Quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, des d’una perspectiva catalana, es podrà dir que sentim impotència davant la poderosa maquinària de l’Estat, que ens resignem a la nostra dissort, i fins i tot que respectem aquest Tribunal i la seva sentència, però de cap de les maneres es pot utilitzar el concepte d’acatament. Acatar equival a respecte, però amb l’afegit de la submissió. No podem cometre el mateix error que Ibarretxe.
L’únic acatament que poden i han de fer els nostres polítics és a la voluntat popular. I el poble de Catalunya es va manifestar clarament a favor d’un text estatutari; i encara una part dels qui s’hi van mostrar en contra era perquè el consideraven excessivament esquifit. El poder emana del poble, i és a aquest a qui s’ha de rendir comptes; la resta són instruments per a fer efectiu aquest poder de la ciutadania. En els règims autoritaris hom entén la política com l’exercici del poder enfront d’uns súbdits que s’han de controlar perquè s’ajustin a les necessitats d’un poder il·legítim. La democràcia és el procés a l’inversa: el que preval és la ciutadania, essent la política només el mecanisme de donar compliment a la seva voluntat. I les relacions entre Catalunya i Espanya encara funcionen amb l’esquema d’un poder polític que s’imposa sobre la voluntat dels seus súbdits, als quals vol fer acatar les seves decisions.
Amb la sentència a la mà, doncs, els nostres polítics, si no són capaços de fer-hi front amb un gest de dignitat nacional, poden admetre la seva debilitat, la seva por o la seva incapacitat per a fer-hi front, poden argumentar estratègies diferents per a acabar fent prevaldre la voluntat del poble de Catalunya, però en cap cas poden fer un acte de submissió i d’acatament. Podríem recordar el text de la declaració unilateral d’independència dels Estats Units, de plena vigència avui: “… la humanitat està més diposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justicia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sometre a un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. ...”
Ajupirem el cap, en un nou acte d’acatament?
L’únic acatament que poden i han de fer els nostres polítics és a la voluntat popular. I el poble de Catalunya es va manifestar clarament a favor d’un text estatutari; i encara una part dels qui s’hi van mostrar en contra era perquè el consideraven excessivament esquifit. El poder emana del poble, i és a aquest a qui s’ha de rendir comptes; la resta són instruments per a fer efectiu aquest poder de la ciutadania. En els règims autoritaris hom entén la política com l’exercici del poder enfront d’uns súbdits que s’han de controlar perquè s’ajustin a les necessitats d’un poder il·legítim. La democràcia és el procés a l’inversa: el que preval és la ciutadania, essent la política només el mecanisme de donar compliment a la seva voluntat. I les relacions entre Catalunya i Espanya encara funcionen amb l’esquema d’un poder polític que s’imposa sobre la voluntat dels seus súbdits, als quals vol fer acatar les seves decisions.
Amb la sentència a la mà, doncs, els nostres polítics, si no són capaços de fer-hi front amb un gest de dignitat nacional, poden admetre la seva debilitat, la seva por o la seva incapacitat per a fer-hi front, poden argumentar estratègies diferents per a acabar fent prevaldre la voluntat del poble de Catalunya, però en cap cas poden fer un acte de submissió i d’acatament. Podríem recordar el text de la declaració unilateral d’independència dels Estats Units, de plena vigència avui: “… la humanitat està més diposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justicia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sometre a un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. ...”
Ajupirem el cap, en un nou acte d’acatament?