Esquerra Republicana es troba immersa, ara, en un nou procés de lluita interna pel control del partit. No és res de nou, sinó la continuació de la pugna oberta d’ençà de la desfeta en les eleccions espanyoles. El panorama ha canviat una mica, amb la fusió dels dos corrents crítics en un Reagrupament Independentista i la pràctica desaparició del sector de Carod Rovira, que probablement confia més en la seva imatge institucionalitzada que en els suports reals que pugui trobar entre la militància. I és que del que es tracta ara, com abans, és de controlar l’aparell del partit, en el benentès que hi ha un important gruix de “quadres”, aspirants a ocupar càrrecs, que seguiran a ulls clucs qualsevol consigna per tal de sortir a la foto.
Ara mateix tenim processos de renovació de les direccions comarcals i regionals. Els militants de base, els que es limiten a pagar quota i a tot estirar a assistir a alguna assemblea anual, no sé si saben massa què fan les seccions locals de partit, però si més no poden intuir-ho. Hi ha afers de política municipal, actes a organitzar a cada poble i ciutat, i com a mínim anar preparant el terreny per a les properes eleccions locals en la mesura que els partits han esdevingut bàsicament maquinàries electorals. Ara bé, si les seccions locals per a molts militants, i no cal dir per a la ciutadania en general, són organismes interns d’escàs interès per als qui no aspiren a escalar posicions, i de nul·la incidència en el conjunt de la població, les seccions comarcals encara menys. I les anomenades Regionals ja no sonen ni pel nom.
No cal entretenir-se a contrastar programes i propostes dels diferents candidats, si és que en tenen, perquè tot acaba reduint-se en saber qui és el candidat oficialista i qui és el que representa el sector crític. I en tot cas, la incidència dels resultats no serà en relació a la vida local o comarcal sinó en relació a la correlació de forces a la cúpula del partit. És un esforç més, i són molts els que es fan, per dissociar clarament el que és la vida i els interessos dels ciutadans, alguns dels quals encara tenim l’humor d’anar a votar quan ens convoquen, de la dinàmica dels partits. I aquí utilitzo el plural, perquè ja sabem que el que passa a ERC no és diferent del que passa a la resta de partits.
Ara mateix tenim processos de renovació de les direccions comarcals i regionals. Els militants de base, els que es limiten a pagar quota i a tot estirar a assistir a alguna assemblea anual, no sé si saben massa què fan les seccions locals de partit, però si més no poden intuir-ho. Hi ha afers de política municipal, actes a organitzar a cada poble i ciutat, i com a mínim anar preparant el terreny per a les properes eleccions locals en la mesura que els partits han esdevingut bàsicament maquinàries electorals. Ara bé, si les seccions locals per a molts militants, i no cal dir per a la ciutadania en general, són organismes interns d’escàs interès per als qui no aspiren a escalar posicions, i de nul·la incidència en el conjunt de la població, les seccions comarcals encara menys. I les anomenades Regionals ja no sonen ni pel nom.
No cal entretenir-se a contrastar programes i propostes dels diferents candidats, si és que en tenen, perquè tot acaba reduint-se en saber qui és el candidat oficialista i qui és el que representa el sector crític. I en tot cas, la incidència dels resultats no serà en relació a la vida local o comarcal sinó en relació a la correlació de forces a la cúpula del partit. És un esforç més, i són molts els que es fan, per dissociar clarament el que és la vida i els interessos dels ciutadans, alguns dels quals encara tenim l’humor d’anar a votar quan ens convoquen, de la dinàmica dels partits. I aquí utilitzo el plural, perquè ja sabem que el que passa a ERC no és diferent del que passa a la resta de partits.