Pàgines

divendres, 30 d’abril del 2010

Educació: Desacords pre electorals

A mesura que es va acostant la nova cita electoral, en principi prevista per la tardor, els diferents partits polítics han d’anar marcant les distàncies. Compten amb què l’electorat anirà escàs de memòria i no els tindrà en compte les vel·leïtats passades. O, si més no, compten amb poder contrarestar a base d’una gran campanya de màrqueting l’opinió que d’ells s’han fet els ciutadans. Normalment els funciona; menys del que esperaven, però els funciona.

No fa ni un any que el tripartit ens presentava com un gran èxit, dins de l’escàs marge de l’Estatut, el nou acord de finançament. Fins aleshores, els ajustaments pressupostaris es justificaven per la manca de recursos que s’havia de resoldre amb l’aplicació del nou model pactat entre el tripartit i el Govern espanyol (alguns dirien imposat pel Govern espanyol en el marc del cafè per a tothom, i el nostre més aigualit). Si abans totes les retallades pressupostàries es justificaven per la manca d’acord, ara no veiem què més podem fer gràcies a aquest acord. El Departament d’Educació, per exemple, anuncia noves retallades, en aquest cas poden ser 200 places dels Serveis territorials, i que se sumarien als ajustaments que ha anat fent el Departament en els darrers anys, amb la connivència dels tres partits del Govern. Ara, però, com que s’acosten eleccions, i cada partit ha d’anar marcant perfil propi, ja hi ha qui des del mateix Govern critica la mesura; com si els centre educatius no haguessin patit any rere any les retallades de personal i pressupostàries.

El diputat d’Esquerra Josep Maria Freixenet, mestre de professió i per tant coneixedor d’aquestes retallades que ha anat patint darrerament l’escola pública, havia romàs impassible fins ara veient com es deixaven de cobrir determinades vacants, com es paralitzaven segons quins programes educatius, s’aparcaven propostes pilot, es postergava l’equipament informàtic de les escoles i es deixava potser per al setembre, com a element de campanya dels socialistes, la gratuïtat dels llibres de text. Però ara ja s’ha donat el tret de sortida, i ara ja toca marcar ni que sigui tímidament les distàncies, i s'exclama per l’enèsima retallada del Departament d’Educació en detriment de l’escola pública. Ara, potser ja hem fet tard.

dijous, 29 d’abril del 2010

Corruptes, xenòfobs i violents...però legals

La Justícia és igual per a tothom, però per a alguns més que per als altres. En principi, les responsabilitats penals no són mai col·lectives, d’una organització o partit, sinó de cadascun dels seus membres i sobretot dels seus directius; però això no ha estat així quan s’ha volgut jutjat determinades organitzacions o mitjans de comunicació (casos Egin o Egunkaria) que defensen unes idees concretes.

Aplicant el mateix criteri que ha servit per a declarar la il·legalitat d’algunes formacions polítiques abertzales, hi hauria algun altre partit d’àmbit espanyol que també podria ser il·legalitzat. La diferència fonamental és que l’ideari d’aquesta formació política és excessivament afí a la dels jutges que haurien d’aplicar el mateix criteri. I ja no cal dir en els casos en què hi ha amistat manifesta i declarada, com el del jutge amic (més amic que jutge) que va exculpar Francisco Camps; perquè aleshores hauríem de parlar d’una altra mena de delictes.

El PP està esquitxat de corrupció per totes bandes; i ja no es tracta d’algun alcalde aïllat que va fer de les seves al seu municipi, en benefici propi, sinó d’una trama perfectament organitzada que parteix de la cúpula del partit, amb la figura del seu tresorer al capdavant. El sumari, o sumaris, amb totes les seves ramificacions regionals, s’anirà allargant i diluint en el temps per tal de perjudicar el mínim les aspiracions electorals del partit. I en el millor dels casos rodaran alguns caps menors, més que res per la indiscreció amb què havien portar la seva tasca. Però de considerar l’organització en el seu conjunt, com fan els jutges amb organitzacions d’altres ideologies, com a organitzacions il·lícites per a delinquir, res de res.

El PP es pot permetre el luxe de fer crides descaradament xenòfobes i racistes, com les del dirigent badaloní Garcia Albiol, amb la col·laboració directa de l’Alícia Sanchez Camacho. Si constitucionalment es poden menystenir les comunitats que dins de l’Estat espanyol tenen una llengua o una cultura diferent de la castellana, com no s’ha de poder fer el mateix amb les foranes? Els jutges no atenen mai aquesta mena de qüestions, a no ser que provinguin d’organitzacions menors, que fan ostentació de la simbologia nazi. I, encara.

El PP és una de tantes organitzacions que no condemna determinada violència, però mai se la inclou per aquest mateix fet en la llista d’organitzacions a il·legalitzar. Bàsicament perquè la violència que ells no condemnen és d’un ideologia concreta, de la qual probablement també participen els qui haurien de fer complir la Llei de partits. I no solament això, sinó que es pot encetar impunement i desvergonyidament un procés contra aquell qui tingui la pretensió d’investigar determinats crims. La Llei i la Justícia no pretén perseguir en abstracte la violència, els qui la recolzen o els qui no la condemnen, sinó aquella que es posa al servei d’unes determinades idees contràries al règim.

És així com el Partit Popular pot campar tranquil·lament, i aspirar a assumir de nou la governabilitat de l’estat, malgrat tractar-se d’un partit manifestament corrupte, xenòfob i partidari de segons quina violència. La Justícia és igual per a tothom, però no tothom hi té suficients amics.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Entre tots alimentem la xenofòbia

Hi ha molts índex i paràmetres diversos per constatar com creix el racisme i la xenofòbia als països de l’anomenat primer món. Davant de fets puntuals, com el del pamflet xenòfob repartit a Badalona pel candidat del Partit Popular, Garcia Albiol, al costat de la presidenta Alícia Sánchez Camacho, sovint ens escandalitzem com si el focus del problema fossin aquests brots en concret, i com si aquestes atzagaiades no fossin sinó el resultat d’una tendència general de les societats occidentals.

Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.

Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.

Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.

I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Regals enverinats

Les situacions de crisi poden ser passatgeres o cícliques, però sempre acaben engolint algunes víctimes, les més febles, que no hauran pogut aguantar la sotragada. En l’economia domèstica, són les famílies que s’havien hipotecat al límit comptant amb una situació de bonança i de treball estable. El sistema, amb els diners de tots els contribuents inclosos els qui es poden veure desnonats per no poder fer front a la hipoteca, ha recolzat el sistema financer responsable de la crisi, però no les seves víctimes. En l’àmbit internacional, quelcom de semblant li està passant a Grècia.

Grècia, amb la connivència de la Unió europea, havia assolit un endeutament excessiu que s’ha desbordat amb la crisi, i que s’agreuja a cada dia que passa. En un sistema liberal com el nostre, les víctimes s’abandonen a la cuneta; a no ser que la seva imatge pugui ser perjudicial per a la resta. La Unió europea no és una institució benèfica disposada a ajudar els qui ho necessitin, sinó una unió d’Estats que volen sentir-se més forts en un món globalitzat. Si s’ajuda a Grècia no és per cap interès envers els grecs; al capdavall, les condicions que s’imposaran per a concedir els “ajuts” són que la factura l’acabi pagant els ciutadans grecs: els treballadors, els pensionistes, els aturats... L’únic interès de la Unió és evitar la caiguda de la moneda europea, que per això ja es parla de fer sortir Grècia de la zona euro, i que no hi arrossegui algun altre país.

Però, compte amb les “ajudes”. Els diners prestats pels Estats europeus i pel FMI són només això, un crèdit. I donat que la solvència grega és ara mateix més aviat escassa, els interessos a pagar són molt superiors als que paga qualsevol altre Estat; i, naturalment, ha de ser amb totes les garanties, per tal d’assegurar-se que el suposat rescat de Grècia resulti altament rendible. Com es fa amb els països del tercer món, els crèdits tenen la virtut de permetre a qui els concedeix la possibilitat d’imposar condicions que seran més beneficioses per als Estats emissors, i per a les seves empreses, en detriment de la població del país afectat. És una molt ben calculada soga al coll que es posa al país endeutat perquè no oblidi, a l’hora de prendre decisions, qui té el poder de treure-li el tamboret de sota els peus.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Ponts de diàleg sobiranista

Eren més que previsibles tant els resultats com les reaccions que han generat les consultes populars sobre la independència d’ahir diumenge. Jo situava el llindar del fracàs per sota del 20% i de l’èxit rotund per sobre del 30; ni una cosa ni l’altra però, admetem-ho, ens hem quedat molt per la banda baixa. Naturalment, els unionistes faran la seva lectura en negatiu, obviaran les condicions amb què s’han de fer aquestes consultes al marge de les institucions i amagaran les dades que ens diuen, per exemple, que en realitat el President Montilla va captar un 17% dels vots possibles, o que a Girona l’independentisme ha tingut més vots que no va tenir l’actual alcaldessa.

Dit això, donant per descomptat que cal seguir treballant per aquest camí, també cal que ens fem una reflexió interna, amb tota l’autocrítica que calgui. També és cert que en alguns llocs, com ara a Mollet, el resultat ha estat tan baix que s’ha quedat per sota dels vots obtinguts per ERC en consultes oficials, i en la majoria no s’hi reflexa ni la suma de vots de CiU i d’Esquerra. Cosa que per a alguns sectors independentistes voldrà dir que aquests partits, i especialment els convergents, no s’hi han acabat d’implicar del tot. I és cert; però també vol dir que la capacitat de mobilització de la societat al marge d’aquests partits, també és escassa. Podem argumentar que un cert manteniment (a la baixa, no ho oblidem), tenint en compte que les consultes s’han fet en poblacions més grans, amb l’hostilitat dels seus governs municipals, i amb índex més elevats de població no autòctona, ja és tot un èxit. Però hem d’admetre que no s’ha sabut, o pogut, crear l’engrescament col·lectiu necessari per parlar d’un moviment imparable que ens porti indefectiblement cap a la independència. De ben poc serviran aquestes consultes, si després no som capaços de traduir-les en accions polítiques concretes, començant per les eleccions de la tardor.

L’aspecte més positiu, al meu entendre, és el que explicitava Joan Puigcercós: “s’han refet ponts de diàleg entre CiU i ERC”, i “quan hi ha una causa comuna podem treballar junts”. Doncs, heus aquí la qüestió: ja tenim la causa comuna que ens hauria de permetre treballar junts, la sobirania i la dignitat nacionals. Això vol dir un gir important en la política seguida per Esquerra en els darrers anys, i naturalment també per CiU. Si aprofitem aquesta lliçó, haurà estat l’èxit més gran de les consultes.

diumenge, 25 d’abril del 2010

La centralitat del debat polític

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Avui viurem una nova jornada de consultes populars sobre la independència. Aquesta vegada és més rellevant el nombre de ciutadans que tindran la possibilitat d’exercir, encara que sigui simbòlicament, el seu dret a decidir; les consultes arriben a poblacions amb un major nombre d’habitants, amb Lleida al capdavant; i en alguns casos s’han hagut d’organitzar amb l’administració local obertament en contra. No s’ha de ser molt agosarat per afirmar que amb tota probabilitat els percentatges de participació no variaran excessivament en relació a l’anterior convocatòria. Correm el risc, de conseqüències realment greus per al moviment sobiranista, de patir un revés (posem per sota del 20%); i són realment poques les possibilitats d’assolir un èxit clar (per sobre del 30% de participació); per tant, és molt probable que ens mantinguem en aquell punt entre mig que permet als unionistes menystenir-ne el resultat i alhora ens permet a nosaltres mantenir l’esperança que en unes condicions de normalitat democràtica, amb un referèndum convocat des de les institucions, podria guanyar l’opció de la llibertat.

Mentrestant, el debat polític al país se’ns ha escapat una mica de les mans. Si fa uns mesos semblava que tot podia girar entorn de l’opció sobiranista, d’estar a favor o en contra de celebrar un referèndum vinculant, ara, amb la darrera maniobra dels membres del Tribunal Constitucional, hem tornat al dilema no ja de si cal o val la pena defensar aquest Estatut, sinó de com es defensarà al capdavall d’aquest inacabable procés. Està clar que en cercles reduïts hi continua havent el discurs rupturista, com hi ha estat des de l’època del PSAN, 35 anys enrere, però no sembla que pugui tenir la suficient força, com semblava tenir darrerament, per a involucrar-hi el conjunt de les forces polítiques del país. La centralitat del debat polític és probablement un dels indicadors més clars de la dinàmica que segueix el país, més enllà de declaracions i manifestacions puntuals o del debat intern que es pot fer cada sector de l’espectre ideològic.

El que és important no és el fet de dir que nosaltres passarem del que pugui dictar un tribunal Constitucional espanyol, ni que la nostra opció és ras i curt la independència i que no perdrem el temps en defensar un Estatut sentenciat. Perquè això pot no servir de res si la societat, i amb ella la majoria dels partits polítics, va per un altre cantó; si el debat polític gira entorn de l’economia domèstica, per més que tothom sap que les diferències en política econòmica entre uns i altres són ben minses; si no aconseguim que en plantejar-se aquest debat la majoria de la gent no vegi que és per estrictes raons econòmiques, a part de les identitàries, que no ens podem permetre la disbauxa i el cost extraordinari que ens suposa romandre dins d’Espanya. L’important, insisteixo, no són les paraules en si, sinó la capacitat d’influir sobre la realitat amb aquestes paraules.

Més d’un recordarà el plany que feien els socialistes quan des del Govern de la Generalitat els convergents apel·laven al sentit de catalanitat per votar-los a ells i no als socialistes. El que realment pesava no era que algú digués coses com “un bon català no pot votar mai un partit espanyol”, perquè al capdavall també des de la resta de partits es podien fer afirmacions similars “la dreta ensenya la bandera i amaga la cartera”. El que realment pesava era que el discurs pujolista els funcionava, era versemblant. I potser per això, Pasqual Maragall va entendre que no servia de res plànyer-se de la dialèctica convergent i, per tant, el que havia de fer era neutralitzar-la fent-la menys creïble; d’aquí el seu discurs catalanista que el va portar a la Presidència de la Generalitat. Però l’important tampoc eren les seves paraules, sinó la credibilitat que mereixien a un sector important de la població.

Esperem que la consulta d’avui sigui el més exitosa possible, i sobretot que no representi cap daltabaix seriós. Però comença a ser preocupant que el mateix discurs independentista que temps enrere semblava inquietar els unionistes, avui es quedi en un segon terme i no formi part, amb la mateixa força que abans, del debat polític general del país.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Que el càstig no sigui excessiu

Ho deia Sergi Sol, cap de Comunicació d’Esquerra: “El drama no és que guanyi CiU, fins i tot és saludable l'alternança. El drama fora si guanya CiU i ERC pateix un càstig excessiu”. És des de la mateixa direcció d’Esquerra que es dóna per descomptat que hi haurà un càstig de l’electorat, i no els falta raó. L’únic que esperen és que el càstig no sigui “excessiu”. Caldrà veure si finalment serà un càstig just, el que correspon a la falta (falta greu d’incoherència, manca de rumb i desori intern), o si es podrà suavitzar amb l’excusa o l’atenuant de no haver-hi gaire alternatives.

Ja tothom dóna per descomptat, al si de la mateixa direcció d’Esquerra, que se n’ha anat en orris tot aquell plantejament del darrer Congrés del Partit en què s’augurava, gràcies a la política conduïda per l’actual direcció, un salt qualitatiu que ens permetria esdevenir la força decisiva en les properes eleccions (fins i tot s’apuntava la idea d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra). Ara només es tracta de resistir, procurar que el càstig no sigui excessiu, i que se’ns permeti continuar fent la viu-viu, sense projecte ni perspectiva de país. Res de reconsiderar el camí emprès, ni de cercar responsabilitats (qui mogui un dit de crítica interna no anirà a les llistes!), ni de corregir els errors. Ens continuem enfangant en un poti-poti d’incoherències que evidencien una absoluta descoordinació entre Govern i direcció del partit, una improvisació constant i un anar a remolc de tothom: de Montilla i els socialistes d’una banda, de l’empenta convergent que té via lliure per erigir-se com a alternativa de l’altra, o dels moviments socials que estan aportant l’única esperança al sobiranisme.

Però què més podem esperar, si reiterem una i altra vegada la bondat d’aquest tripartit mentre els socialistes imposen les seves tesis de submissió als seus superiors de Madrid. Ha estat vergonyós l’homenatge i els honors retuts al franquista Joan Antoni Samaranch, oferint-li el Palau de la Generalitat com a capella ardent. I contradictori: els Consellers d’Esquerra callaven i compartien submisos la decisió del President Montilla, la Secretària General de l’Esport en cantava les excel·lències i tenia la gosadia de dir que era un home “d’idees avançades”, i després, a pilota passada quan s’ha adonat del bunyol i del ridícul que ha fet Esquerra, surt Puigcercós dient “que Samaranch va actuar com un espanyol enemic de Catalunya, i no com un català responsable”. Esperem que el càstig, tot i que merescut, no sigui excessiu.

divendres, 23 d’abril del 2010

25 d'abril, tornem-hi!

S’acosta una nova diada de consultes populars. Aquesta vegada amb un salt qualitatiu pel que fa al nombre de persones cridades a votar i a la importància de les ciutats on s’organitza la consulta. La sensació, des d’una certa distància, és que s’ha fet un petit pas endavant, però insuficient. És cert que hi ha hagut la incorporació d’alguna cara mediàtica i que potser CiU s’hi ha implicat una mica més en algunes poblacions, però hem de reconèixer que no s’ha arribat a crear un clima creixent d’eufòria i d’engrescament col·lectiu.

Potser l’avenç més important serà el fet de superar, si és que el nivell de participació és semblant al de les anteriors consultes, l’increment de dificultat que representa organitzar-les sense recursos en poblacions més grans i amb les institucions locals en contra. Però també assumim més riscos. El fracàs el podríem pagar molt car, perquè representaria la fi d’un procés pretesament alternatiu basat en una societat civil que prenia la iniciativa al marge dels partits. I tornaríem a la situació anterior a la consulta d’Arenys on tot estava en mans dels partits apoltronats al poder o amb el desig de recuperar-lo, sense un projecte clar de país. I més greu encara: no sembla que les diferents onades de consultes independentistes facin créixer les expectatives de vot, i per tant d’engrescament col·lectiu i de suport de la ciutadania, per aquelles formacions que es declaren obertament independentistes, ja sigui ERC o el moviment creat entorn de Reagrupament i de Joan Laporta.

Caldria no enganyar-nos per poder reaccionar a temps. No es podran considerar realment exitoses les consultes si no se supera el 30% de participació, i ja seria quedar-se lluny del 40% assolit al 13 de desembre a la comarca d’Osona. I el llindar del fracàs no el podem situar per sota del 20%. No s’hi val a esperar el resultat per acabar dient que qualsevol resultat és bo, i per a justificar-ho tot amb la precarietat de mitjans i el boicot informatiu. S’emprèn una iniciativa amb uns objectius molt clars. Si s’assoleixen vol dir que anem pel bon camí; però si no, no podem fer l’estruç i continuar com si res descarregant les culpes en els altres. Alguna cosa haurem fet malament; si més no, l’anàlisi de la realitat del país.

dijous, 22 d’abril del 2010

Samaranch, doblement mutant

Se suposa que el moment del traspàs d’una persona no és el més idoni per a formular-li retrets ni crítiques. Però, està clar, una cosa és aprofitar l’ocasió per a carregar contra un individu de passat més aviat fosc, quan no se li ha fet en vida, i l’altra és ensabonar-lo mentint i callant la realitat de la seva figura. Amb Samaranch ens pot passar com al President Polonès, Lech Kaczynski, la popularitat del qual ja havia caigut en picat per les seves excentricitats, el seu tarannà autoritari i d’extrema dreta. L’accident que va acabar amb la seva vida ha trastocat, amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació sempre predisposats a maquillar la realitat, la perspectiva que en tenia bona part de la població, fins al punt d’enterrar-lo com un heroi quan no havia estat sinó un mal president, almenys des d’una òptica mínimament progressista i democràtica.

La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat.

Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaire panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Ell va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Un PSC servil i un Montilla ridiculitzat

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el PP i el PSOE s’acusaven mútuament d’entorpir- la renovació preceptiva del Tribunal Constitucional. Legalment, s’haurien de posar d’acord els dos partits espanyols per nomenar els nous membres, però cap dels dos vol renunciar a col·locar-hi els seus peons i els magistrats (amb les butxaques plenes) s’avenen indecentment a ser instrumentalitzats i a ser còmplices d’aquesta perversió. Fins ara els servia, a més, d’arma política per a acusar l’adversari de boicotejar el normal funcionament de la institució; però tot d’una s’han adonat de l’interès que pot tenir, per als seus interessos de partit, aquest mal funcionament. I en això sí que s’han posat d’acord.

Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no van voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i van sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i la ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.

Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Sotmesos a la ineficiència

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels molts turistes, i no turistes, estrangers que han tingut problemes per retornar als seus països, degut al tancament de l’espai aeri de mitja Europa. Menys ressò ha tingut el cas a la inversa, de catalans que es trobaven al Regne Unit i que no han pogut tornar tal com tenien previst. Si la simple avaria d’un tren o els problemes d’una sola companyia generen sovint caos organitzatius i sobretot informatius, no és d’estranyar que aquesta vegada tot s’hagi desbordat.

Com va passar amb el terratrèmol de Xile, i com ja ha passat en moltes altres ocasions, els ciutadans que es troben en una situació d’aquesta naturalesa en un país forà acostumen a tenir la pensada d’atansar-se a l’ambaixada o al consolat del seu país. Els catalans, però, no en tenim; i alguns van provar d’acudir al consolat espanyol de Londres. La resposta va ser molt similar a la que van obtenir el qui van fer el mateix durant el terratrèmol xilè: “El consolat no és una agència de viatges”. Senzillament, se’ls van treure del damunt. Curiosament, aquesta actitud la mantenen els representants d’un Govern que sí que va gestionar viatges de retorn de ciutadans anglesos que aquests dies es trobaven a l’Estat espanyol. Com un país normal, com si fóssim uns ciutadans normals amb els mateixos drets que els altres, els catalans voldríem disposar d’unes ambaixades i d’uns consolats que responguessin a les necessitats dels compatriotes que ho necessitin. Però això, segons els populars i els socialistes, és una bogeria i una pretensió forassenyada; hem d’acceptar la nostra inferioritat i la nostra categoria de ciutadans de segona. O de tercera, perquè fins i tot els petits estats que no poden tenir ambaixades i consolats a tot arreu, sí que poden establir convenis amb altres estats perquè defensin els seus interessos i els dels seus ciutadans.

En el nostre cas, però, el problema és doble. D’una banda no tenim estructura d’estat i per tant no disposem de delegacions pròpies, però de l’altra les representacions consulars espanyoles tampoc tenen clar quina és la seva funció. O millor dir, sí que tenen clar que no estan al servei dels ciutadans de l’Estat, sinó al servei del Govern de l’Estat. De fet, totes les estructures de l’Estat, des de l’exèrcit o la policia a la hisenda o les ambaixades, posen per cas, estan pensades per a servir els interessos de l’Estat que sovint no tenen res a veure amb els interessos dels ciutadans. Se’ns nega el dret a tenir un Estat propi, i a més se’ns n’imposa un que és ineficient i que no té cap interès de posar-se al servei dels seus ciutadans.

dilluns, 19 d’abril del 2010

L’única sentència vàlida

Com ja ve sent habitual en Esquerra, avui es desmenteix el que es deia ahir, que era totalment diferent del que es deia abans d’ahir, i encara ho serà més del que es dirà demà. Tan aviat veiem el Puigcercós afirmant que no hem de perdre més el temps amb aquesta paròdia de Tribunal Constitucional, com instem la resta de forces polítiques a reclamar la seva reforma i renovació preceptiva, com acabem dient quina és la sentència que n’esperem.

Si fóssim espanyols hauríem de reclamar la dimissió en bloc dels membres del Tribunal, primer per ineptes i perquè el seu manteniment representa una malversació de fons públics, i segon perquè està plenament corromput políticament, en ser l’expressió dels dos partits majoritaris espanyols. I els representants del PP en aquest Tribunal no poden pronunciar-se sobre un recurs presentat per ells mateixos. Precisament si no es vol renovar, tal com marca la llei, és perquè els populars saben que fer-ho ara seria perdre representació al si del Tribunal, mentre que si la renovació es fa quan s’hagi consumat la derrota dels socialistes en les properes eleccions, podran reforçar-hi la seva majoria; a no ser que aleshores siguin els socialistes els qui es neguin a renovar-lo, està clar. Si fóssim espanyols sentiríem vergonya de tenir corrompuda una de les màximes institucions de l’Estat, i per respecte a la mateixa institució sentiríem menyspreu pels dos partits que, des de dins i des de fora, han contribuït a desprestigiar-lo.

Però des d’una opció independentista, com hauria de ser la d’Esquerra, no té cap sentit primer que es vagi de bracet amb una de les parts que estan debaten com retallar el text aprovat pel poble de Catalunya, i segon que anem dient que esperem una determinada sentència. Joan Ridao deia que l'única sentència vàlida serà aquella 'que no toqui ni un punt ni una coma'. Com deia l’Albert Rivera: “si el Constitucional no retalla l’Estatut, donarem per vàlida la sentència; i si el retalla, no?”. Des del primer moment Esquerra havia d’haver deixat clar que ni aquest ni cap Tribunal està legitimat per a esmenar la voluntat del poble, sigui a favor d’un Estatut o a favor d’una proclamació d’independència. Esperar que la sentència ens sigui favorable és un reconeixement de la seva potestat per emetre-la.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Que la imprudència no ens faci estúpids

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Hi havia una expressió o crit de guerra d’uns grups feixistes espanyols que deia: “A por ellos, que son pocos y cobardes”. Una expressió que sempre m’ha fet molta gràcia perquè la feien servir amb una fatxenderia pròpia de qui se sap segur de la victòria; però, si fem cas de la mateixa frase, no pas tant per mèrits propis com per la feblesa de l’adversari. Naturalment, si després resulta que ni així, ni essent els enemics “pocs i covards”, aconsegueixen guanyar voldria dir que ells són realment molt poca cosa.

No es pot menystenir l’enemic, ni sobrevalorar les nostres forces. Altrament, el ridícul que podem fer pot ser espantós. I ho dic perquè, en analitzar la realitat catalana, sempre hi ha qui cau en la temptació d’aplicar una lògica que després resulta que no és compartida per gaire ningú. Costa ben poc de treure pit en fòrums marginals i afirmar amb tanta seguretat que ja els estem guanyant la partida: Ens és igual la sentència del Tribunal Constitucional; no mourem ni un dit per defensar aquest Estatut; ni entrarem en el seu joc caduc i que ha deixat de tenir sentit per a nosaltres. I ho diem tan alegrement que com si aquest Estatut no hagués estat votat per un vuitanta per cent de la població, i que del vint restant com a mínim la meitat no el van votar per considerar-lo excessiu; com si l’important, més enllà dels articles retallats, no fos el menyspreu que representaria revocar la voluntat democràtica del poble de Catalunya; com si desconeguéssim l’experiència valenciana o de la Catalunya del Nord on la imposició d’un marc legislatiu advers ha acabat calant en el sentiment general de la població; com si pel sol fet d’afirmar exaltadament la mort de la via estatutària, Catalunya ja hagués emprès un camí cap a la independència (com diria Josep Guardiola, encara no hem guanyat res); com si les atzagaiades i sortides de to ens fessin avançar gaire, sobretot tenint en compte que som capaços de descobrir nacionalistes traïdors a cada pas, que ràpidament situem al bàndol enemic; com si l’agenda política del país la marquéssim des d’aquí i ens poguéssim permetre el luxe de deixar de banda la realitat de les institucions que tenim avui per avui; com si algun il·luminat veiés cap perspectiva de canvi en profunditat en les properes eleccions... O, més estratosfèric encara, com si, davant la imminència de la proclamació de la independència, ja no calgués perdre el temps en ximpleries, ni comptar amb cap dels partits existents, ni entretenir-se en les foteses de la quotidianitat política.

Sincerament, no aporten absolutament res aquesta mena d’estirabots tan allunyats de la realitat. Espanya és un Estat en procés de consolidació, i per gota que badem hi quedarem diluïts irremissiblement. Al país hi ha sectors importants de la població, també de població autòctona, que sense renegar de la seva catalanitat han anat assumint també una certa espanyolitat, i no està clar que hi hagi una majoria suficient com per a fer un pas endavant i definitiu cap a la independència, almenys mentre no es pugui oferir un projecte clar i amb un lideratge sòlid. Reconèixer la nostra feblesa hauria de servir, si més no, per no caure en la irresponsabilitat de carregar-nos les diferents formes d’entendre el catalanisme i el sobiranisme tot aplicant un criteri únic, messiànic i maniqueu. No és millor nacionalista qui crida més, ni qui més desaforadament insulta l’enemic, sinó qui de veritat ens fa fer passes endavant. I avui per avui, en la nostra feblesa, no podem prescindir de cap d’aquestes passes, encara que per a molts ens semblin insuficients.

Que la prudència no ens faci traïdors, d’acord. Però que la imprudència no ens faci estúpids.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Ara seria el moment

Una vegada més, el Tribunal Constitucional espanyol ha demostrat la seva incapacitat per a prendre decisions. I no es tracta de les dificultats tècniques per a dirimir fins a quin punt s’ajusta el text estatutari al marc constitucional, que aquest no és el problema que han estat discutint durant tots aquests anys, sinó que la putrefacció del sistema ha fet que els dos partits polítics espanyols no vulguin arribar a cap solució de compromís. Al PP l’únic que li interessa és arribar a la Moncloa, i per això no està disposat a arribar a cap consens amb el PSOE. Els membres del Tribunal Constitucional no són sinó titelles a les seves mans, que no mereixen cap mena de consideració ni de respecte.

És absurd que el Montilla i la resta de dirigents polítics catalans ens diguin que demanaran als nacionalistes espanyols que es posin d’acord per renovar el Constitucional. El procés ja està pervertit des de la base: cap Tribunal no està legitimat per a corregir la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya. De la mateixa manera que en altres ocasions ja he dit que no havíem d’esperar a saber si el PP i PSOE eren capaços de dictar un text conjunt per a retallar l’Estatut, senzillament perquè no hi tenen cap legitimitat, tampoc ara hem de suplicar que s’esperin a després de les eleccions ni que facin un nou intent. Si hi hagués un mínim de dignitat en la nostra classe política, ja faria temps que s’hauria declarat institucionalment la incompetència d'aquesta farsa de Tribunal Constitucional, que fins i tot des del punt de vista espanyol està deslegitimat per a emetre sentències sobre res. Només ERC ha declarat obertament que ja n’hi ha prou de tanta submissió, que Catalunya ha d’emprendre la via de la dignitat nacional i decidir lliurement el seu futur.

Però no ens enganyem. ERC representa una minoria de la societat catalana, i no s’ha guanyat en els darrers anys la credibilitat suficient per a liderar un procés cap a la independència. Contrasta el discurs abrandat de Puigcercós, ahir mateix, dient que la nostra és una altra opció i que apostem per decidir lliurement el nostre futur, amb el que afirmava la setmana passada dient que el tripartit havia estat tot un èxit i que no descartava repetir-lo. ERC és minoritària, no és capaç d’aglutinar ni tan sols els sectors independentistes que es mouen entorn de les Consultes Populars, i les seves perspectives electorals no són precisament esperançadores. Si hi hagués un lideratge sòlid al país, ara seria el moment de dir prou i de fer un Acte de Sobirania. Algú hi veu possibilitats de redreçar-ho?

divendres, 16 d’abril del 2010

Creus de Sant Jordi, equilibri tripartit

Tothom recordarà l’època en què CiU atorgava les Creus de Sant Jordi: Des de l’esquerra es ridiculitzava i es banalitzava el fet, considerant que aquestes s’atorgaven a dojo i no pas sense intencionalitat política. L’atorgament massiu d’aquesta distinció la desvalorava; i més d’un havia fet broma amb la idea que al final resultarà rar el català que no tingui la seva Creu. I d’altra banda, era evident que enmig de persones i institucions, que certament mereixien un reconeixement per la seva tasca a favor del país, n’hi havia d’altres que podria considerar-se com a clientelars o fins i tot de compensació per a no fer enfadar la fera.

Res ha canviat amb els governs tripartits. Les Creus de Sant Jordi continuen essent una repartidora on s’hi combinen mèrits reals, retorn de favors i l’interès per acontentar una mica a tothom. Amb una diferència, això sí. Ara, la intencionalitat política des guardons s’ha de repartir entre els tres socis de Govern. Repassant la llista, seria relativament fàcil imaginar quin dels tres partits ha proposat determinades persones o entitats per a rebre la Creu de Sant Jordi. Jo no dubto que Jordi Porta, fins ara President d’Òmnium Cultural, és una de les persones plenament mereixedores d’aquesta distinció, com ho és l’associació Rosa Sensat o Escola Valenciana; i a partir d’aquí trobem, com sempre, una llarga llista de persones i d’entitats que no cal desmerèixer, que de ben segur que deuen haver fet una bona tasca professional o cívica, però que situen la Creu de Sant Jordi a un nivell que aigualeix els mèrits reals de país que poden tenir els guardonats més significatius. L’argument és el mateix que ens donava CiU: es tracta de distingir també la feina callada, però eficient, de professionals i entitats que, sense tenir una projecció nacional, també estan fent la seva aportació al país. Oi tant; però aleshores la que queda desmerescuda és la figura més rellevant, que realment ha estat un referent per al país. I està clar, en la llista d’enguany tampoc hi falten les típiques ensabonades a poders fàctics, de mèrits dubtosos, com ara el Cap de la Casa Reial Espanyola, des d’on, segons Jordi Pujol, es pressiona a esportistes i persones de relleu internacional perquè no exhibeixin la seva catalanitat; o el President de la Caixa...

En qualsevol cas, amb més o menys encerts a l’hora d’escollir els guardonats, tampoc en aquest cas el tripartit hi ha donat un aire nou. S’ha limitat a reincidir en els mateixos errors, i a fer-ne el mateix aprofitament partidista. Poca renovació, pocs canvis, i més del mateix.
Potser és una manera d'atorgar a tots els catalans la nostra creu particular.

dijous, 15 d’abril del 2010

Una sentència basada en la por

Som a la recta final, sembla. El tribunal Constitucional sap que no pot ajornar més la seva sentència sobre l’Estatut, perquè són conscients que ningú es creu que hagin tardat tants anys per la feinada en l’elaboració del dictamen; ells saben que s’han posat excessivament en evidència, obeint les consignes dels dos partits majoritaris, i encallats no pas per dificultats tècniques sinó per la dinàmica que es porten PP i PSOE en la seva particular lluita pel poder. Hores d’ara, al marge del que digui la sentència, el que han demostrat els membres d’aquest Tribunal és la seva incapacitat professional i la seva nul·la honestedat personal. Només una cosa pot arribar a posar d’acord PP i PSOE per a redactar una sentència sobre l’Estatut consensuada entre ells: és la por a què tant la seva indecisió, com la conclusió a què cada partit voldria arribar, acabi perjudicant el seu projecte d’Espanya.

Els grans mitjans de comunicació, i fins i tot les fonts oficials, reconeixen l’existència dels dos grups de magistrats, afins a un o altre partit, i que la mateixa incapacitat per a arribar al consens a l’hora de fer la preceptiva (i vulnerada) renovació del Tribunal és la que també els ha impedit fins ara consensuar el dictamen sobre l’Estatut. Un reconeixement públic de la manca d’independència d’aquest Tribunal, que a qualsevol país democràtic seria motiu suficient per a inhabilitar-lo. Ahir, els mitjans de comunicació ja no parlaven de “filtracions” sinó de “fonts directes” del mateix Tribunal, cosa impensable perquè les deliberacions són secretes; però tothom sap que, interessadament, durant tot aquest temps han anat traient “filtracions” bàsicament per veure quina podria ser la resposta política i social de la seva sentència. Ahir, a més, s’afirmava públicament que els membres del Tribunal, no solament acabaven d’ultimar els darrers detalls del dictamen sinó que en valoraven les conseqüències polítiques que podria tenir, cosa absolutament inversemblant en un Tribunal independent dels poders polítics. Però aquest no és el cas.

Potser conscients d’això, els constitucionalistes catalans, feien també ahir un darrer intent de pressió en aquest sentit. El President Montilla parlada de 'la inviabilitat del projecte espanyol sense una Catalunya que vegi reconeguda la seva realitat nacional i respectada la seva aportació', i Miquel Roca advertia que la principal víctima d’una sentència negativa seria el mateix Estat Espanyol. No dubto que aquesta serà la motivació bàsica del sentit de la sentència i de l’abast de la retallada. Els arguments jurídics en un tribunal corromput seran el de menys.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Defensant la violència i el terrorisme

Qui ho havia de dir que alguns encara acabaríem defensant el jutge estrella Baltasar Garzón. Potser és per aquella idea de no apostar pel millor, sinó pel menys dolent. No és que les instruccions del jutge Garzón siguin cap joia: només cal recordar la quantitat de traficants que al final no han pogut ser processats per defectes "de forma"; la persecució malaltissa de l’entorn abertzale confonent interessadament els objectius finals de les organitzacions, sempre legítims, amb els mètodes; i alguna que altra atzagaiada que tenia més de floritura personal que de voluntat real de perseguir el delicte. Però, el que són les coses, tontejant amb l’extrema dreta al final aquesta se li ha tirat al damunt.

Tothom sap que quan ens parlen d’apologia al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o simplement de no condemnar la violència, de forma partidista i arbitrària no es refereixen a l’apologia de qualsevol forma de terrorisme, ni de col·laboració amb qualsevol banda armada, ni de no condemnar tot tipus de violència, sinó exclusivament la que fa referència a una determinada ideologia. No preocupen els crims en sí, sinó que qui els comet, qui els justifica o qui es nega a condemnar-los tingui un determinat objectiu polític. Però és que aquesta vegada, potser envalentits per actituds clarament partidistes com les que practicava el mateix Garzón en la seva croada contra els abertzales, l’extrema dreta ha anat més enllà. Ara ja no es tracta de mantenir un tracte discriminatori, que en termes judicials caldria qualificar de prevaricador, per perseguir unes opcions polítiques (cas diari Egunkaria, per exemple), ni de fer la vista grossa quan la violència la practiquen els grups feixistes com ha passat reiteradament al País Valencià, sinó d’atacar directament aquell qui vulgui investigar els crims del feixisme, els crims del terrorisme més brutal i sagnant de la història del segle XX a l’Estat espanyol.

Per això el Partit Popular, que es nega a condemnar la violència del feixisme perquè n’és el seu hereu polític, es posa obertament al costat de l’extrema dreta. Tenen dominat el sistema Judicial espanyol, corromput políticament, i l’utilitzen al seu caprici i en funció dels seus interessos i la seva ideologia. Per tant, és difícil que prosperi la denúncia presentada per diverses associacions contra el jutge que ha encausat Garzón; un jutge que ha fet seves les tesis dels qui no volen que s’investiguin determinats crims, perquè en són còmplices, com deia Jiménez Villarejo, qui a més els acusa de ser “un instrument per afavorir el feixisme espanyol”.
Des de la cúpula Judicial reclamaven respecte per l’acció de a Justícia. Doncs, no. Els demòcrates tenim dret a no sentir cap mena de respecte per aquesta gent, a sentir fàstic i tot el nostre menyspreu per aquest pervertidors de Justícia que tenen el desvergonyiment d’acusar els qui volen investigar els crims del franquisme.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Prevaricadors i reincidents

Tal com estava previst, l’Audiència Nacional ha absolt els cinc directius del diari Egunkaria acusats de col·laboració amb ETA, d’enaltiment al terrorisme i de no sé quantes coses més. No és cap novetat, ni per als ara exculpats, ni per a les organitzacions d’extrema dreta que van impulsar la denúncia, ni pel jutge instructor que ja sabia que no hi havia cap base legal per a tirar endavant el judici, i molt menys per a clausurar el diari. L’objectiu ja estava acomplert, i ara ja no venia d’aquí emetre la sentència o esperar uns anys més.

Ara fa set anys, associacions de l’extrema dreta van actuar d’acusació particular amb l’objectiu d’abortar una vegada més un projecte de premsa diària en euskera, compromès amb el país. L’objectiu era estrictament polític, i va ser recollit pel jutge instructor que va prendre la mesura de tancar el diari pel mateix motiu. Com que ja hi ha precedents d’incriminar qualsevol persona o organització d’una determinada ideologia pel sol fet de defensar, encara que sigui pacíficament i per mitjans legals, idees similars a les que defensa ETA amb uns altres mitjans, l’extrema dreta va veure que aquest mateix camí es podia seguir per tancar el diari. Ara, l’Audiència Nacional apunta fins i tot que aquell tancament era de dubtosa constitucionalitat. Cap mena de dubte, no hi havia. La Constitucionalitat o la legalitat importava un rave; el que calia era prendre una mesura contra el món abertzale democràtic. Ja s’havia fet, uns anys abans, amb el diari Egin. I també en aquella ocasió es va acabar concloent que no havia estat justificat el tancament. Però el mal ja estava fet, i per tant l’objectiu acomplert.

Tenim un sistema judicial corromput fins al moll de l’os. Però això no preocupa ni a la classe política que es beneficia de l’eliminació d’un adversari polític, amb el concurs del qual ara mateix no governarien a Euskadi, ni preocupa a l’estament judicial globalment immers en aquesta espiral perversa de criminalitzar una determinada opció. Encara que en alguns moments hagin de reconèixer, com ha hagut de fer ara l’Audiència Nacional, que s’havien excedit, o com li ha passat al Garzón que a base d’anar donant cove a l’extrema dreta, la que no condemna el terrorisme ni la violència franquista, ara es revenja contra ell (una vendetta que dirien els italians), un sistema judicial d’aquesta naturalesa és per ells la millor arma política per a barrar el pas o idees polítiques discordants.

dilluns, 12 d’abril del 2010

No destapar les cartes abans d’hora

És una pràctica política habitual: cap partit polític vol destapar les cartes abans d’hora. I a la vegada, tots els partits estan a punt per carregar contra aquell que a darrera hora tingui la millor carta per jugar, segons la circumstancialitat del moment. És una part de la hipocresia política a la qual ningú està disposat a renunciar, mentre els assessors de màrqueting els diguin que electoralment els convé més una cosa que l’altra. La indecisió, o millor dit la indefinició, els permet mantenir totes les expectatives sense haver de comprometre’s amb res, perquè amb la ciutadania no s’hi vol tenir cap compromís de complicitat sinó simplement de vot il·lustrat: que els facin confiança, però que els deixin les mans lliures per a fer el que millor els convingui en el darrer moment.

Amb l’excusa que s’aspira a poder governar en solitari, ni CiU ni el PSC no aclariran mai amb qui voldrien fer els pactes. Tots dos saben que, si calgués, si els fos imprescindible per tenir la Presidència de la Generalitat, pactarien amb el Partit Popular com també podrien pactar amb Esquerra. I el Partit Popular no diria pas que no a cap de les dues opcions. La possibilitat de reeditar el tripartit queda més llunyana, no només perquè l’aritmètica no ho permetrà, sinó perquè l’única formació que ho defensa obertament és IC-V, perquè saben que no tenen cap més alternativa; de fet, són els únics que es presenten a les eleccions amb les cartes obertes damunt la taula. A l’hora de la veritat, i sabent que s’està cometent un frau a l’electorat, tothom trobarà l’excusa adient per a fer els pactes que més li convingui com a partit. Forma part de l’estratègia fomentada per les cúpules dels partits per mantenir-se allunyats de la ciutadania: la participació no és que els importi un rave, sinó que ja els va bé que sigui ben escassa, i si pot ser ben poc compromesa.

I Esquerra no s’escapa gens d’aquesta tònica general. Una setmana Puigcercós afirma que "no descarta repetir el tripartit" i a la següent reitera que el referèndum per la Independència serà “el primer dels compromisos”. De fet, si es fa cas de l’enquesta entre militants i simpatitzants que està portant a terme el partit, la posició d’ERC no pot ser altra que la d’anar a l’oposició, com deia la portaveu del partit Anna Simó. Però, diguin el que diguin els militants, es continuarà marejant la perdiu, deixant no solament la porta oberta a fer qualsevol pacte sinó a fer-lo en qualsevol condició; o si ho voleu, rebaixant el to de les condicions que teòricament es posaven com a línia vermella que no es podria ultrapassar.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Com respondrem a l'agressió?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Tot sembla indicar que aquesta vegada sí, que el Tribunal Constitucional farà pública definitivament la seva sentència contra l’Estatut de Catalunya. Un Tribunal corromput políticament, que obeeix les consignes polítiques per damunt dels criteris jurídics, que legalment hauria d’haver estat renovat des de fa temps, que vulnerant els seus propis reglaments ha anat filtrant interessadament possibles resolucions per calibrar-ne la resposta política que tindrien, i que ha demostrat una incapacitat i una ineficiència escandalosa, ara pot ser que consideri arribat el moment més oportú, per als interessos dels partits que representen, per resoldre el tema de l’Estatut de Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del cas i de l’inevitable partidisme amb que poden contemplar el tema de l’Estatut, és evident que un Estat democràtic no hauria de permetre’s la malversació de fons que representa mantenir una paròdia de Tribunal tan inepte com ineficaç. De manera que aquest Tribunal no hauria de merèixer cap mena de respecte per part de la ciutadania ni d’una classe política responsable.

Sigui com sigui, sembla que la setmana vinent podria desencallar-se la sentència de l’Estatut. Una sentència que vindrà com anell al dit al Partit Popular, perquè l’atenció mediàtica deixarà de fixar-se en els casos de corrupció en què està involucrat el partit al més alt nivell. I que també pot venir bé als socialistes que podran erigir-se com la posició més centrada entre els qui negaven la constitucionalitat del text estatutari en la seva globalitat i que ara, en base a la sentència del Constitucional, voldran acabar de retallar de fet les poques atribucions que ens donava, i els qui respondran amb una certa radicalitat democràtica en defensa del que va aprovar majoritàriament el poble de Catalunya, tant si donaven per bo el text com no.

Ja podem imaginar els diferents tipus de resposta. Els nacionalistes espanyols, sobretot els del PP i els de Ciutadans, faran bandera perquè s’acati la sentència, tot i que ells continuaran amb la seva croada contra Catalunya en aquells temes en què el Tribunal no els doni la raó; només els interessarà la part de la sentència que avali les seves posicions, però menystindran els desistiments que el mateix Tribunal faci dels altres articles recorreguts. Els socialistes partiran del principi que cal acatar la sentència per damunt de tot, que caldrà ser conseqüents amb el que dicti el Constitucional, i en el millor dels casos buscaran fórmules de compromís per tal de no sortir excessivament perjudicats de cara a les eleccions. Hi haurà, naturalment, altres forces catalanistes que s’exclamaran en contra de les retallades del text estatutari, i que fins i tot poden participar en manifestacions o actes de rebuig a la sentència, però que al capdavall acabaran acatant-la, i en el millor dels casos buscaran fórmules més o menys imaginatives per a trampejar la situació i no haver de fer excessives renúncies més. Caldrà veure quina serà la resposta més nítidament sobiranista que partint de la base de manca de legitimitat d’aquest Tribunal Constitucional decideixin emprendre accions més contundents.

És evident que no hi haurà una resposta unitària de les forces parlamentàries, perquè des de fa temps que hi han renunciat, encara que a darrera hora tothom simularà que invita els altres a formular una resposta conjunta. I aquesta unitat segurament tampoc es donarà en l’àmbit extraparlamentari i en els moviments i associacions de la societat civil; és possible que ho intenti Òmnium Cultural, però que tingui l’oposició o el desmarcament de grups més radicals en una cursa per veure qui fa la proclama més agosarada, i qui pot assolir un major protagonisme. A tot estirar, podem esperar accions aïllades i esporàdiques, declaracions altisonants, i alguna que altra manifestació, però poca cosa més. Em sembla bé el plantejament desacomplexat d’alguna de les iniciatives que ja han començat a sorgir, en el sentit de no plantejar-ho només com una queixa o una reivindicació, en un to victimista, sinó com una festa de celebració d’un adéu a Espanya que se suposa que la sentència contra l’Estatut confirmaria.

Però, sincerament, no em preocupa tant que hi hagi o no una resposta unitària, ni qui podrà presumir d’haver emprès l’acció més agosarada o més nítidament sobiranista, sinó sobretot veure quin suport reben després, en les properes eleccions, aquestes forces que hagin evidenciat una ferma voluntat de no resignar-se a l’acatament d’una sentència que va directament contra el poble de Catalunya. De poc ens serviran les grans accions per a desfogar-nos si després no sabem traduir-ho amb la conquesta d’un poder polític que ens permeti exercir la nostra sobirania.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Si Endesa guanya, el país hi perd

Ho he hagut de llegir dues vegades, perquè no em creia el titular de premsa “Si Endesa guanya, el país hi perd”. Estava punt de fer un article per parlar del sensacionalisme distorsionant d’alguns titulars de premsa, que a vegades presenten com a notícia en lletra grossa la conclusió, subjectiva o esbiaixada, que n’ha tret el periodista més que el fet o l’escrit literal que motiva la notícia. Però aquesta vegada l’error no era dels mitjans de comunicació, perquè en els mateixos termes apareix al web oficial del partit: “Si Endesa guanya, el país hi perd”.

No sé si els experts en màrqueting han considerat que un atac tan directa a una empresa privada, a la qual es responsabilitza de la manca d’inversions que va generar el caos a les comarques gironines en motiu de la nevada, pot resultar beneficiós electoralment. Però la veritat és que em costa de creure que un partit polític posi en marxa una campanya específica contra una empresa, invitant els usuaris a canviar de companyia. I més quan aquest partit polític té responsabilitats de Govern i específicament responsabilitats en l’àrea econòmica del món de l’empresa, i que per tant també hi té la seva part de responsabilitat per no haver exigit a temps a l’esmentada empresa que complís amb els seus compromisos envers els ciutadans. El mateix cap del Govern del qual forma part Esquerra excusava l’empresa adduint que si no s’hagués entorpit la MAT, com tímidament ha fet Esquerra, el caos no hauria estat tan gran. Per suposat que estic en contra de la MAT, i del que em queixo és que Esquerra no fos més contundent al si del Govern en aquest tema; però si admetem aquesta contradicció de formar part d’un Govern que excusa oficialment la companyia elèctrica en posicions com la nostra, després no podem emprendre-les contra aquesta empresa com si nosaltres no hi tinguéssim cap responsabilitat.

Em sembla una mica esperpèntic que Esquerra, en tant que partit polític i membre del Govern, proposi als ciutadans canviar de companyia. Com si les altres companyies fossin la garantia de res. L’obligació dels partits polítics i dels Governs és procurar crear el marc legislatiu adequat per tal que les companyies de serveis prestin el servei que necessita el país. Si una determinada empresa no ha complert amb les seves obligacions és responsabilitat del Govern que no les ha sabut exigir a temps, o com a mínim és responsabilitat del Govern emprendre les accions legals necessàries per a sancionar-la i corregir la situació.

divendres, 9 d’abril del 2010

Pla d’Acció Exterior, o de reivindicació interior

L’estela i la imatge de Josep Lluís Carod Rovira s’ha anat apagant com una espelma sense ble. El qui havia de ser l’home fort del Govern, el contrapès a la imatge anodina de José Montilla, aviat va renunciar a exercir com a Vicepresident del Govern, per centrar-se en àmbits concrets com el de la política lingüística o la política exterior. I si bé en aquest darrer camp s’han portat a terme algunes accions positives, també han acabat esllanguint-se com ell mateix. Fins que ara, a les portes d’una nova campanya electoral ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” del Govern de Catalunya per al període 2010-2015.

Era evident que, quan Esquerra va renunciar a tenir, com en la primera legislatura tripartita, un Conseller Primer amb competències reals de coordinació del conjunt de l’executiu català, estava fent un acte de submissió envers el Partit dels Socialistes. El càrrec de Vicepresident era una enganyifa, perquè a tot estirar servia per establir l’ordre en què se substituiria el President durant les vacances d’estiu. El paper marginal que s’atorgava a Carod, tot i la significació política que podia tenir alguna de les competències específiques que assumia, va ser reblat per la seva defenestració al si del partit, fins al punt que ni tan sols ha exercit com a portaveu del partit al propi Govern. A falta de conèixer resultats concrets, es pot valorar positivament l’obertura de delegacions del Govern de la Generalitat a diverses ciutats estratègiques, com si es tractés d’ambaixades diplomàtiques. De la delegació de París que dirigeix el seu germà, per exemple, en sabem ben poca cosa més que la seva encertada intervenció en el cas dels bombers catalans confosos per etarres. De la política lingüística tampoc se n’ha cantat ni gall ni gallina, actuant com a simple observador d’una realitat cada vegada més compromesa per al futur de la llengua catalana.

I ara, quan ell personalment ja no compta de cara a les properes eleccions de la tardor; quan la legislatura es dóna per esgotada a falta d’acabar de tancar les darreres lleis compromeses com la del cinema, la de les consultes populars o la de vegueries; quan les perspectives electorals no auguren res de bo per al tripartit i menys per a Esquerra; quan el tripartit ja porta set anys navegant sense rumb i amb visions contraposades pel que fa a la política exterior, de la qual els socialistes se’n van reservar la part més important que és la política europea que també ha brillat per la seva inoperativitat; surt el senyor Carod i ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” per al període 2010-2015. És una proposta de programa electoral per si el volen recollir els directors de campanya d’Esquerra? És una generosa proposta per al proper Govern, del qual ell amb tota probabilitat no en formarà part? O és una simple reivindicació personal, quan s’acosta l’hora del comiat?

dijous, 8 d’abril del 2010

La rendibilitat electoral de la corrupció

A priori, podria semblar que la corrupció generalitzada al si del Partit Popular hauria d’afectar-lo decisivament de cara a les eleccions. És el que va ensorrar el darrer Govern socialista de Felipe González. Però només cal veure els antecedents per adonar-se que en el cas dels populars és molt probable que no funcioni així. A València, per exemple, van obtenir la majoria absoluta després del cas Naseiro. En aquesta ocasió, la corrupció política no afecta una sola comunitat autònoma ni uns dirigents marginals, sinó que afecta directament la cúpula del Partit, amb el seu tresorer al capdavant, i amb ramificacions a diverses comunitats autònomes; i malgrat tot, i amb el suport dels seus mitjans de comunicació, continuaran tenint totes les possibilitats d’accedir al Govern de l’Estat.

Felip Puig es molestava perquè algú havia dit que els votants de dretes toleren millor la corrupció que no els d’esquerres, i fins i tot ho qualificava com “un insult a la intel·ligència”. No és que ho hagi dit només Joan Puigcercós, des d’una perspectiva partidista, sinó que és una tesi avalada per l’experiència i ratificada també des del món acadèmic. Els escàndols de pederàstia que esquitxen l’Església Catòlica per tots costats i que apunten fins i tot a la figura del Papa, en una altra mena d’organització on prevalguessin els principis morals i ètics hauria provocat una revolta interna, i haurien rodat caps començant pel del capdamunt. I, en canvi, al si de l’Església han funcionat els mecanismes sectaris d’encobrir els encobridors, i d’atribuir-ho tot a una conxorxa exterior, que aquesta sí que és “un insult a la intel·ligència”. És també el cas de la Itàlia de Berlusconi, on com més escàndols es destapen, més adhesions rep el mandatari. Una cosa semblant passarà amb el Partit Popular: és absolutament impensable que un nivell de corrupció tan gran i de tal abast no fos feta des del coneixement i de l’aprovació de la cúpula del partit; i malgrat tot aquesta cúpula continuarà tenint el suport dels seus adeptes i dels seus electors. La majoria dels votants de dretes no ho són per un convenciment en un determinat model de país, sinó per una percepció de què aquest determinat model és el que els pot afavorir millor a nivell individual. No és que siguin partidaris de destruir el territori, de posar en perill el medi ambient, o de garantir les possibilitats d’enriquiment de les classes dirigents, inclosa la corrupció, sinó que no tenen inconvenient que això sigui així, si creuen que ells també en sortiran beneficiats. El conservadorisme no ho és tant en el sentit ideològic com en el d’apostar sobre segur, apostar per aquells que, amb els mètodes que sigui i de forma més o menys justa, afavoriran els seus interessos particulars. El seu retrat robot, caricaturitzat, podria ser el Homer Simpson.

El Partit Popular segurament se’n ressentirà ben poc, des del punt de vista electoral, dels casos de corrupció. Al capdavall, hi ha la sensació que aquells que han estat capaços d’acumular grans fortunes del no res, aquells que han aconseguir burlar la justícia de forma reiterada, aquells que ressusciten una i altra vegada quan tothom els donava per morts, de ben segur que són persones molt intel·ligents, molt “llestes”, i per tant capaces de dirigir el país. La possible immoralitat dels seus actes no deixa de ser un reflex del desig amagat del que molts farien si poguessin, si es creguessin tan “llestos” com ells.

dimecres, 7 d’abril del 2010

El drama d'ICV

És normal que, hores d’ara, l’única formació política interessada en reeditar el Govern tripartit sigui ICV. És la seva única opció de tornar a ser al Govern, mentre que els altres grups poden aspirar a ser-hi a través de diferents combinatòries. I deu ser normal també que els seus militants i seguidors tinguin sempre la sensació d’anar contracorrent, de ser una mena de punta de llança, sovint incompresa perquè la majoria de la població opta per una certa centralitat, com una mesura conservadora d’anar sobre segur.

Eliminada la imatge de ser aquell grup esquerranós que predicava la transformació del model econòmic, en base a una ideologia comunista contrària al capitalisme i al liberalisme, s’havien refugiat en l’ecologia com a principal referent: si era inevitable el sistema liberal, com a mínim que sigui més ecològic i respectuós amb el medi. I aquí és on hi ha el drama d’ICV. Perquè no crec que els fereixi excessivament que algú els acusi de ser excessivament esquerranosos, de situar-se a un extrem del ventall ideològic, de ser una mica bufanúvols i de fer propostes econòmiques impracticables en el món d’avui. Però és que la principal crítica que es pot fer, i de fet es fa, a ICV és justament per la seva gestió mediambiental. En els darrers set anys que ells han estat al capdavant del Departament de Medi Ambient, la seva bandera, resulta que Catalunya ha patit la pitjor agressió al territori de tota la seva història: una construcció desaforada que només ha estat capaç de frenar la crisi, uns plans expansius sorgits del mateix Govern, la priorització d’infraestructures que maltracten el territori, un sistema de finançament municipal basat en el creixement especulatiu ja que una bona part dels seus ingressos depèn de la capacitat de crear noves urbanitzacions, nous polígons industrials, la darrera autorització d’un llac artificial a Baqueira que havia estat aturat per CiU per raons ambientals... I paral·lelament, Catalunya durant aquests anys ha quedat a la cua de totes les comunitats autònomes de l’Estat pel que fa a la producció d’energia per vies no contaminants, especialment d’energia eòlica. I en conseqüència, les entitats ecologistes en general desaproven la seva gestió al capdavant del Departament de Medi Ambient.

Està clar que no es pot pas dir que la pitjor època per a Catalunya, des del punt de vista mediambiental, sigui com a conseqüència de la seva gestió; però sí que la seva presència en aquest Govern tripartit i ocupant-se d’aquests temes no ha servit per evitar-ho. El drama d’ICV no és que se la pugui acusar de no haver gestionat correctament la policia catalana, sinó de la seva ineficàcia des del punt de vista ecològic.

dimarts, 6 d’abril del 2010

La corrupció inevitable

Els casos de corrupció, diuen, són inevitables en política com ho són en el món empresarial; només que en aquest darrer cas, si no toquen els cabals públics, no acostumen a tipificar-se com a delicte. Qui remena oli, els dits se n’unta, fa la dita. I suposo que la temptació personal d’aquell que fent un petit gest pot portar l’aigua, en aquest cas els cabals, cap al seu molí deu ser molt gran, sobretot si tenim en compte que la legislació ja preveu diferents fórmules de camuflatge. El que passa és que, a voltes, la cobdícia personal o una excessiva confiança en el control que s’exerceix sobre els administradors de la Justícia, pot fer sortir de mare la qüestió. És el que sembla que li ha passat al Partit Popular.

A partir d’avui es coneixeran els detalls del sumari pel cas Gürtel. Però ja fa temps que porten cua els sumaris oberts a les Illes, on hi ha involucrat fins al capdavall el que n’havia estat President, o els del País Valencià, on fins ara se n’han anat sortint a base d’incomprensibles resolucions de jutges amics, o de canviar reiteradament els jutges si no eren de la seva corda. En cap cas es tracta d’afers menors, ni d’elements marginals, que de lladres n’hi ha per totes les cases, sinó d’implicació directa dels màxims dirigents, inclòs naturalment el secretari de finances del partit. Com en totes les trames mafioses, la deriva per foscos viaranys d’alguns recursos públics que han de servir per al finançament del partit permet també l’enriquiment personal d’individus sense escrúpols, alguns dels quals no han tingut inconvenient d’admetre obertament que per això s’han ficat en política. És del tot impossible al·legar ignorància dels màxims dirigents quan hi havia trames tan ben preparades i d’un calibre tan desproporcionat per a finançar el partit. Ja han aconseguit invalidar algunes proves, d’excloure de la imputació inicial alguns dels caps més representatius, però tot i així el cas sembla ser excessivament gran i evident com a continuar fent la vista grossa,
La Secretària General del Partit Popular anunciava ahir que serien contundents envers els implicats en casos de corrupció, cosa que no han fet fins ara ja que s’han dedicat sobretot a encobrir-los. Sap de sobres que si la Justícia apliqués el mateix criteri que s’ha aplicat en altres ocasions, quan diversos individus dirigents d’una organització s’han vist involucrats en delictes en funció dels seus càrrecs, el Partit Popular podria ser declarat una associació il·lícita per a delinquir. Però sap que en tindrà prou amb tallar, no pas els brots corruptes, sinó només aquells que ja no es possible salvar. Perquè si fos certa la seva decisió d’acabar amb tots els focus de corrupció del Partit Popular, l’única sortida seria la dissolució del partit.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Tancament de Caixes

Finalment, amb molt de retard perquè tot just ara s'han adonat de la impossibilitat de negociar amb el Govern espanyol, la Generalitat recorrerà davant del Tribunal Constitucional la invasió de competències que suposa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El Govern espanyol no solament tira endavant el seu pla per tal d’acontentar la gran banca i eliminar les petites i mitjanes caixes d’estalvi que estaven complint la seva funció, sinó que per boca del President del Banc d’Espanya ja amenaça a les que no s’avinguin a les seves raons.

El motiu concret del recurs de la Generalitat és que el FROB li retira la competència que aparentment tenia sobre les Caixes d’Estalvi; de manera que serà el poder central qui tindrà la potestat d’autoritzar les fusions i d’intervenir-les si ho considera oportú. El FROB representa una despesa realment important, tant de l’Estat com d’Europa, que ha de servir bàsicament per a pagar els costos de les fusions d’unes caixes que, fins i tot en aquest 2009 que se suposa que haurà estat el pitjor de la crisi, han presentat beneficis. Es tracta d’eliminar un sistema regionalitzat o fins i tot comarcalitzat, no pas perquè no hagi resultat ben útil als respectius territoris sinó perquè fa nosa als interessos de la gran banca, i sobretot perquè sempre els resultarà molt fàcil de controlar-les. L’argument de la manca de solidesa resulta, com a mínim, insòlit; no ja només perquè totes aquestes petites entitats han presentats balanços positius, encara que menors com també ho han estat els de la majoria dels bancs, sinó perquè justament va ser la gran banca la que va haver de ser recolzada amb diner públic en els primers moments de la crisi, perquè és aquesta la que, per la seva temerària gestió, posava en risc de col·lapse tot el sistema econòmic del país. I són prou coneguts els casos més o menys recents de grans bancs que han estat apuntalats amb diner públic, diuen, per a protegir els accionistes i clients.

A les Caixes, ras i curt, se les amenaça perquè segueixin els plans del Govern espanyol, que són també els de la banca; i fins i tot poden ser intervingudes si així es considera oportú. Ho deia ben clar el president del Banc d’Espanya, la seva potestat està per damunt del que puguin opinar les comunitats autònomes, però també per damunt del que puguin decidir les assemblees i òrgans de direcció de les Caixes. Una vegada més, l’estil soviètic d’intervencionisme es posa al servei dels grans interessos econòmics, que només creuen en el liberalisme a l’hora de repartir beneficis i decidir sous i jubilacions multimilionàries per als seus directius. És el mateix Govern captiu, amb pràctiques recalcitrantment de dretes, que diu que no pot intervenir quan aquests directius de les grans entitats bancàries decideixen repartir-se escandaloses primes, al·legant la llibertat d’empresa.

diumenge, 4 d’abril del 2010

El joc dels disbarats

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Les enquestes no són infal·libles i estic convençut que encara donaran alguns tombs abans d’afrontar l’enquesta de veritat que serà la de les urnes, a la tardor. Però és cert que marquen unes tendències. I la tendència, pel que fa a Esquerra, és d’una clara baixada, que espero que sigui molt menor de la que pronostiquen alguns catastrofistes, més per ressentiment que per cap altra cosa, i per als quals tampoc és que les enquestes els siguin especialment favorables. Com acostumen a fer tots els partits polítics, ningú vol assumir els errors a priori, i només amb els resultats a la mà s’intentarà justificar com sigui el fet de no haver assolit els resultats que s’esperaven, o intentant presentar com a bons el que en realitat haurà estat un desastre.

Es podria entendre que l’aparell del partit, i els seus fidels seguidors, no volguessin entrar ara a analitzar les causes de tot plegat, en part per no agreujar més la davallada i en part perquè, al capdavall tothom té dret a esperar un miracle. Però molt em temo que aquesta mateixa actitud de no voler analitzar la realitat, buscar-ne les causes, i per tant corregir els errors, es mantingui fins i tot després de les eleccions, per pèssims que siguin els resultats i donant per suposat que la culpa és dels altres. És possible que s’intenti justificar atribuint el fracàs a la fragmentació provocada per l’aparició de Reagrupament, sigui quina sigui la candidatura a través de la qual es presenti. Seria confondre la causa amb la conseqüència. El que realment ha fet més mal a ERC és l’enfrontament sostingut per Joan Puigcercós contra tothom (recordem que quan va ser escollit president va aconseguir a l’entorn d’un 30% dels vots de la militància), contra Uriel Bertran, contra Carretero i sobretot contra Josep Lluís Carod Rovira. Això és el que de veritat ha fet mal al partit, al costat naturalment dels errors comesos, i que potser no s’haurien comès si cada un dels sectors no hagués tirat pel seu compte, en funció dels interessos personals; i a més d’un li convenia forçar la repetició del tripartit per a mantenir un cert nivell de poder, també a nivell intern. La sortida de Carretero no va ser sinó un esglaó més de l’estratègia de fer-se un partit a la seva mida, que pogués controlar del tot.

Carod fa temps que ha plegat veles, convençut que ja no hi té res a fer, cosa que és un alleugeriment per a Ridao i Puigcercós, tant pel fet de no entorpir ni interferir en la seva campanya personal com pel fet de tenir la coartada perfecta per a fer veure que el Govern és una cosa i el partit n’és una altra. Així, veiem com ara, quan interessa com a pre campanya electoral, es fan crides a Montilla i en general als socis de Govern, quan en realitat com a partit seiem a la mateixa taula i per tant ens fem corresponsables de la seva gestió. Ho tenen difícil, ara, de convèncer l’electorat que sense Carod i sense Carretero es vol seguir un altre rumb, que aquesta vegada sí que actuarem de veritat com un partit seriós que vol la independència, o com un partit que seriosament treballa per la independència.

Però no ens enganyem. En lloc d’assumir les seves responsabilitats, si finalment els compleixen els mals pronòstics per a ERC, l’actual direcció intentarà carregar contra els mitjans de comunicació i contra les alternatives independentistes que s’estan gestant; però, és molt possible que sigui exactament el mateix que facin alguns d’aquests sectors si no assoleixen els 10 diputats que reclamava Carretero (ja deixo de banda els pronòstics bufanúvols dels qui parlen d’arrasar). Si de veritat Esquerra ha renunciat a la independència, com diuen, i l’independentisme creix, la irrupció de l’única opció independentista hauria de ser espectacular. Probablement, ni una cosa ni l’altra; probablement pagarem tots plegats un joc de disbarats, basat en mesquines personals i lluites intestines.

dissabte, 3 d’abril del 2010

El mercat laboral

Les paraules no s’utilitzen a atzar i signifiquen allò que realment signifiquen. Si ahir parlava del panorama sindical dels inicis d’aquest segle XXI, avui volia posar-ne un exemple més. Ens hem habituat, com la cosa més normal del món, a parlar de l’economia de mercat, de les lleis del mercat, del mercat de valors... i del mercat laboral. Compartint-ho o no, es pot entendre que els sindicats i els grups autoanomenats d’esquerres hagin renunciat als seus principis i hagin acceptat el concepte d’economia de mercat i de les seves lleis admetent que no hi ha alternativa possible, almenys avui per avui; però costa més d’entendre l’acceptació i l’assumpció del concepte de “mercat laboral”.

Quan parlem de mercat laboral ens referim exactament a això: a un mercat on el que es compra i es ven són les persones, a les quals, si no tenen recursos econòmics, els queda només el marge de llibertat d’optar pel no res. I un cop feta aquesta acceptació del concepte de mercat laboral, és perfectament explicable que una empresa cerqui la forma d’ampliar beneficis ja sigui forçant un major rendiment a la seva maquinària i a la mà d’obra que ha contractat, ja sigui reduint els costos de producció on els treballadors no són sinó pures mercaderies. No es tracta només de restar impotents davant dels mecanismes del poder, l’econòmic o el polític, que tracta les persones amb una absoluta desconsideració, talment objectes dels quals se’n pot treure un profit i es poden llençar quan ja han esdevingut inservibles o simplement quan n’hi ha d’altres que ofereixen millors prestacions a un cost inferior, sinó que els hem donat la justificació moral per a fer-ho. Al capdavall, no fan sinó ser conseqüents amb el concepte unànimement acceptat de les lleis del mercat, del mercat laboral.

Si a ningú se li acut retreure a un empresari que hagi arraconat o portat a la deixalleria una màquina que ha resultat obsoleta, perquè la seva obligació és procurar treure el màxim rendiment possible a les seves inversions, tampoc se li pot retreure que deixi persones a l’atur perquè li surt més rendible instal·lar l’empresa en un altre indret o renovar el personal a un cost inferior. Els problemes de les persones, en un mercat laboral, no existeixen simplement perquè per a l’empresa no deixen de ser mercaderies; i no és problema de l’empresari la sort del treballador afectat per la seva decisió. Igualment, seguint les lleis d’oferta i demanda, és lògic que a l’empresari li interessi que hi hagi un mercat amb excedent de mà d’obra, perquè això li permetrà servir-se’n en unes condicions més avantatjoses i a un cost inferior. I és molt possible, i ben raonable des d’aquesta perspectiva, que la mateixa lògica ens porti a anar força més enllà aprofitant la necessitat dels treballadors per obtenir un lloc de treball. Des de fa uns quants anys, emprant l’eufemisme de la competitivitat, els convenis i les negociacions col·lectives es signen a la baixa, els governs segueixen els criteris de mercat amb mesures cada vegada més favorables a l’obtenció d’un màxim rendiment d’aquests treballadors que volen incorporar-se al mercat laboral, i els empresaris saben que poden forçar la situació perquè la llei d’oferta i demanda els és favorable: abaratiment dels sous, retallada de drets laborals, ampliació de jornada, abaratir l’acomiadament...

No fan sinó aplicar els principis i les lleis de mercat, un concepte que aplicat a les persones ha esdevingut políticament correcte i èticament irreprotxable, amb l’inexplicable vist i plau dels grups d’esquerres i de les centrals sindicals.

divendres, 2 d’abril del 2010

Els sindicats del segle XXI

Temps era temps, i d’això ja fa molt de temps, els sindicats solien emprar l’apel·latiu “de classe” per a distingir-se del que s’anomenaven “sindicats grocs”. El seu no era un plantejament de simple defensa puntual dels interessos dels treballadors, sinó una força obrera amb voluntat de transformar la societat i d’avançar cap a un sistema més just i equitatiu. D’alguna manera eren la branca més obrerista dels partits socialista i comunista, quan encara quedava algú que lluitava en contra del capitalisme.

Ben poca cosa en queda de tot allò. No només perquè la caiguda del mur de Berlín va suposar també la desaparició de tota possible alternativa al sistema liberal, sinó perquè, a més, els països referents del socialisme han esdevingut ferotges promotors del capitalisme més salvatge, mantenint les formes gens democràtiques que abans es justificaven amb la idea de la dictadura del proletariat. Els hereus del comunisme, no és que hagin hagut de rendir-se davant d’un model econòmic teòricament més viable i que practiquin un socialisme més descafeïnat, sinó que s’han passat a l’altre extrem i han renunciat fins i tot a aquells mínims components que avui encara es mantenen com a distintius de l’esquerra occidental com ara la defensa del medi ambient, la igualtat de gènere i la no discriminació, i han esdevingut els pitjors enemics de la classe treballadora.

Des de fa una bona colla d’anys, els sindicats van iniciar, amb la complicitat dels diferents governs, el procés de transformació. Abandonaven tota la càrrega ideològica per a convertir-se en entitats de serveis, i sobretot per convertir-se en un poder fàctic que, degudament domesticat per l’Estat, li serveix de coartada permanent per a poder imposar les polítiques més neoliberals. Malgrat tenir una representació percentualment molt escassa del conjunt de la població treballadora (només un 17% dels treballadors estan afiliats), els dos grans sindicats reben enormes quantitats de diners i de recursos públics, a canvi de mantenir una posició “responsable”.

Paral·lelament, i molt abans que esclatés la crisi, els drets dels treballadors s’han anat cotitzant a la baixa, amb el vist-i-plau dels sindicats. A cada nova negociació, a cada nova mesura governamental, els treballadors veuen retallats els seus drets, les seves condicions de treball, i les remuneracions; si fa uns pocs anys parlar dels mileuristes era parlar d’un sou de misèria, avui és una fita a la que aspiren molts treballadors, que inicialment cobren molt per sota d’aquesta quantitat. La funció dels sindicats és la de contenir el descontentament i justificar, simulant algunes batalletes dialèctiques, que vivim en el millor dels móns possibles gràcies a la seva acció.

dijous, 1 d’abril del 2010

Mesells per deshonestedat

La reunió informal de Ministres de Cultura de la Unió es va celebrar ahir a Barcelona, evidentment sense cap representació catalana en la delegació espanyola. I, com és habitual la Ministra de Cultura espanyola ha fet ús del segell característic dels socialistes, és a dir de la mentida. Per justificar l’absència de cap representant del Govern català en la trobada ha tingut el desvergonyiment de dir que la raó era una “simple qüestió normativa”.

A la mateixa reunió, desmentint a la Ministra, hi havia un representant del Govern escocès encapçalant la delegació britànica. Senzillament, al marge de les aspiracions independentistes de l’actual Govern escocès, el Govern britànic considera com a propis els escocesos i a l’hora de formar la seva delegació ha considerat que qui millor podia representar-lo a Barcelona, per la temàtica que s’hi tractava, era un escocès. Això és impensable a Espanya. Per al Govern espanyol, quan es parla d’Espanya o d’una delegació espanyola queda implícitament exclosa Catalunya. El Govern laborista britànic pot cedir la seva representació a un representant del Govern escocès, encara que aquest sigui d’un partit opositor com és l’SNP, però el Govern espanyol no pot fer mai el mateix en relació al Govern català, encara que sigui del PSC-PSOE.

Costa d’entendre que una majoria dels socialistes catalans s’obstinin a considerar-se també espanyols, quan al PSOE (com al PP) tenen tan clar que els catalans no en som d’espanyols. Hi ha una explicació. La Ministra, fent gala d’un alt nivell de deshonestedat personal, no ha tingut cap inconvenient en mentir per justificar la seva actitud. Ells no són a la política per fer cap servei al país, ni que sigui al seu país, sinó per unes ambicions personals de poder. Les mateixes que fan que els socialistes catalans facin el paper de gos mesell davant dels espanyols que els tracten amb tanta desconsideració. Alguna engruna en treuen de la seva meselleria.