Pàgines

dijous, 21 de febrer del 2013

Catalunya – Escòcia, processos a part

Llegeixo als mitjans de comunicació d’aquí que la premsa escocesa critica el líder de l'SNP Àlex Salmond per menystenir el procés català i no voler fer una causa comuna en la mesura que sembla que estem immersos en processos sobiranistes molt semblants. Probablement, el líder escocès valora que té més possibilitats d’èxit si el cas d’Escòcia el presenta com un cas aïllat dins d’Europa que no ha de posar en dubte la integritat dels altres estats. Una manera com una altra d’evitar que el seu procés, consentit democràticament pel Regne Unit, ensopegui amb l’oposició i l’hostilitat d’altres Estats europeus.

No ens ha d’estranyar gens ni mica. Objectivament, una ofensiva generalitzada al continent europeu de les anomenades nacions sense estat per a la seva emancipació posaria en estat de màxima alerta al conjunt de la Unió europea, de manera que de ben segur arbitrarien mesures dràstiques per a impedir el desmembrament de molts dels seus Estats. És cert que hi ha hagut, i jo mateix hi he participat, alguns moviments en aquest sentit que podien agrupar des de representants del País Basc o d’Escòcia, a occitans, sards, corsos, friülesos, frisons, gal·lesos, o feroesos; però és evident que, a part que cadascú segueix el seu propi procés amb estratègies i objectius força dispars, una unitat d’acció d’aquests pobles reivindicant conjuntament el dret a esdevenir nous estats està condemnada al fracàs. I no només per la dificultat de coordinar realitats tan diferents, sinó perquè la suma d’aquestes reivindicació despertaria una aliança, aquesta sí ben sòlida i amb objectius clars, del conjunt dels estats europeus per avortar-ho. És el mateix dilema que es podria plantejar a l’Estat espanyol, en el cas que Euskadi decidís emprendre un procés semblant al de Catalunya. No tinc gens clar si anant plegats tindríem més força per sortir-nos-en o si, per contra, despertaríem encara més les ires d’un Estat que sentiria ferit de mort.

En qualsevol cas, no ens ha d’estranyar que Escòcia vulgui seguir el seu camí i, si considera que això el pot perjudicar, no vulgui saber res del procés català. És més, si Escòcia assolis la independència a curt termini, tampoc podríem comptar excessivament amb el seu suport, perquè immediatament els escocesos se sentirien, en tant que Estat, més propers al conjunt d’estats europeus que no pas a una nació com la nostra que voldria seguir els seus passos. O és que nosaltres acceptaríem equiparar el nostre procés al dels sards o al dels corsos, per exemple? Aquí ve a tomb recordar aquella dita de Ramon Llull: “El mul trobà el cavall i l’ase: saludà el cavall i no volgué saludar l’ase”.