Ja ho solen fer això els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins: s’abraonen damunt la víctima propiciatòria per robar-li tot el que poden, i desapareixen. En qualsevol moment poden tornar a actuar en un altre lloc, o passar una temporada discrets, gaudint del botí. Fins fa uns mesos es donava per normal que en situacions de crisi els Estats s’endeutessin una mica més del que seria habitual i aconsellable. Vam passar els dos primers anys de la crisi amb unes administracions donant tot el seu suport a la banca que l’havia generada, intentant salvar els especuladors que havien generat la bombolla immobiliària i prenent mesures per a donar suport a les grans empreses, com les de l’automoció. Les petites empreses i els aturats eren els efectes col·laterals que menys preocupaven al Govern.
A l’inici del 2010 algú ja començava a veure brots verds, les xifres indicaven que s’estava a punt de sortir de la recessió, s’incrementava l’activitat industrial sobretot degut al creixement de les exportacions, encara que ja s’advertia que la creació de nous llocs de treball tardaria encara una mica més a arribar. I tot d’una, servint-se d’empreses fantasmes que pretesament avaluen els riscos i la solvència dels Estats, banquers i grans empresaris van veure que no podien deixar passar l’oportunitat (ho havien de fer abans la sortida de la crisi no fos ja evident) per a limitar els drets dels treballadors i crear unes condicions de mercat que els fossin més favorables. El bon empresari és aquell que no solament sap treure grans beneficis en èpoques grasses, sinó també de les crisis. L’amenaça d’insolvència de Grècia, fonamentada o no, els va servir perquè els crèdits que s’oferien a aquells país passessin de l’1’8% a més del 5%, cosa que sí que agreujà la situació econòmica grega, amb el valor afegit d’obligar al Govern grec a prendre mesures per a desmantellar l’estat del benestar i crear el marc propici per als especuladors i les grans empreses. El negoci els va sortir rodó, i van buscar una nova presa: l’Estat espanyol. Tant li fa que els nivells d’endeutament de l’Estat fossin molt semblant a molts altres països europeus, inferiors als d’Anglaterra per exemple, que bancs i caixes continuessin presentant balanços positius havent passat el pitjor de la crisi, que no hi hagués dades objectives per a posar en dubte la solvència de l’Estat. La confiança és té o no és té: i pagar unes empreses fantasma perquè generin desconfiança els ha tornat a ser molt rendible. Pregonant una pretesa insolvència, incrementaven l’interès que es cobrava pel deute espanyol, i a més obligaven el Govern espanyol a prendre mesures de dreta pura i dura que cap govern, sense aquesta artificial pressió exterior, no hauria gosat emprendre: retallada de sous i de pensions, reduir les prestacions socials, bàsicament ensenyament i sanitat, i canviar les normes dels mercat laboral perquè siguin més favorables a les grans empreses.
Un cop assolit l’objectiu, els qui cobren per dir que el convé que es digui a cada moment, simulant sempre una opinió entesa, han canviat de cop el discurs. Ara resulta que tenim els bancs més solvents d’Europa, de parlar d’hipotètics plans de rescat es passa als elogis per la gestió portada a terme, i fins i tot el FMI afirma que la nostra situació és semblant a la dels millors països europeus, i que ja anem en la bona direcció.... Els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins ja busquen una nova presa.
A l’inici del 2010 algú ja començava a veure brots verds, les xifres indicaven que s’estava a punt de sortir de la recessió, s’incrementava l’activitat industrial sobretot degut al creixement de les exportacions, encara que ja s’advertia que la creació de nous llocs de treball tardaria encara una mica més a arribar. I tot d’una, servint-se d’empreses fantasmes que pretesament avaluen els riscos i la solvència dels Estats, banquers i grans empresaris van veure que no podien deixar passar l’oportunitat (ho havien de fer abans la sortida de la crisi no fos ja evident) per a limitar els drets dels treballadors i crear unes condicions de mercat que els fossin més favorables. El bon empresari és aquell que no solament sap treure grans beneficis en èpoques grasses, sinó també de les crisis. L’amenaça d’insolvència de Grècia, fonamentada o no, els va servir perquè els crèdits que s’oferien a aquells país passessin de l’1’8% a més del 5%, cosa que sí que agreujà la situació econòmica grega, amb el valor afegit d’obligar al Govern grec a prendre mesures per a desmantellar l’estat del benestar i crear el marc propici per als especuladors i les grans empreses. El negoci els va sortir rodó, i van buscar una nova presa: l’Estat espanyol. Tant li fa que els nivells d’endeutament de l’Estat fossin molt semblant a molts altres països europeus, inferiors als d’Anglaterra per exemple, que bancs i caixes continuessin presentant balanços positius havent passat el pitjor de la crisi, que no hi hagués dades objectives per a posar en dubte la solvència de l’Estat. La confiança és té o no és té: i pagar unes empreses fantasma perquè generin desconfiança els ha tornat a ser molt rendible. Pregonant una pretesa insolvència, incrementaven l’interès que es cobrava pel deute espanyol, i a més obligaven el Govern espanyol a prendre mesures de dreta pura i dura que cap govern, sense aquesta artificial pressió exterior, no hauria gosat emprendre: retallada de sous i de pensions, reduir les prestacions socials, bàsicament ensenyament i sanitat, i canviar les normes dels mercat laboral perquè siguin més favorables a les grans empreses.
Un cop assolit l’objectiu, els qui cobren per dir que el convé que es digui a cada moment, simulant sempre una opinió entesa, han canviat de cop el discurs. Ara resulta que tenim els bancs més solvents d’Europa, de parlar d’hipotètics plans de rescat es passa als elogis per la gestió portada a terme, i fins i tot el FMI afirma que la nostra situació és semblant a la dels millors països europeus, i que ja anem en la bona direcció.... Els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins ja busquen una nova presa.