En la dèria
permanent de buscar-nos les pessigolles, els mitjans de comunicació espanyols,
els opinadors i tertulians professionals, així com els líders polítics més
tronats, no paren de burxar i de trobar qualsevol fotesa per a fer “evident” la
nostra perversió. Són capaços, en una clara mostra de fins on arriba la seva
ètica periodística, de fer un gran titular sobre qualsevol insignificança que
en un país normal no mereixeria ni un breu. És la seva manera de desvirtuar la
realitat.
Un exemple
va ser aquell adhesiu amb una estelada que duia un mosso a la pistola, i una
altra agent en un penjoll com a collaret. La premsa més cavernícola en feia
escarafalls, i està clar l’inefable Cañas, preocupat sempre per allò que és
essencial, s’exclamava dient què faria si trobés un mosso amb una estelada; ell
està avesat i simpatitza amb els cossos armats que agredeixen impunement
ciutadans que es resisteixen a parlar la llengua de l’imperi o que porten una
senyera. Un minúscul adhesiu a la culata d’una pistola no mereixeria perdre ni
un minut de temps, ni la lectura d’un escrit com aquest, si no fos perquè
aquesta mena de falsos debats són reiteratius: quan no és una estelada, és
qualsevol altra punyeta insignificant. I algú podrà dir que, això també
s’esdevé en sentit invers. I, en part, és cert que també des d’aquí a voltes anem
a filar prim per trobar qualsevol gest o frase fora de lloc per a fer-ne
categoria de greuge nacional.
Hi ha però
una diferència substancial. Sovint, als catalans ens acusen i ens
desqualifiquen per fer allò que fa més o menys tothom, i arreu. O és que no
trobaríem agents policials espanyols amb símbols i emblemes franquistes o
d’extrema dreta? O és que no es fa immersió lingüística a Madrid, a París o a
qualsevol lloc del món? Quan Alfonso Guerra, amb tota la cara del món deia que
“el dret a decidir no existeix”, es referia única i exclusivament per als
catalans, per suposat. I és aquesta la perversió del debat espanyol sobre
Catalunya, no se’ns tira en cara pel que fem, el que diem o el que volem, sinó
el fet que siguem nosaltres els qui ho fem, ho diguem o ho vulguem. De fet,
se’ns retreu simplement que existim.