Finalment, amb molt de retard perquè tot just ara s'han adonat de la impossibilitat de negociar amb el Govern espanyol, la Generalitat recorrerà davant del Tribunal Constitucional la invasió de competències que suposa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El Govern espanyol no solament tira endavant el seu pla per tal d’acontentar la gran banca i eliminar les petites i mitjanes caixes d’estalvi que estaven complint la seva funció, sinó que per boca del President del Banc d’Espanya ja amenaça a les que no s’avinguin a les seves raons.
El motiu concret del recurs de la Generalitat és que el FROB li retira la competència que aparentment tenia sobre les Caixes d’Estalvi; de manera que serà el poder central qui tindrà la potestat d’autoritzar les fusions i d’intervenir-les si ho considera oportú. El FROB representa una despesa realment important, tant de l’Estat com d’Europa, que ha de servir bàsicament per a pagar els costos de les fusions d’unes caixes que, fins i tot en aquest 2009 que se suposa que haurà estat el pitjor de la crisi, han presentat beneficis. Es tracta d’eliminar un sistema regionalitzat o fins i tot comarcalitzat, no pas perquè no hagi resultat ben útil als respectius territoris sinó perquè fa nosa als interessos de la gran banca, i sobretot perquè sempre els resultarà molt fàcil de controlar-les. L’argument de la manca de solidesa resulta, com a mínim, insòlit; no ja només perquè totes aquestes petites entitats han presentats balanços positius, encara que menors com també ho han estat els de la majoria dels bancs, sinó perquè justament va ser la gran banca la que va haver de ser recolzada amb diner públic en els primers moments de la crisi, perquè és aquesta la que, per la seva temerària gestió, posava en risc de col·lapse tot el sistema econòmic del país. I són prou coneguts els casos més o menys recents de grans bancs que han estat apuntalats amb diner públic, diuen, per a protegir els accionistes i clients.
A les Caixes, ras i curt, se les amenaça perquè segueixin els plans del Govern espanyol, que són també els de la banca; i fins i tot poden ser intervingudes si així es considera oportú. Ho deia ben clar el president del Banc d’Espanya, la seva potestat està per damunt del que puguin opinar les comunitats autònomes, però també per damunt del que puguin decidir les assemblees i òrgans de direcció de les Caixes. Una vegada més, l’estil soviètic d’intervencionisme es posa al servei dels grans interessos econòmics, que només creuen en el liberalisme a l’hora de repartir beneficis i decidir sous i jubilacions multimilionàries per als seus directius. És el mateix Govern captiu, amb pràctiques recalcitrantment de dretes, que diu que no pot intervenir quan aquests directius de les grans entitats bancàries decideixen repartir-se escandaloses primes, al·legant la llibertat d’empresa.
El motiu concret del recurs de la Generalitat és que el FROB li retira la competència que aparentment tenia sobre les Caixes d’Estalvi; de manera que serà el poder central qui tindrà la potestat d’autoritzar les fusions i d’intervenir-les si ho considera oportú. El FROB representa una despesa realment important, tant de l’Estat com d’Europa, que ha de servir bàsicament per a pagar els costos de les fusions d’unes caixes que, fins i tot en aquest 2009 que se suposa que haurà estat el pitjor de la crisi, han presentat beneficis. Es tracta d’eliminar un sistema regionalitzat o fins i tot comarcalitzat, no pas perquè no hagi resultat ben útil als respectius territoris sinó perquè fa nosa als interessos de la gran banca, i sobretot perquè sempre els resultarà molt fàcil de controlar-les. L’argument de la manca de solidesa resulta, com a mínim, insòlit; no ja només perquè totes aquestes petites entitats han presentats balanços positius, encara que menors com també ho han estat els de la majoria dels bancs, sinó perquè justament va ser la gran banca la que va haver de ser recolzada amb diner públic en els primers moments de la crisi, perquè és aquesta la que, per la seva temerària gestió, posava en risc de col·lapse tot el sistema econòmic del país. I són prou coneguts els casos més o menys recents de grans bancs que han estat apuntalats amb diner públic, diuen, per a protegir els accionistes i clients.
A les Caixes, ras i curt, se les amenaça perquè segueixin els plans del Govern espanyol, que són també els de la banca; i fins i tot poden ser intervingudes si així es considera oportú. Ho deia ben clar el president del Banc d’Espanya, la seva potestat està per damunt del que puguin opinar les comunitats autònomes, però també per damunt del que puguin decidir les assemblees i òrgans de direcció de les Caixes. Una vegada més, l’estil soviètic d’intervencionisme es posa al servei dels grans interessos econòmics, que només creuen en el liberalisme a l’hora de repartir beneficis i decidir sous i jubilacions multimilionàries per als seus directius. És el mateix Govern captiu, amb pràctiques recalcitrantment de dretes, que diu que no pot intervenir quan aquests directius de les grans entitats bancàries decideixen repartir-se escandaloses primes, al·legant la llibertat d’empresa.