Pàgines

dimarts, 22 de setembre del 2009

Burocràcia en blanc i negre

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.