Pàgines

dimecres, 26 de setembre del 2007

L’opció de l’esquerra independentista


Ja sé que totes les simplificacions resulten sempre imprecises, i, per la brevetat d'aquestes notes, la reflexió que vull fer ara ben segur que tindrà moltes imprecisions i mancances. Amb tot, volia fer un apunt d'un aspecte de la història del partit en els darrers anys perquè em sembla que té una especial rellevància en el debat intern en què està immers el partit. Els qui provenim de Nacionalistes d'Esquerra sabem que una de les nostres màximes preocupacions era conjuminar l'opció ideològica d'esquerres amb el posicionament independentista. És a dir, optàvem per anar cap a uns Països Catalans independents alhora que presentàvem un model de país concret, amb plantejaments de base socialista.

L'arribada de l'Àngel Colom a la Secretaria d'ERC va suposar l'aposta decidida per l'independentisme fent, a més, que aquesta opció esdevingués normal en el panorama polític català. La seva va ser una aportació interessant i altament positiva per al país, ja que fins aleshores l'independentisme era quelcom molt marginal i gaire bé criminalitzat. Però, dit això, és evident que el seu projecte estava mancat de bases més sòlides, ja que tot ho basava en dir que els problemes del país es resoldrien quan obtinguéssim la independència. Carod Rovira, sense renegar de l'opció independentisme està clar, va donar molta més consistència ideològica al projecte, amb uns continguts socials d'esquerres, i transformant ERC amb un partit amb clara vocació de govern.

El govern, però, en tant que gestió, és una poderosa maquinària que fàcilment absorbeix totes les energies del governant i fa que la pròpia dinàmica del dia a dia aparqui els plantejaments generals, i les motivacions inicials de la política. Ser al govern té unes servituds i uns condicionaments, que poden exasperar al ciutadà que havia posat les seves esperances en l'arribada al poder de la força independentista. Per això, ara hi ha qui reclama un nou gir del partit cap a l'opció independentista. L'equilibri no és de fàcil solució: no seria bo que el partit pretengués recuperar posicions numantines que ens retornés a la marginalitat, renunciant a ser una opció de govern amb capacitat per a ser decisius en la política catalana; però tampoc ho seria deixar-se portar per la pròpia dinàmica de la gestió que, des d'una posició minoritària, no podrà satisfer mai prou bé les expectatives creades.

Davant d'aquest dilema, l'opció, des del meu punt de vista, no és tant de fer un gir en la direcció del partit com d'assumir amb fermesa i valentia aquesta situació. No podem caure en la demagògia de dir que hauríem de renegociar demà mateix el pacte de govern i demanar la lluna en un cove (siguem seriosos); però tampoc pretendre justificar la manca d'ambició nacional d'aquest govern de la Generalitat inventant termes com el nacionalisme social, o dient que ja construïm espais de sobirania quan millorem el servei de rodalies de Renfe. Hem de mirar de ser eficaços en la gestió i demostrar que som capaços de governar (com qualsevol altre partit), però això té ben poc a veure amb l'opció independentisme que representem. El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos fent anàlisis on ens limitem a justificar les pròpies mancances.

En continuarem parlant...