Pàgines

dissabte, 3 d’agost del 2013

Qui es burla de la religió?

La violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions,  com a mínim les que tenim més a prop, el cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.

Els importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves crrences. Aquesta jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol. I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert. Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una mala fe desmesurada.


I tornarem a dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constitueix la pitjor i més perniciosa burla. En el millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la discrepància en veu baixa.