Se suposa que el moment del traspàs d’una persona no és el més idoni per a formular-li retrets ni crítiques. Però, està clar, una cosa és aprofitar l’ocasió per a carregar contra un individu de passat més aviat fosc, quan no se li ha fet en vida, i l’altra és ensabonar-lo mentint i callant la realitat de la seva figura. Amb Samaranch ens pot passar com al President Polonès, Lech Kaczynski, la popularitat del qual ja havia caigut en picat per les seves excentricitats, el seu tarannà autoritari i d’extrema dreta. L’accident que va acabar amb la seva vida ha trastocat, amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació sempre predisposats a maquillar la realitat, la perspectiva que en tenia bona part de la població, fins al punt d’enterrar-lo com un heroi quan no havia estat sinó un mal president, almenys des d’una òptica mínimament progressista i democràtica.
La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat.
Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaire panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Ell va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.
La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat.
Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaire panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Ell va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada