Pàgines

diumenge, 9 de novembre de 2008

Malbaratament de diners públics

És un recurs relativament fàcil. Només cal repassar llistats de factures pagades per qualsevol administració i de ben segur que hi trobarem despeses que podríem qualificar de supèrflues. A més, podem afegir-hi l’agreujant de la crisi, amb tot el que implica de necessitat d’estalvi, d’ajustar-se el cinturó i d’escollir bé les prioritats. El paper de tota oposició és el de fiscalitzar l’acció de govern, i el dels mitjans de comunicació informar també d’aquestes irregularitats quan es produeixen. Amb tot, sembla que uns i altres hagin trobat la fórmula per camuflar qualsevol mena de malbaratament de diner públic: és la demagògia de qüestionar-ho tot, o com a mínim tot el que fa l’adversari.

Aquesta setmana ha aparegut la notícia de l’Ajuntament de Sabadell que, com d’altres administracions socialistes, ha pagat anuncis de 3.000 euros a El Periòdico, en motiu del seu 30è aniversari; anuncis en què no s’anunciava res en benefici de Sabadell, i que només es poden entendre com una forma d’agrair els favors prestats pel mitjà de comunicació, o dels que s’espera que presti. O la notícia de la despesa 100.000 euros feta per les administracions valencianes per donar suport a una pel·lícula americana. I així podríem anar fent una llista inacabable de notícies en què es posa de manifest la poca cura que tenen les institucions a l’hora de disposar dels diners públics. I els mitjans de comunicació en funció de la seva filiació política, de les seves fílies i de les seves fòbies, ens poden magnificar unes despeses mentre en camuflen o silencien d’altres, poden falsejar dades com van fer en el cas del cotxe del President del Parlament, o simplement poden amagar la intencionalitat real d’aquestes depeses per tal que sembli una malversació quan es tracta d’una despesa lògica, com era aquest mateix cas del cotxe oficial de Benach.

El resultat és, d’una banda, que el ciutadà acaba amb la impressió que totes les administracions i tots els polítics són iguals, que tots acaben procurant per la seva butxaca, pels interessos de partit o per assegurar-se la continuïtat en el càrrec. I de l’altra, es banalitzen aquestes informacions de manera una despesa irrellevant pot ocupar portada d’un diari i omplir pàgines i pàgines de crítiques i comentaris de tota mena, mentre que despeses injustificades realment importants poden passar del tot desapercebudes. El poc rigor dels mitjans de comunicació, i la seva manca d’objectivitat, acompanyat dels judicis interessats i demagògics entre rivals polítics, fan que les denúncies reals de malversació i malbaratament de diners públics passin desapercebudes.

Potser ja és aquesta la intenció de tots plegats.