No és pas res de nou que les Corts espanyoles neguin el dret dels catalans, dels bascos o dels gallecs a expressar-s’hi en la seva llengua. No és nou perquè l’odi que senten els populars i els socialistes contra les llengües i les cultures que no són espanyoles (l’exclusió de caràcter separatista ja li posen ells mateixos) ve emparat per la Constitució que consagra l’existència d’uns ciutadans de primera, que gaudeixen de tots els drets, enfront dels ciutadans de segona, amb limitació de drets.
Per al Partit Popular és de pura lògica que a Espanya, i a les seves institucions, s’hi ha de parlar en exclusiva la llengua de Castella. Prou que fan tolerant l’existència de les altres llengües, sempre que no pretenguin posar-se al mateix nivell de la seva. Troben incomprensible i intolerable que algú pretengui per als catalanoparlants els mateixos drets que tenen els castellanoparlants, i ho argumenten sense pudor dient que la llei així ho estableix. Però, en el cas que alguna administració o Parlament prengués la iniciativa de legislar per a equiparar el català al castellà, aleshores ells mateixos es revolten, recorren als seus subordinats del Constitucional i de les altres instàncies judicials o senzillament criden a la insubordinació. Però no sé si és pitjor encara el paper hipòcrita i indecent dels socialistes catalans. En lloc de reconèixer el seu autoodi, o que al PSOE no tenen la llibertat suficient com per a defensar la seva llengua, han de recórrer a excuses impresentables que demostren la seva més absoluta manca d’honestedat personal i política. Quan, després de mil i un intents, el PSC torna a negar el dret dels catalans a utilitzar la seva llengua, encara tenen el desvergonyiment d’afirmar que la proposta de CiU, ERC, IC-IU, BNG, PNB i Nafarroa Bai era contraproduent perquè no s’havia negociat abans. Fins i tot el President del Congrés, José Bono, ridiculitzava el concepte de democràcia dient que ell havia tolerat en aquest cas que es parlés en català i en basc per demostrar que era tolerant i respectuós amb aquestes llengües, però que no s’hi podria parlar més si abans no es canviava la llei que ell i els seus còmplices del PP ja es cuidarien prou que no es canviés.
És el preu de seguir a Espanya: La humiliació permanent, no només dels nacionalistes espanyols que senten un profund menyspreu per la nostra llengua, sinó dels seus servils subordinats catalans, botiflers en tota regla, disposats a renunciar a la seva dignitat per tal de poder mantenir les engrunes de poder que els ofereix l’amo espanyol.
Per al Partit Popular és de pura lògica que a Espanya, i a les seves institucions, s’hi ha de parlar en exclusiva la llengua de Castella. Prou que fan tolerant l’existència de les altres llengües, sempre que no pretenguin posar-se al mateix nivell de la seva. Troben incomprensible i intolerable que algú pretengui per als catalanoparlants els mateixos drets que tenen els castellanoparlants, i ho argumenten sense pudor dient que la llei així ho estableix. Però, en el cas que alguna administració o Parlament prengués la iniciativa de legislar per a equiparar el català al castellà, aleshores ells mateixos es revolten, recorren als seus subordinats del Constitucional i de les altres instàncies judicials o senzillament criden a la insubordinació. Però no sé si és pitjor encara el paper hipòcrita i indecent dels socialistes catalans. En lloc de reconèixer el seu autoodi, o que al PSOE no tenen la llibertat suficient com per a defensar la seva llengua, han de recórrer a excuses impresentables que demostren la seva més absoluta manca d’honestedat personal i política. Quan, després de mil i un intents, el PSC torna a negar el dret dels catalans a utilitzar la seva llengua, encara tenen el desvergonyiment d’afirmar que la proposta de CiU, ERC, IC-IU, BNG, PNB i Nafarroa Bai era contraproduent perquè no s’havia negociat abans. Fins i tot el President del Congrés, José Bono, ridiculitzava el concepte de democràcia dient que ell havia tolerat en aquest cas que es parlés en català i en basc per demostrar que era tolerant i respectuós amb aquestes llengües, però que no s’hi podria parlar més si abans no es canviava la llei que ell i els seus còmplices del PP ja es cuidarien prou que no es canviés.
És el preu de seguir a Espanya: La humiliació permanent, no només dels nacionalistes espanyols que senten un profund menyspreu per la nostra llengua, sinó dels seus servils subordinats catalans, botiflers en tota regla, disposats a renunciar a la seva dignitat per tal de poder mantenir les engrunes de poder que els ofereix l’amo espanyol.