Hi ha coses
que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a
base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar
perfectament: el prestigi de la
Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts
fets a l’empara de la
Zarzuela ; el sistema judicial espanyol està plenament
supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es
permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els
processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou
feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.
Si finalment
ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas
perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què
es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat,
sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre
del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de
qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava
alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al
corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma
apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú
es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per
raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després
va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no
declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de
l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú
dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament
imputada, ara per frau a Hisenda.
Fins aquí
res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal
Constitucional a la Fiscalia
de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns
interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres
prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però
una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les
estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de
prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible
que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda
davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i
registrals en què constava que la
Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat”
per error el DNI de la Infanta ?
Imbècils, potser sí; però tant...?