El polèmic article de Joan Carretero, Patriotisme i dignitat, i la seva calculada indefinició sobre una candidatura d’ampli espectre de cara a les eleccions del 2010, van eclipsar la crida a formar un nou partit de caràcter netament independentista. La iniciativa, presentada uns dies abans, sorgeix del grup Catalunya Acció i del seu President Santiago Espot. Com sol passar en aquests casos, el discurs inicial no sol pas sonar malament del tot, si no fos perquè sembli fet com si no existissin ja altres grups i partits que apunten en la mateixa direcció. I sortint del no res, és relativament fàcil fer un plantejament radical i d’un purisme absolut, però que té ben poc a veure amb la realitat del país.
Amb l’actual panorama polític, sembla que hi ha més que suficients opcions nacionalistes per a representar totes les sensibilitats possibles: tant des de la perspectiva de dreta-esquerra, com des de les opcions estratègiques d’assolir la independència. Però això no és obstacle perquè periòdicament apareguin noves propostes, talment volguessin partir de zero, com si el camí cap a la sobirania s’iniciés de cap i de nou. Unes propostes, a més, que ja neixen amb la consciència de tenir una excessiva fragmentació del moviment sobiranista perquè d’entrada posen com a un dels seus objectius aglutinar-lo. Ara mateix la iniciativa de Catalunya Acció per a crear un partit independentista que es podria anomenar Força Catalunya (quin mal d’orelles!) ja insinua abans de néixer que podria confluir amb la suposada proposta de Joan Carretero.
La gent de Catalunya Acció es queixa de l’escàs ressò que ha tingut seva proposta als mitjans de comunicació. I és que, al marge de les inevitables complicitats i dependències dels partits majoritaris, els mitjans de comunicació també saben destriar el possible encert d’un discurs de la credibilitat dels seus creadors. Com a militant d’ERC no em preocuparia gens, ben al contrari, que aparegués una iniciativa independentista amb prou força com per fer-se un lloc ferm en la política catalana. El que em preocupa és que aquestes temptatives acabin en frustracions, malbaratament d’esforços, i generin més desencís i desànim.
Amb l’actual panorama polític, sembla que hi ha més que suficients opcions nacionalistes per a representar totes les sensibilitats possibles: tant des de la perspectiva de dreta-esquerra, com des de les opcions estratègiques d’assolir la independència. Però això no és obstacle perquè periòdicament apareguin noves propostes, talment volguessin partir de zero, com si el camí cap a la sobirania s’iniciés de cap i de nou. Unes propostes, a més, que ja neixen amb la consciència de tenir una excessiva fragmentació del moviment sobiranista perquè d’entrada posen com a un dels seus objectius aglutinar-lo. Ara mateix la iniciativa de Catalunya Acció per a crear un partit independentista que es podria anomenar Força Catalunya (quin mal d’orelles!) ja insinua abans de néixer que podria confluir amb la suposada proposta de Joan Carretero.
La gent de Catalunya Acció es queixa de l’escàs ressò que ha tingut seva proposta als mitjans de comunicació. I és que, al marge de les inevitables complicitats i dependències dels partits majoritaris, els mitjans de comunicació també saben destriar el possible encert d’un discurs de la credibilitat dels seus creadors. Com a militant d’ERC no em preocuparia gens, ben al contrari, que aparegués una iniciativa independentista amb prou força com per fer-se un lloc ferm en la política catalana. El que em preocupa és que aquestes temptatives acabin en frustracions, malbaratament d’esforços, i generin més desencís i desànim.