Els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, ja fa una colla d’anys que estem patint la crisi. Ho patim en forma de retallades de sous, de reducció de serveis, d’increment d’impostos, de disminució de prestacions... I els polítics surten cada dia a dir-nos que hem d’entendre que en l’actual situació tots ens hem d’estrènyer el cinturó i ens hem de resignar a aquesta rebaixa substancial de la qualitat de vida i del benestar. I en bona mesura ho han aconseguit: no són pas pocs els ciutadans depauperats que tenen un cert remordiment de consciència perquè s’han cregut aquella farsa d’haver estirat més el braç que la màniga, o aquells que accepten resignadament la nova situació amb el raonament de “si tot plegat ha de servir per sortir de la crisi...”
Però, no. Tots els sacrificis que s’exigeixen als ciutadans serveixen per a salvar la pell als pèssims gestors de la banca i de les caixes (que bé mereixerien seure a la banqueta dels acusats i compensar amb béns propis el mal que ha ocasionat la seva mala gestió), per a garantir els grans beneficis dels més poderosos i per a incrementar cada vegada més la diferència entre rics i pobres. I totes aquestes mesures no fan sinó empobrir cada vegada més el país, i per tant ensorrar cada vegada més les finances públiques i aprofundir en la crisi. Però és que no solament tots els sacrificis que se’ns exigeixen serveixen per a engreixar els causants de la crisi i són del tot inútils per a sortir-ne, sinó que l’Estat continua amb la seva disbauxa de malbaratament de recursos dels ciutadans. L’altre dia sortia aquell reportatge sobre les despeses descontrolades de les ambaixades espanyoles, on algú admetia que arribaven a celebrar un centenar de festes, còctels i recepcions a l’any! I ara llegeixo l’informe de Renfe sobre els passatgers de l’AVE, amb trajectes que no arriben al promig d’un passatger diari, i en la majoria dels casos amb unes quantitats senzillament escandaloses.
Un Govern decent es posaria les mans al cap, demanaria perdó per haver dilapidat tants diners quan hi ha tanta gent que no arriba a final de mes o és desnonat de casa seva, i canviaria de rumb en 180ª. Però, no. El Govern espanyol, qui sap si com a mofa i befa als qui pateixen la crisi (la immensa majoria, menys ells i els seus amics), es manté obsessionat per continuar amb obres faraòniques costosíssimes i del tot inútils, que en unes circumstàncies normals, vull dir en una país on existís una Justícia digna d’aquest nom, seria motiu més que suficient per a ser tipificades d’accions delictives. Per ells, la crisi encara no ha arribat: la festa continua.