitar l’esfondrament del sector immobiliari i de la construcció, com als Estats Units van córrer a cobrir els esvorancs oberts en algunes empreses creditícies. Però sobretot se’ns anuncien un seguit de mesures per a pagar el cost de fer front a la recessió: més flexibilitat laboral, ampliació de jornada, contenció salarial, allargament de l’edat de jubilació, contractes a precari (que si no accepten els d’aquí ja acceptaran els de fora), reforma del sistema de pensions que diuen que es fa insostenible, reducció de drets laborals, increment de preus dels productes de primera necessitat com la llum, etc. El denominador comú és que ens haurem d’estrènyer (encara més) el cinturó.

Tot sigui per superar la crisi, i assegurar que bancs i empreses puguin mantenir un alt nivell de beneficis (altrament serien inviables, i encara agreujaríem la situació, diuen). Tècnicament, no sé si la situació econòmica actual es pot qualificar o no de recessió, però a nivell dels drets treballadors, dels qui no ens vam beneficiar del període de vaques grasses i haurem de pagar el període de vaques magres, sí que podem parlar clarament de recessió.

I sense ningú que ens defensi.