El ministre
de l’Interior, en un acte de cinisme repugnant, per tal de no haver de
justificar la manca de protecció de la seu de la Generalitat a Madrid
en el moment de patir l’assalt de grups feixistes, va referir-se a la crema
d’una bandera espanyola que sembla que es va produir també durant la Diada a Barcelona. I, a
sobre, lamentava que els Mossos d’Esquadra no haguessin practicat cap detenció
per la crema de la bandera espanyola. Aquest barrejar fets d’indole tan
diversa, i per tant no equiparables, és una barroeria que, val a dir-ho, no és
pas exclusiva ni del Ministre ni del Govern espanyol, ja que també la cometen
sovint gent de tots els sectors i de totes les ideologies.
La crema
esporàdica d’una bandera espanyola, com un fet aïllat, és equiparable, en tot
cas a la crema d’una senyera en semblants circumstàncies, cosa que també va
passar durant la Diada sense que hi hagués tampoc detencions. L’assalt violent,
causant destrosses i lesions, a un acte institucional, per part de grups
polítics que en feien ostentació, que ho reivindiquen com una forma d’entendre
l’acció política, que se’n vanaglorien i que amenacen de repetir, només seria
comparable a altres atacs perpetrats per organitzacions polítiques contra actes
institucionals, cosa que en tot cas només havia fet en el seu temps ETA. Una
altra cosa és que la corrupta justícia espanyola acabi condemnant amb duresa,
d’anys de presó, la crema d’un caixer automàtic i en canvi pugui resoldre amb
una simbòlica multa de no res (un copet a l’esquena i ànims per a seguir
endavant) l’assalt terrorista de la llibreria Blanquerna; aquesta diferència de
criteri només obeeix a la voluntat de castigar o d’afavorir determinades
opcions polítiques. Ara mateix, grups feixistes que arreu d’Europa serien
il·legalitzats, entre els quals hi ha els participants en l’atac violent a la
seu de la Generalitat a Madrid, anuncien amb cartells la crema de banderes
catalanes en la jornada del 12 d’octubre. I naturalment, ni el Ministre ni
l’administració de la
Justícia no considerarà que això sigui cap delicte, ni tan
sols d’enaltiment i incitació a la violència.
Es pot dir
ben alt i ben clar que des de les institucions de l’Estat s’està donant total
cobertura a aquests actes de terrorisme. Per guardar les aparences, poden fer
algunes condemnes formals, però tot seguit se’ls deixa en llibertat, se’ls
permet que amenacin i practiquin la violència, s’anuncia que tindran condemnes
tan mínimes que cal considerar com un premi, i evidentment hi ha una negativa
total a l’aplicació de la llei de partits que tan severament aplicaven no a
grups violents sinó a grups que condemnaven amb poca convicció la violència. I
és que la llei ja va ser feta prevaricadorament no pas per lluitar contra la
violència en general sinó contra la que postulava una determinada opció.