Imbècils, potser sí. Però tant...?

Hi ha coses que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar perfectament: el prestigi de la Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts fets a l’empara de la Zarzuela; el sistema judicial espanyol està plenament supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.

Si finalment ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat, sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament imputada, ara per frau a Hisenda.

Fins aquí res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal Constitucional a la Fiscalia de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i registrals en què constava que la Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat” per error el DNI de la Infanta? Imbècils, potser sí; però tant...?