És curiós com, a vegades, entre tots plegats (polítics, periodistes, moviments socials...) desenfoquem els temes fins al punt de perdre’ns en polèmiques estèrils, quan la realitat va per un altre cantó. Fa molt de temps que balla el litigi per les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida reclamades pel bisbat de Barbastre. La política del Vaticà (i aquí hem d’entendre el terme política en el seu sentit més estricte) ha estat sempre la d’afavorir unes determinades ideologies i sobretot defensar el poder, que en aquest cas rau a Madrid. La creació del Bisbat de Barbastre no tenia cap finalitat pastoral, sinó exclusivament política, de partit. Es tractava d’evitar la influència d’una determinada institució sobre els territoris de la Franja. Però quina importància pot tenir la sentència d’un tribunal eclisiàstic (el Tribunal de la Rota, des de Roma), en un afer que al capdavall és competència de la Generalitat?
Sembla lògic que els responsables del Bisbat de Lleida, i en general els creients d’aquella diòcesi, hagin intentat que a nivell intern de l’Església hi hagués un posicionament favorable sobre la disputa per les obres d’art reclamades per la nova diòcesi de Barbastre. Els creients catalans ja saben de què va això de tenir disputes amb l’Església espanyola, sempre al servei d’una determinada opció política, com també saben que sempre tenen les de perdre. Però aquí estem parlant d’un Museu i d’unes obres d’art, que legalment formen part d’un patrimoni nacional, la preservació del qual és competència de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no caldria donar tanta importància a un afer intern de l’Església, com han fet els mitjans de comunicació.
Suposo que tot plegat ha estat una estratègia calculada per part del Govern de la Generalitat, i en cap cas una negligència per no assumir les seves responsabilitats. Durant tots aquests anys el debat ha estat fonamentalment un afer intern de l’Església, fins arribar a aquesta sentència del Tribunal de la Rota, que sembla ja definitiva. Però definitiva només en l’àmbit de l’Església. La no interferència del Govern de la Generalitat podria venir motivada, expressament, per un deixar fer i un allargar indefinidament el tema sense cremar-s’hi; amb la idea de, un cop acabat el procés eclesiàstic, recordar que el tema a nivell legal encara ha de començar, i que la competència per a decidir el futur del patrimoni és exclusivament seva.
Una cosa és que estiguem en una època de regressió (en el respecte als drets humans, en els drets laborals, en la política autonòmica de l’Estat, en la defensa del medi ambient, etc), i l’altra seria que retornéssim a les èpoques medievals en què l’Església constituïa un veritable poder polític.
Sembla lògic que els responsables del Bisbat de Lleida, i en general els creients d’aquella diòcesi, hagin intentat que a nivell intern de l’Església hi hagués un posicionament favorable sobre la disputa per les obres d’art reclamades per la nova diòcesi de Barbastre. Els creients catalans ja saben de què va això de tenir disputes amb l’Església espanyola, sempre al servei d’una determinada opció política, com també saben que sempre tenen les de perdre. Però aquí estem parlant d’un Museu i d’unes obres d’art, que legalment formen part d’un patrimoni nacional, la preservació del qual és competència de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no caldria donar tanta importància a un afer intern de l’Església, com han fet els mitjans de comunicació.
Suposo que tot plegat ha estat una estratègia calculada per part del Govern de la Generalitat, i en cap cas una negligència per no assumir les seves responsabilitats. Durant tots aquests anys el debat ha estat fonamentalment un afer intern de l’Església, fins arribar a aquesta sentència del Tribunal de la Rota, que sembla ja definitiva. Però definitiva només en l’àmbit de l’Església. La no interferència del Govern de la Generalitat podria venir motivada, expressament, per un deixar fer i un allargar indefinidament el tema sense cremar-s’hi; amb la idea de, un cop acabat el procés eclesiàstic, recordar que el tema a nivell legal encara ha de començar, i que la competència per a decidir el futur del patrimoni és exclusivament seva.
Una cosa és que estiguem en una època de regressió (en el respecte als drets humans, en els drets laborals, en la política autonòmica de l’Estat, en la defensa del medi ambient, etc), i l’altra seria que retornéssim a les èpoques medievals en què l’Església constituïa un veritable poder polític.