Pàgines

divendres, 25 de febrer de 2011

Líbia: Lamentem, rebutgen, condemnem...

Sona a aquella cançó de l’enfadós que hem sentit tantes vegades en contra del món abertzale: es rebutja però no es condemna, o es condemna però no amb prou convicció... La comunitat internacional que estava encantada amb l’actual règim de Líbia, no gosa dir que està en contra del terrorisme ni dels terroristes. Hi estava quan el coronel Gaddafi anava per lliure, encapçalant una posició antiamericana i antioccidental. Però tan bon punt es va avenir a obrir les seves portes i els seus pous de petroli a aquest món occidental, Gaddafi es va convertir en un règim amic. Anglaterra fins i tot va muntar la farsa de fer veure que un dels autors de l’atemptat de Lockerville estava malalt per alliberar-lo; els jutges sabien amb tota certesa que era una operació comercial, i res més.

Però el règim libi, tan bon punt ha esclatat la revolta ha mostrat la seva cara real, la que tots li coneixien però que li perdonaven a canvi de l’explotació dels seus recursos naturals. Com tots els dictadors Gaddafi és un home que sent un profund menyspreu envers el seu poble; es capaç de bombardejar-lo abans que pensar que pugui tenir raó en les seves reivindicacions. Com va passar també a Tunísia o a Egipte, el món occidental ja sabia dels seus crims i no tenia cap inconvenient en col·laborar-hi, si així en treia uns bons rendiments econòmics. L’única diferència és que aquests règims són incapaços fins i tot d’adonar-se quan la situació se’ls escapa de les mans, i pensen que ho poden controlar incrementant la intensitat de la violència. Pensen també que si les seves accions terroristes han comptat sempre amb el suport del món occidental, també el continuaran tenint en els moments difícils. I no tenen en compte que una de les poques diferències morals entre els règims terroristes i els governants occidentals és que aquests tenen necessitat de guardar les formes. Mentre podien amagar o fins i tot col·laborar amb els seus crims, discretament, no hi havia cap inconvenient per part dels governs occidentals; el problema ve quan es dóna aquesta terrible imatge d’home sanguinari i sense escrúpols.

La comunitat internacional primer es va veure obligada a lamentar els fets violents, després els va haver de rebutjar, i finalment no té altra sortida que condemnar-los. No pas perquè els repugni la violència ni el terrorisme, que fins ara han recolzat, sinó perquè aquestes situacions tan extremes, si no es poden controlar mediàticament, perjudiquen la seva imatge; i al capdavall també poden perjudicar els seus interessos empresarials a Líbia.