Una forma de desgastar el Govern, el que sigui, és intentar acusar-lo de desgavell i de manca de cohesió interna. Que ho diguin als del tripartit, que ho van patir de valent! I això és el que intenta també el Partit Popular, ara amb el Govern de Convergència i Unió. I s’ha de reconèixer que no els falta una part de raó. És evident que entre els Consellers d’Artur Mas, com al si de qualsevol altre grup humà, hi ha notables diferències de pensar i de raonament. Una altra cosa és que el PP ho magnifiqui només per tal de desqualificar el procés sobiranista, però no va tan desencaminat.
Si, ara fa un any, la tesi oficial de la coalició no passava per la via del dret a decidir i molt menys per la de l’Estat propi, és evident que l’evolució que han seguit els diferents consellers, així com els membres i seguidors dels dos partits, no és forçosament idèntica. Per tant, té la seva raó el Partit Popular quan parla de la manca d’unitat de criteri al sí del Govern. És evident que hi ha uns Consellers que han estat sempre sobiranistes i que fins ara acceptaven romandre en la ambigüitat mentre veien que hi havia possibilitats d’avançar en l’autogovern sense necessitat de destapar totes les cartes. Altres, en canvi, no han arribat a la conclusió que la via sobiranista és l’única sortida per a sobreviure com a país, fins que el TC no ha sentenciat que no és possible l’encaix que ells volien dins d’Espanya, i el Govern espanyol s’ha negat a oferir a Catalunya ni tan sols un tracte econòmic més just. I és cert que encara en quedaven alguns de més tossuts i obstinats a no veure la realitat, que es feien forts en la necessitat de trobar vies de diàleg amb el Govern de l’Estat per tal d’evitar un procés secessionista.
El PP, doncs, no va gens desencaminat: no tothom ha arribat a la mateixa conclusió per la mateixa via. I per als qui fins al darrer moment encara tenien dubtes, és el Govern espanyol de Mariano Rajoy el que els ho està aclarint. Els atacs constants i frontals del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana, però també contra la nostra economia, contra l’autogovern i en definitiva contra la nostra existència com a país, ha deixat sense arguments els qui encara somniaven amb un encaix dins de l’Estat espanyol. El somni unionista de gent com el Duran i Lleida ha quedat tan desacreditat i allunyat de la realitat com la cançoneta federalista de Pere Navarro, que no es creu ningú. Així, doncs, bona part del mèrit d’unificar la visió de país dels diferents sectors que conformen CiU se’l podrà atribuir amb tota propietat el Partit Popular.