A vegades, hi ha premis que s’obtenen més per la manca d’altres candidats que per mèrits propis. Suposo que aquest és el cas del premi Nobel de la Pau atorgat a la Unió Europea. No sabem com seria l’Europa actual sense aquesta Unió, i és evident que la seva existència és sempre un element de dissuasió per a evitar conflictes interns; però, personalment, crec que la gran lliçó de la segona Guerra Mundial no va ser justament que calia evitar el bel·licisme, sinó que les guerres s’havien de traslladar lluny dels grans centres de decisió i de poder econòmic.
Des d’un punt de vista històric, doncs, podríem entendre aquest premi a la institució europea, encara que sigui només per a reconèixer l’esforç de no recórrer a la violència per a resoldre les seves diferències, havent-hi els precedents de fer-ho amb una certa regularitat. Però, en tot cas, ni la història és excessivament immaculada ni el moment el més oportú. Perquè és aquesta mateixa Unió la que s’ha mirat impassible com a Europa mateix es desenvolupaven conflictes sagnants com els dels Balcans, la mateixa que no tenia cap mena de rubor a l’hora d’establir tractes comercials i preferents amb règims dictatorials o opressors de pobles sencers, la mateixa que permetia que la rivalitat comercial o colonial entre alguns dels seus membres originés conflictes com la guerra de Ruanda o la del Congo, i sobretot la mateixa que ha estat incapaç de bastir una Europa dels ciutadans. Perquè no oblidem que Europa, avui per avui, no és encara una organització plenament democràtica, amb un Parlament limitadíssim de funcions, un poder Judicial sense massa jurisdicció i un executiu format pels dirigents dels Estats i no pas elegits directament per la ciutadania europea o sorgit del seu Parlament. I és aquesta mateixa Europa que posa per davant els interessos dels grans poders econòmics als dels seus ciutadans, i que no dubta a portar a la misèria pobles sencers per a salvaguardar els interessos d'aquests poders.
I és que la història dels Nobel de la Pau no és que sigui tampoc exemplar. A grans trets, podríem dir que en el seu currículum hi trobaríem tres grans prototipus de premiats. En primer lloc, hi ha aquells premiats per compromís polític, sense parar compte si els qui es penjaven la medalla tenien un historial molt més proper al del genocida o criminal de guerra, com és el cas del Nobel atorgat a l’instigador del cop d’Estat de Pinochet a Xile. En segon lloc hi ha aquells altres que, sense negar-los tenir els seus mèrits, han obtingut el guardó bàsicament com una forma d’incordiar un Estat considerat poc amic. I, en tercer lloc, hi hauria aquells altres de persones que certament havien fet prou mèrits personals per a obtenir-lo. El d’enguany, a la Unió Europea , es trobaria més entre la primera i la segona casuística que proper a la tercera.