La
violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú
pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions, com a mínim les que tenim més a prop, el
cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al
llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava
escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat
individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i
sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus
crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les
sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.
Els
importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a
l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves crrences. Aquesta
jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els
principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol.
I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan
fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert.
Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis
ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena
de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb
l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets
de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a
persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant
de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera
que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del
poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en
món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves
atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la
legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la
lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el
context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una
mala fe desmesurada.
I tornarem a
dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de
farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per
interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que
no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta
infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això
sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui
interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constitueix la pitjor i més perniciosa burla. En el
millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments
violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la
discrepància en veu baixa.