Els mitjans de comunicació públics ens recorden, a cada noticiari, que les informacions sobre les activitats electorals dels partits polítics no responen a criteris professionals periodístics sinó al criteri de distribuir a cada partit un temps proporcional en funció de la seva representació parlamentària. D’aquesta manera, els periodistes no han d’oferir als espectadors el que hi ha de noticiable, sinó que s’han de posar al servei del partit que li correspon segons el minutatge, i regalar-li un espot.
En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre... No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari.
I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.
En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre... No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari.
I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.