Ibarretxe ha volgut iniciar el nou curs polític amb una declaració de principis tan elemental com imprescindible: el futur del País Basc el decidirà el poble basc. Que el futur de cada poble l'ha de decidir cada poble sembla una obvietat que no caldria repetir si no fos perquè els governs de Madrid (amb els petits matisos que separen el PP del PSOE) s'entesten en fer-nos creure que és antidemocràtic donar la veu al poble. El cas de Navarra, en què els socialistes espanyols ja han deixat clar que els navarresos no són ningú per decidir ni tan sols amb qui volen aliar-se, n'ha estat la darrera mostra.
La declaració de principis del Lendakari, però, corre el risc de desacreditar-se si no passa de les paraules als fets.
Fa temps que repeteix la mateixa història, igual com els polítics catalans repeteixen allò de que si no trobem un encaix adequat dins de l'Estat espanyol haurem de buscar altres vies. Però insistim i ensopeguem una i altra vegada en la mateixa pedra. És possible que algú digui que ara no és el moment de plantejar un referèndum sobre la conveniència o no de separar-nos de l'Estat espanyol, però el que no es pot dir és que no sigui el moment de deixar clar que tenim tot el dret a decidir el nostre futur. I a exercir-lo. Per això és important que Ibarretxe compleixi la seva promesa i faci la consulta al poble basc. Perquè l'important no serà tant el resultat com l'exercici d'aquest dret inalienable.
En un referèndum el poble basc, com el català, podria no veure prou clara la via de la secessió i acordar mantenir-se al si de l'Estat espanyol. Però ja hauria sentat la base que s'hi manté perquè és la voluntat del poble. I, per tant, que s'hi manté mentre el poble així ho decideixi, amb la porta oberta per a una nova consulta popular. És el joc de la democràcia.