La perversió de la doctrina Parot

Hi ha mitjans de comunicació, i evidentment els polítics del PP, que han intentat desautoritzar la decisió del Tribunal Europeu pels Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, fins i tot prescindint de qualsevol mena d’argument jurídic. Perquè, al capdavall, la sentència del Tribunal europeu no ha entrat a valorar el nivell de perversitat o de perillositat dels presos que ara es poden beneficiar de la seva sentència, sinó la base jurídica existent per a mantenir-los a la presó; és a dir, si s’havien vulnerat o no els drets d’aquestes persones. I va constatar que sí.

Es pot entendre que els familiars d’alguna de les seves víctimes estiguin preocupades i molestes pel fet que es puguin trobar al carrer, o pel simple fet de saber que hi són, els qui van causar-li un dany irreparable. Però exactament igual que qualsevol altra víctima d’un fet delictiu quan el seu autor ha complert ja la pena dictada per la llei i la Justícia. I d’això ningú en fa escarafalls. Però, al marge del sentiment de les víctimes, sempre respectable, els polítics haurien plantejar-se altres qüestions de fons, com ara el fet que la Justícia Espanyola reiteradament ha de ser corregida per sentències del Tribunal europeu. Si tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van trobar correcta l’aplicació de la doctrina Parot, i el Tribunal europeu per unanimitat els ha dit que no, que no s’ajusta a dret, com a mínim s’haurien de plantejar què està fallant en aquesta percepció de la Justícia espanyola. I com sempre, podríem pensar en la possibilitat d’una manca de coneixements jurídics i de preparació professional o directament d’un delicte de prevaricació en sentenciar aplicant la doctrina Parot sabent que era injusta d’acord amb la legislació i els tractats internacionals vigents.

Però l’argument més escandalós i sobretot més mesquí, emprat per polítics i mitjans espanyols per a desacreditar la sentència del Tribunal europeu, és el de presentar simultàniament l’excarceració de presos comuns que saben que no despertaran cap mena de simpatia, com sí que la poden despertar en determinats àmbits alguns dels presos etarres excarcerats. I, naturalment, amaguen que es van inventar la doctrina Parot per a perjudicar expressament presos d’ETA, però que abans es produïen amb normalitat i sense que ningú se n’exclamés les excarceracions de violadors, de pederastes i d’assassins comuns.

Espies espiats

La senyora Camacho, davant de l’escàndol de l’espionatge massiu a Europa, deu pensar que no és ella sola la que ha estat caçada tot fent-se la víctima. El que va començar com un escàndol per la ingerència dels serveis d’espionatge americans en la política europea i, en general, en la llibertat i reserva de confidencialitat de la ciutadania, està derivant en un escàndol encara més majúscul quan es descobreix que hi havia la complicitat dels serveis secrets d’alguns dels Estats europeus.

Des de la perspectiva americana, el dret a la intimitat i en general els drets civils passen a un segon terme quan, al seu parer, està en joc la seguretat. Un país que sosté que la millor fórmula per a garantir la seguretat dels ciutadans és que tothom pugui anar armat, ja s’entén que no s’entretindrà en la minúcia de si s’han espiat o no les trucades de ciutadans europeus. Ara bé, que després d’haver simulat un enuig com va fer el president francès o el president del Govern espanyol, resulti que han estat els serveis secrets d’aquests països els qui hagin col·laborat a fer-ho, em sembla demencial. No sé si els serveis secrets espanyols tindran la gosadia de dir que no sabien que milions de ciutadans eren espiats il·legalment; voldria dir reconèixer la seva incapacitat i inoperància més absoluta perquè no és possible que els passi per alt alguna cosa així. I si ho sabien, tampoc seria creïble pensar que ho feien al marge i amb el desconeixement del Govern. Sigui com sigui, aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva que algú haurà de depurar.

La fiscalia de delictes informàtics, per encàrrec del Fiscal General de l’Estat, va obrir una investigació per saber si des dels Estats Units s’havia fet algun tipus d’espionatge a ciutadans espanyols. No sé si podem creure que la Fiscalia es pensés que podia realment encausar els responsables americans de l’espionatge, o si més aviat era un simulacre de cara a la galeria. Però, ara, sabent que no ha de cercar les accions delictives als Estats Units sinó que les té a l’abast, entre els serveis secrets espanyols i el seu Govern, ho tindrà molt més fàcil. A no ser, està clar, que es deixi subornar i ara que sap que la investigació pot tenir resultats reals, tot quedi en un no res. És el que té la Justícia espanyola.

Les raons del Narcís

Els directius de Catalunya Caixa, Narcís Serra i Adolf Todó, han començat a comparèixer davant de la Justícia imputats per haver-se apujat, segons la fiscalia, desmesuradament el sou quan l’entitat ja havia sol·licitat ajuts públics per a sobreviure. De fet, seran fins a 52 directius de l’entitat els qui hauran de seure a la banqueta dels acusats per atorgar-se sobresous i primes extraordinàries malgrat les dificultats econòmiques per les que travessava l’entitat.

La resposta o l’explicació que donava Narcís Serra davant del jutge i dels mitjans de comunicació semblava d’allò més lògica i raonable. Aquesta és una pràctica habitual en el món de les empreses, també en empreses que d’alguna manera o altra reben suports i ajuts de l’Administració, o d’empreses com les de serveis a les quals és l’administració la que n’autoritza l’increment de les tarifes per als usuaris. I d’altra banda, segons explicava l’ex ministre socialista, els increments de sous i sobresous van ser formalment aprovats per les Juntes de Govern de l’entitat i eren coneguts tant pel Banc d’Espanya com pel FROP, que no hi van trobar irregularitats ni els van considerar excessius. I entenc que Narcís Serra té tanta raó amb el que explica com en té l’acusació en considerar que aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva. I aquí és on rau la clau de tot plegat. El problema no és que hi hagi hagut uns desaprensius que hagin saquejat l’entitat d’estalvi, sinó que ho hagin pogut fet des de la més estricta legalitat. Perquè la llei ja permet aquests i molts altres abusos, en benefici sempre d’una minoria i en perjudici de l’erari públic i de la majoria.

El problema és que la Justícia es limiti a actuar en aquest cas, i encara falta veure si arribarà enlloc, i més tenint el precedent del jutge expedientat que va gosar empresonar un banquer, i que no s’actuï de forma generalitzada contra tots els directius que han obrat de manera semblant, que deuen ser la immensa majoria. L’única diferència és que en aquest cas s’han posat excessivament en evidència, i per tant no s’actua tant pel delicte en sí, per l’abús que representa autoatorgar-se sous i primes astronòmiques, sinó per l’escàndol mediàtic i social que s’hi ha promogut. A part que sobre l’arbre caigut és molt fàcil fer-hi estelles. 

Contra una injusta Justícia espanyola

Tal com estava previst, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha ratificat el que tothom sabia: que l’aplicació de l’anomenda doctrina Parot era una vulneració dels drets dels presos per part de la Justícia espanyola. I no és pas la primera vegada que aquest Tribunal europeu ha de fallar en contra de decisions injustes de la Justícia espanyola; ja va passar, per exemple, amb les sentències contra la premsa euskaldun, Egunkaria i Egin.

I no és que el resultat de la sentència del Tribunal europeu no se sabés de fa temps, sinó que ja n’eren ben conscients en el moment que l’Audiència Nacional, per encàrrec polític, decidís adoptar l’anomenada doctrina Parot, com n’havien estat conscients quan van dictaminar el tancament dels diaris bascos. Algú podria dir, en descàrrec seu, que es tracta d’un cas d’incompetència i de manca de coneixements tècnics i  professionals, perquè ja havien de saber que estaven fent una aplicació injusta de la legislació. Però no crec que sigui així, perquè en aquest cas qualsevol professional amb un mínim de dignitat que hagués de ser corregit reiteradament demanaria disculpes pel dany causat i es plantejaria la seva continuïtat en l’exercici de la professió. Ben al contrari, ells ja sabien que la seva sentència seria derogada, però també comptaven que això tardaria uns quants anys, com així ha estat, de manera que la seva injusta sentència ja hauria acomplert els objectius polítics perseguits.

I ara faltarà veure la reacció del Govern i de la mateixa Justícia espanyola. En cap cas no es lamentarà la vulneració dels drets humans certificada ara pel Tribunal europeu, sinó més aviat les dificultats que els han posat per a continuar-los vulnerant. I no ens hauria d’estranyar que, com ja han fet amb altres sentències i normatives que no els són favorables, fins i tot amb una sentència en ferm com aquesta, ells en facin cas omís, es neguin a complir-la o com a mínim retardin tant com puguin la seva aplicació.

Una Justícia a misses dites

No és pas cap casualitat: Un jutge espanyol va voler jutjar el Dictador xilè, Augusto Pinochet, naturalment, quan aquest ja no era al poder. Ara, la Justícia argentina té oberta una causa contra els crims del franquisme. I només faltava que l’Audiència Nacional Espanyola imputés el ja ex president de la Xina Hu Jin-tao per genocidi en la repressió del Tíbet. Suposo que la llista es podria fer molt més llarga, però sempre amb els mateixos ingredients: La Justícia no jutja els grans crims del propi país, sinó dels altres; i sempre quan el dictador, el criminal o el genocida ja és mort o retirat del poder.

La primera reacció, quan Baltasar Garzón va iniciar el procés contra Pinochet, va ser de satisfacció. Però, tot seguit van sobrevenir els dubtes. I per què un jutge espanyol es posa a investigar i a encausar un criminal xilè, quan no ha mogut ni un dit per fer el mateix amb els criminals de la dictadura franquista? Quan aquest jutge formava part del Govern socialista, encara que no com a Ministre com pretenia ell, no va ser capaç ni tan sols d’aturar ni denunciar la col·laboració del seu Govern amb la dictadura xilena a la qual venia armes i material antidisturbis. Els crims de Pinochet eren coneguts per la justícia xilena, com ho era per la justícia argentina, per l’espanyola i la d’arreu del món; com també ho eren els crims de la dictadura franquista o els de la dictadura argentina; i ningú, cap jutge tampoc, pot al·legar que desconeix els crims comesos pel règim xinès contra el poble tibetà. Però ningú fa res, i menys els del propi país afectat, no fos cas que perdessin el càrrec o la situació de privilegi.

Després d’una total connivència amb el crim institucionalitzat, i amb un objectiu més de lluïment personal o en tot cas aliè a la causa, quan el criminal o dictador (valgui la redundància) ja ha perdut el poder, aleshores és una presa fàcil. Tan fàcil com inútil, perquè tothom sap que cap d’aquests processos no tan sols no arribarà enlloc, sinó que tampoc tenen la intenció d’arribar-hi; és una pura i simple malversació de temps i de diners públics. És la hipocresia d’una Justícia supeditada sempre al poder polític, encara que sigui un poder corrupte i criminal com el de les dictadures i dels règims que neguen les llibertats individuals i col·lectives.. 

Els drets reconeguts no donen dret a exercir-los?

No va pas ser casual que el Tribunal Constitucional tragués precisament ara, quan a les Illes hi ha una gran revolta pel mal anomenat decret de trilingüisme del Govern de Bauzà, una nova resolució contra el català. El Govern Popular necessitava una mica d’oxigen i aquesta paròdia de Tribunal Constitucional va sortir una vegada més en defensa de les tesis i dels interessos del PP, traient la seva resolució sobre una llei del mateix Bauzà que rebaixava el paper del català en la funció pública.

I tal com era d’esperar, d’acord amb l’encàrrec que se’ls havia fet, la seva resolució avala la política del partit Popular de retallar i rebaixar el nivell del català en l’administració balear. En realitat el que fa el Tribunal Constitucional és deixar sense efecte els articles de l’Estatut que garanteixen els drets lingüístics dels illencs a l’hora de relacionar-se amb l’administració. I s’explica que en el seu moment ni l’Estatut ni la seva aplicació no fos recorreguda perquè aleshores la línia política del partit no havia pres encara la determinació d’encarar l’atac frontal contra la llengua, fins a l’extermini, de manera que les resolucions judicials segueixen en consonància a l’estratègia del partit a cada moment. De fet, hi ha sentències anteriors en què s’avala la tesi contrària, segons la qual els interessos i els drets dels funcionaris (ells al·leguen el dret de qualsevol funcionari de l’Estat a exercir a les Balears) no poden estar mai per sobre dels drets dels ciutadans al servei dels quals se suposa que han d’estar aquests funcionaris. I amb la nova llei, avalada ara pel TC, el coneixement de la llengua del país deixa de ser un requisit per a ocupar places en l’administració balear, i només serà valorat com un mèrit més.

La resolució del Constitucional equival a dir que els drets ciutadans, per més que siguin reconeguts en lleis de rang superior, com ho és l’Estatut, queden relegats i supeditats als drets dels funcionaris. Dit d’una altra manera, es ve a dir que per més que els ciutadans tinguin reconegut estatutàriament el dret a relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes, en realitat l’administració no té per què atendre aquest dret. Quan un mallorquí pretengui ser atès en la seva llengua, d’acord amb l’Estatut, el funcionari li pot respondre que el Tribunal Constitucional li reconeix que ell no té cap obligació de fer-ho. Una aberració que només s’explica per la perversió d’un Tribunal que no atén raons jurídiques i de drets de la ciutadania, sinó que segueix raonaments estrictament polítics i de partit.   

Informes esbiaixats de l’Agència Tributària

És possible que les mitjans de comunicació no hagin recollit amb prou precisió l’informe que l’Agència Tributària ha remès al jutge Pablo Ruz, instructor del cas Bàrcenas, sobre els sobresous rebuts per alts dirigents del PP. Si és cert el que s’ha publicat, voldria dir que l’Agència Tributària no només fa informes tècnics sinó que en pretén fer les interpretacions jurídiques amb una actitud netament partidista, i per tant gens professional.

En primer lloc, cal dir que aquells sobresous que amb total contundència negaven alguns dirigents del PP, en seu parlamentària i en declaracions oficials, altres companys seus en certifiquen l’existència, i ara és l’Agència Tributària la qui ho corrobora. Negaven pel seu honor que tal pràctica fos habitual en el Partit Popular, sabent que això de l’honor a ells els rellisca o en desconeixen el sentit; i per tant, ara, no hi veuen cap inconvenient que se’ls contradigui. Si ja no poden continuar assegurant que era fals que es cobraven sobresous, doncs diuen que aquests sobresous no constituïen cap delicte. L’Agència Tributària, evidentment, només pot donar fe d’aquells sobresous que han estat declarats pel seu perceptor, però donant per bons els papers de Bàrcenas fa una valoració sui gèneris sobre la possibilitat que aquests diners no declarats a Hisenda constitueixin delicte. I aquí és on es fa manifesta la manca d’ètica dels responsables de l’Agència Tributària, que actuen molt més com a militants i defensors del PP que com a professional d’Hisenda i defensor de l'interès comú.

En primer lloc, assegura l’informe de l’Agència Tributària, molts d’aquests pagaments no declarats no constituirien delicte perquè diuen que no arriben a la categoria de “delicte fiscal”; es deuen referir a què no constituirien delicte penal, però sí que seria una infracció o frau contra la Hisenda pública. I en segon lloc, argumenta l’Agència per a defensar el seu partit, no hi hauria delicte perquè en molts caos aquest ja hauria prescrit. Una falsedat absoluta, perquè el fet que hagi prescrit el temps per a portar el fet delictiu davant la Justícia, no vol dir que no hi hagi delicte; vol dir només que la Justícia ja s’ha cuidat prou d’anar demorant la investigació per tal de no haver de condemnar els qui han delinquit.     

Qui sembra vents recull tempestats

El Govern grec, probablement inspirat i guiat per la troika comunitària ha reaccionat tard i malament a les accions violentes dels grups feixistes. Les imatges que hem pogut veure en els darrers temps eren perfectament clares i il·lustratives de la situació. El grup polític Alba Daurada actuava no només amb total impunitat sinó amb la complicitat expressa de la policia i, per tant, del Govern conservador de Samaras. El Govern grec rebia moltes indicacions i instruccions de la Unió europea que havia de seguir escrupolosament com a condició per a tenir accés als diners del rescat, però mai ningú li havia posat com a condició que posés fi a la violència. 

I és que aquesta extrema dreta, ben treballada i controlada pel poder, pot esdevenir una eina molt eficaç per a crear un clima de por i d’inseguretat entre la ciutadania, per a fomentar la xenofòbia com a eina ideal per a desviar l’atenció dels problemes socials i de les agressives polítiques de la dreta, i en definitiva, per a contrarestar els valors i les alternatives de l’esquerra. Des del poder ja els va bé que hi sigui, sempre que es tracti d’una violència controlada; i només reaccionen quan la mateixa fera que ells han creat els pot acabar essent perjudicial per als seus interessos. No és que al Govern de Samaras l’importi ni poc ni molt la mort de l’activista d’esquerres en mans d’aquests grups, sinó que el ressò mediàtic que ha tingut el pugui acabar perjudicant a ell. Aquesta no ha estat la primera víctima dels grups feixistes grecs; com a mínim dos immigrants havien estat abatuts impunement aquest any pels mateixos, sense que el Govern aixequés ni un dit. Ara, el ressò mediàtic l’ha obligat a reaccionar i ha hagut de procedir a algunes detencions dels dirigents del partit neonazi.

A Grècia, com a Espanya, la violència d’aquests grups és perfectament tolerada pels poders públics, inclosa una administració de la Justícia que és capaç de minimitzar-ne les seves accions o d’equiparar-les als petits excessos que sempre es poden produir en tota mobilització reivindicativa. Prevaricadorament són capaços de fer lleis adreçades exclusivament a limitar l’acció de grups d’esquerres, o abertzales en el cas espanyol, i compten a més que la Justícia també en farà interpretacions netament partidistes. Com diu la dita: Qui sembra vents, recull tempestats, o bé cria corbs i et trauran els ulls. 

Delicte planificat, anunciat i consentit

El ministre de l’Interior, en un acte de cinisme repugnant, per tal de no haver de justificar la manca de protecció de la seu de la Generalitat a Madrid en el moment de patir l’assalt de grups feixistes, va referir-se a la crema d’una bandera espanyola que sembla que es va produir també durant la Diada a Barcelona. I, a sobre, lamentava que els Mossos d’Esquadra no haguessin practicat cap detenció per la crema de la bandera espanyola. Aquest barrejar fets d’indole tan diversa, i per tant no equiparables, és una barroeria que, val a dir-ho, no és pas exclusiva ni del Ministre ni del Govern espanyol, ja que també la cometen sovint gent de tots els sectors i de totes les ideologies.

La crema esporàdica d’una bandera espanyola, com un fet aïllat, és equiparable, en tot cas a la crema d’una senyera en semblants circumstàncies, cosa que també va passar durant la Diada sense que hi hagués tampoc detencions. L’assalt violent, causant destrosses i lesions, a un acte institucional, per part de grups polítics que en feien ostentació, que ho reivindiquen com una forma d’entendre l’acció política, que se’n vanaglorien i que amenacen de repetir, només seria comparable a altres atacs perpetrats per organitzacions polítiques contra actes institucionals, cosa que en tot cas només havia fet en el seu temps ETA. Una altra cosa és que la corrupta justícia espanyola acabi condemnant amb duresa, d’anys de presó, la crema d’un caixer automàtic i en canvi pugui resoldre amb una simbòlica multa de no res (un copet a l’esquena i ànims per a seguir endavant) l’assalt terrorista de la llibreria Blanquerna; aquesta diferència de criteri només obeeix a la voluntat de castigar o d’afavorir determinades opcions polítiques. Ara mateix, grups feixistes que arreu d’Europa serien il·legalitzats, entre els quals hi ha els participants en l’atac violent a la seu de la Generalitat a Madrid, anuncien amb cartells la crema de banderes catalanes en la jornada del 12 d’octubre. I naturalment, ni el Ministre ni l’administració de la Justícia no considerarà que això sigui cap delicte, ni tan sols d’enaltiment i incitació a la violència.

Es pot dir ben alt i ben clar que des de les institucions de l’Estat s’està donant total cobertura a aquests actes de terrorisme. Per guardar les aparences, poden fer algunes condemnes formals, però tot seguit se’ls deixa en llibertat, se’ls permet que amenacin i practiquin la violència, s’anuncia que tindran condemnes tan mínimes que cal considerar com un premi, i evidentment hi ha una negativa total a l’aplicació de la llei de partits que tan severament aplicaven no a grups violents sinó a grups que condemnaven amb poca convicció la violència. I és que la llei ja va ser feta prevaricadorament no pas per lluitar contra la violència en general sinó contra la que postulava una determinada opció.

Suport institucional a la violència terrorista?

Suposo que hi ha notícies que els mitjans de comunicació prefereixen posar en condicional perquè ni ells mateixos se les acaben de creure. És el cas de La Vanguardia que, citant fons governamentals, especula sobre la possibilitat que els terroristes que van assaltar violentament la seu de la Generalitat a Madrid siguin condemnats a penes de 300 euros de multa. No és d’estranyar que els grups d’extrema dreta celebrin la notícia per considerar que la publicitat i la notorietat obtinguda amb la seva acció hauria obtingut, a més, la recompensa d’haver de pagar només aquesta quantitat simbòlica.

Quan el mateix dia apareix la notícia d’una valencià condemnat a sis mesos de presó per adreçar-se en valencià als agents de la guàrdia civil, hom no pot sinó pensar que tot plegat és un error periodístic imperdonable. És absolutament impossible que un jutge honest, és a dir que no sigui un militant del PP o d’algun altre grup d’extrema dreta camuflat, pugui arribar a sancionar un acte de violència com aquell amb una simple multa de 300 euros. No crec que hi hagi gaire gent que dubti de la perversitat de la justícia espanyola, absolutament corrupta i posada al servei de la causa del nacionalisme espanyol, però una sentència d’aquest tipus sobrepassaria tots els límits imaginables i equivaldria a un escarni impresentable que no podria interpretar-se d’altra manera que com un ple suport institucional a la violència terrorista. Ja sabem que políticament, aquests grups de l’extrema dreta gaudeixen del ple suport del Govern espanyol que, a tot estirar, els deu haver advertit que una altra vegada procurin evitar que quedin imatges enregistrades dels fets, cosa que hauria permès a la policia espanyola donar la seva versió segons la qual hi hauria hagut un simple enfrontament entre bàndols o fins i tot una provocació per part dels organitzadors de l’acte.

Però, una cosa és que el PP doni ple suport als grups violents de l’extrema dreta, cosa que els permet a ells fer un paper igualment hostil però més moderat, i una altra que s’arribi a aquest extrem d’implicar l’administració de la Justícia en el suport als partidaris de l’ús de la violència. Si hores d’ara no s’aplica la llei de partits, i per tant no s’il·legalitza els grups participants en l’assalt de la seu de la Generalitat de Madrid, és pura i exclusivament perquè la llei ja era prevaricadorament pensada i adreçada per a combatre als grups abertzales; i el tema de la violència era només una excusa. Una sentència com la que anuncia La Vanguardia representaria un aval en tota regla de les institucions de l’Estat a l’ús de la violència. Ni un diari conservador i de dretes com la Vanguardia no s’ho acabava de creure.

No és el fet, el que es jutja

No crec que hagi sorprès ningú que el Tribunal Constitucional no acceptés la recusació del seu President presentada pel Govern i el Parlament català. Entra dins de la seva lògica que no té per què tenir res a veure ni amb la legalitat ni amb els antecedents que ja hi ha hagut en aquest sentit. Per ells, el fet no només que el President del Constitucional que haurà de dirimir en diversos conflictes entre un Govern del PP i el de CiU, havent estat ell fins ara militant del Partit Popular, sinó que a més amagués la seva militància a les Corts espanyoles quan va ser nomenat, no és motiu suficient per a recusar-lo.

Arreu han sortit veus, i no només de Catalunya, alertant de la mala imatge que dóna el Tribunal Constitucional, ja de per si prou desprestigiat, amb un President tan estretament vinculat a un partit polític quan bona part de les decisions que ha de prendre estan relacionades amb partits polítics. Però és evident que no els preocupa gens la mala imatge, perquè ja no la poden tenir pitjor; tothom sap que és una pantomima de Tribunal, una moma per als seus membres, subjecte als dictats polítics de cada moment. I és que el problema no és la parcialitat evident amb què actua aquest tribunal en funció de la ideologia dels seus membres, que per això han estat escollits pel PP o pel PSOE, sinó que el criteri per a acceptar o no una recusació per risc de parcialitat d’un magistrat no depèn ni del fet de tenir una adscripció política, en aquest cas fins i tot militància, ni de les opinions versades públicament sobre els temes a dirimir, sinó única i exclusivament del signe polític de la possible parcialitat. La mateixa circumstància hauria servit per a recusar-lo per unanimitat si hagués tingut alguna relació amb CiU, per exemple, en lloc de tenir-la amb el PP, o si les opnions del President del TC enlloc de ser hostils i insultants per a Catalunya haguessin estat positives o favorables al reconeixement de la seva identitat.

I el més greu és que això, aquesta mena de prevaricació de judicar les coses no pas en funció del fet en sí sinó de l’orientació política de les persones implicades, es considera com absolutament normal. Que un Fiscal es posicioni políticament en favor de les tesis del PP és vist com a normal i fins i tot com a imparcial, però consideren intolerable que ho faci coincidint o mostrant comprensió per les tesis catalanistes. És el mateix que han fet amb aquest absurd debat sobre un programa de televisió en què els nens expressaven la seva opinió sobre la Via Catalana; el problema no és que, tal com es fa en molts programes televisius infantils o juvenils, surtin nens a parlar del que sigui, sinó que ho facin a favor de Catalunya. 

Delinqüent no és sinònim de gamarús

Qualsevol malfactor, un cop ha comès el seu delicte, es cuida prou d'esborrar totes les petjades i empremtes que puguin delatar-lo. I, quan la trama es porta al cinema, veiem com el mateix malfactor que creu haver esborrat totes les pistes i proves inculpatòries, a vegades als nassos de la mateixa policia, se’ls pot adreçar amb un to fatxenda i reptar-los: “El que poden semblar evidències, s’han de demostrar; i no teniu cap prova”. I és que el fet de ser delinqüent no implica que forçosament s’hagi de ser gamarús.

Això, tan habitual en el cinema, acostuma a ser encara més exagerat en la realitat quan els delinqüents aconsegueixen l’anul·lació de les proves inculpatòries, que sí que hi eren, però que es considera que s’han aconseguit de forma poc ortodoxa. Aleshores, se’ls pot declarar no culpables no perquè no se sàpiga que ho són ni perquè no n’hi hagi les proves suficients, sinó perquè en ser invalidades s’ha d’emetre sentència fent veure que no ha quedat demostrada la seva culpabilitat. No crec que ningú amb dos dits de front, i se suposa que els jutges fins aquí encara hi arriben, es creurà que el Partit Popular va destruir els discs durs dels ordinadors de Bàrcenas. Qualsevol que conegui mínimament la tasca de gerència o de direcció de qualsevol organització, sap que al cap dels anys als ordinadors s’hi ha anat acumulant una gran quantitat d’informació d’interès per a l’organització, que cal conservar sigui qui en sigui el titular. La possible informació privada que caldria eliminar ja se suposa que l’ha esborrada el mateix interessat quan sap que deixa el càrrec. Fins i tot encara que fos cert que aquesta sigui una pràctica habitual en el cas del PP, una pràctica tan absurda i perjudicial per a l’organització que no és creïble, justament en aquest cas, quan se sabia que hi havia obert tot un procés judicial, amb imputacions clares de possibles irregularitats, en cap cas ningú assenyat que cregués en la innocència del partit no els hauria destruït.

Si algú del PP cregués en la innocència de l’organització, malgrat la culpabilitat evident del tresorer, el que no hauria permès mai seria justament la destrucció dels discs durs dels ordinadors perquè se suposa que s’hi podrien trobar proves que els exculpessin com a col·lectiu i que posessin en evidència que només va ser obra malintencionada del seu tresorer. Vaja que estic convençut que ja no els ve d’una mentida més, i que fins i tot en això han mentit davant el jutge; hores d’ara la informació privilegiada que pogués contenir els ordinadors de Bàrcenas deu estar en un lloc ben segur, i deu estar essent analitzada per a veure què se’n pot extreure en defensa pròpia. I és que el fet de ser delinqüent no implica que forçosament s’hagi de ser gamarús.

Una Justícia justa? Una utopia o una quimera

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha actes simbòlics, testimonials, que ja se sap que resultaran absolutament inútils, però que sovint s’han de fer. És, per exemple, la petició del diputat Joan Tardà, d’ERC, perquè comparegui el President del Consell General del Poder Judicial per tal de demanar-li que prengui mesures davant la vulneració dels drets dels ciutadans de Vinaròs que veuen com el jutjat del seu municipi denega les demandes presentades en llengua catalana.

La llei pot dir el que vulgui, però la militància política dels responsables judicials de Vinaròs els porta a no acceptar les demandes escrites en una de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana que a ells no els agrada. Però aquesta circumstància, que en qualsevol país democràtic es resoldria amb una demanda per prevaricació, ja que hi ha una vulneració deliberada de la llei, a l’Estat espanyol és habitual quan es tracta de menystenir no només la llengua catalana, sinó les lleis que regulen l’ús de la llengua. La vulneració o no de la llei, ja sigui per part dels mateixos jutges, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat o de l’Administració, no depèn sinó de la correlació de forces polítiques existent a cada indret, ja que es tracta de vulneracions fetes a consciència per simples conviccions i militància política. Per això són tan habituals al País valencià o a les Illes. La Plataforma per la Llengua té editat un extens recull de casos similars en què les agressions a la llengua catalana, obviant o negligint la legislació vigent, sempre queden impunes perquè no es tracta de casos aïllats sinó d’una actitud generalitzada i encoratjada des de les institucions espanyoles.

No és pas difícil d’imaginar quina serà la resposta a la petició d’ERC perquè comparegui al Congrés espanyol el President del CGPJ. El Partit Popular, i probablement també el PSOE, impediran que hi hagi aquesta compareixença, perquè ells comparteixen aquesta vulneració permanent de la legalitat espanyola quan es tracta d’afavorir el seu nacionalisme espanyol que es basa en la persecució i la negació dels drets dels qui tenen altres llengües que la castellana. I no cal dir que una demanda per la via judicial tampoc tindria millor resultat. La Justícia espanyola mereix aquesta denominació a mitges, perquè si bé es cert que és profundament espanyola en el sentit més imperialista i excloent del terme, no té res de justa. Pretendre que la Justícia espanyola sigui justa no és una utopia, és una quimera.

La perversió dels indults polítics

Un dels aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l'Estat pot concedir indults, sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant, per quina motivació es donen els indults?

Suposo que hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars, familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat l’indult, que en tot cas s'hauria de donar des del mateix poder judicial. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.

Hi ha també els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.

Al Constitucional encara riuen

L’Estatut, el migrat text que ens van deixar després de la retallada del Constitucional, deixa ben clar que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de Règim local, en pràcticament tots els àmbits. Això no és motiu, ni ho ha estat mai, perquè el Govern espanyol legisli sobre aquesta qüestió i, obviant la Llei, pretengui aplicar la seva a Catalunya. És i ha estat una pràctica habitual per part d’uns Governs que menyspreen la legislació i el marc legal quan consideren que no els és favorable.

Amb una lògica que l’experiència ens hauria de dir que ja no és tan lògica el Govern de la Generalitat va advertir de seguida que a Catalunya, d’acord amb el seu Estatut, seria vigent la llei emanada del seu Parlament. Només que algú sàpiga llegir, sense necessitat d’entendre massa en temes jurídics, podria trobar del tot normal el posicionament de la Generalitat, perquè l’empara la llei. I aquí és on ens equivoquem. Les lleis, per si soles, no ens emparen; és el poder el qui té la capacitat d’interpretar i d’aplicar les lleis al seu arbitri. I aleshores algú podria dir que en un sistema democràtic el poder judicial és independent i, per tant, empara per igual a tothom. Això, explicat com a teoria o com a broma, pot sonar més o menys bé, però té ben poc a veure amb la realitat i molt menys amb la nostra realitat. El Govern espanyol ha menystingut i vulnerat sempre totes les lleis que li ha convingut, i no existeix cap poder judicial que li ho pugui impedir. I molts menys ho farà un Tribunal Constitucional que, ja per definició, queda al marge del Poder Judicial i està plenament supeditat al poder polític. Per això, davant la pretensió del Govern de la Generalitat d’aplicar l’Estatut vigent en matèria de Règim local, el Govern espanyol ja ha respost amenaçant que no concedirà els ajuts del Fons de liquiditat ni del Pla de proveïdors si no s’atenen les normes estatals. Totes les bandes mafioses recorren al xantatge quan la llei no els és favorable.

El Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la Llei estatal perquè, evidentment, envaeix les competències de la Generalitat. Al Govern espanyol li és absolutament igual, perquè sap que té la paella pel mànec, és a dir el poder, i l’exercirà al seu arbitri. I al Tribunal Constitucional encara riuen. Què hi té a veure, deuen pensar, que l’Estatut reconegui a la Generalitat competències exclusives en matèria de Règim local per no donar la raó al Govern espanyol que ho obvia. La seva no és, ni ha estat mai, una funció jurídica sinó estrictament política, i de partit. I sabran exercir-la com cal, primer ajornant el tema sine die per garantir que el Govern espanyol pugui imposar la seva llei, i després, quan políticament convingui emetran una sentència segons l’oportunitat del moment. A no ser que tinguem prou seny com per marxar abans, és clar.

L’odi com a punt neutral de partida

Que el President del Tribunal Constitucional tingui un passat d’extrema dreta, que hagi militat fins fa ben poc al Partit Popular i que hagi escrit reiteradament el seu menyspreu envers els catalans i el seu posicionament d'hostilitat política pel que fa a les aspiracions catalanes, no sembla que sigui motiu per haver de dimitir. Una altra cosa seria que qualsevol membre del mateix Constitucional, com li va passar a Pablo Pérez Tremp, hagués mostrat en alguna ocasió certes simpaties per Catalunya; aleshores, seria recusat i fulminantment apartat de les seves funcions.

És el que li va passar també al Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, que va ser forçat a dimitir pel sol fet d’haver mostrat la seva comprensió pel desig dels catalans de ser consultats sobre el seu futur. El problema no és en cap cas el fet de posicionar-se políticament, sinó el fet de fer-ho per una determinada opció i no per una altra. El cas d’aquella professora que va haver de deixar una Universitat nordamericana per haver manifestat el seu suport a la consulta sobiranista, no és únic ni aïllat; qualsevol pot expressar la seva opinió política, sempre que sigui contrària al nacionalisme català. Però és més, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, en la presa de possessió del que havia de substituir Rodríguez Sol, va fer un clar al·legat al nou Fiscal Superior de Catalunya perquè prengués partit per una determinada opció política, i per una determinada i partidista interpretació del marc legal i de la Constitució. No cal dir que, en el cas dels esportistes el problema no és mai el fet de mostrar una bandera, públicament o a la xarxa, sinó el fet que aquesta sigui una bandera reivindicativa de les llibertats de Catalunya.

Quelcom de semblant passa amb els mitjans de comunicació públics. Es considera absolutament normal que s’entrevisti polítics espanyolistes i es facin reportatges en clau espanyola, sovint percentualment molt per sobre del que els correspondria per la representativitat parlamentària; però tan bon punt algú fa el mateix però de cara al món sobiranista, aleshores plouen les crítiques de partidisme. I és que, en general, a Espanya, com si el nacionalisme espanyol no fos un posicionament partidista, es considera com a punt de partida neutral l’odi envers Catalunya i la negació dels seus drets nacionals. 

Llista de delinqüents d’impunitat garantida

El diari The New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de l’Estat, de l’administració de la Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la publicitat.

Va ser un treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva” fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino; probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.

I és que la corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.   

La Justícia, lenta i ineficient, amb ganes

A vegades, quan algú parla de la lentitud i la ineficiència de la Justícia espanyola (ja deixo de banda els casos d’absoluta perversió i corrupció que hi són tan habituals) es presenta com un fat inevitable propi de l’estructura del sistema, admetent en el millor dels casos un problema de manca de recursos. D’alguna manera se’ns ve a dir que la Justícia és lenta, però que fa el seu camí de forma inexorable. Sincerament, a més de lenta, la Justícia és tendenciosament ineficient també per responsabilitat directa i expressa dels seus màxims irresponsables.

Els sumaris relacionats amb el cas Gürtel i el cas Bárcenas ja se’ls disputaven dos magistrats com si aquests estiguessin desvagats i cerquessin clients, o potser només per un cert afany de protagonisme i projecció pública. Finalment es va decidir que els portaria el magistrat Pablo Ruz, tot i ser aparentment menys dòcil al PP, sabent que aquest ocupa una plaça interina i que per tant no podrà completar el procés d’instrucció. Aquest sol fet, el d’encarregar a un jutge la instrucció d’un procés tan complex sabent que ho haurà de deixar a mitges, és d’una irresponsabilitat majúscula que desqualifica professionalment i des de tots els punts de vista els qui van prendre tal decisió; si no és que directament ho van fer amb la intencionalitat d’interrompre la investigació per tal que la pogués reprendre o reiniciar un jutge més afí als interessos del partit. Sabent tota la tasca feta fins ara pel jutge Pablo Ruz, la lògica més elemental hauria de fer pensar que, amb la incorporació del jutge titular, Miguel Carmona, donada la magnitud dels dos casos, el Gürtel i el Bárcenas, ambdós jutges coma mínim treballessin plegats per tal de donar continuïtat al procés d’instrucció.  

Però, està clar, aquesta lògica elemental tindria sentit si la finalitat de la Justícia i l’objectiu dels magistrats fos fer justícia i fer-ho amb la màxima celeritat. Però no és el cas. El Consell General del Poder Judicial va decidir que Ruz continuaria sis mesos més al mateix jutjat de l’Audiència Nacional, però deixant que sigui el nou titular el qui decideixi sobre la participació de Ruz, ni que sigui com a col·laborador, en aquestes causes. I, des del primer moment, el nou jutge que haurà de substituir Pablo Ruz ja va deixar clar que no comptaria amb ell. Per més que argumentin raons de burocràcia legal, em sembla evident que aquí hi ha un cas de deliberada obstrucció de la Justícia en majúscules, per tal de condicionar de forma interessada la instrucció d’aquestes causes. I a això, sarcàsticament, en diuen justícia.  

El partidisme dels magistrats del TC

No acabo d’entendre l’enrenou que s’ha organitzat de forma tan personalitzada entorn de la militància política del President del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos. Una cosa és que el Govern de la Generalitat intenti recusar aquest magistrat que haurà de dirimir sobre diversos contenciosos relacionats amb Catalunya, simulant haver descobert un cas d’incompatibilitat, i una altra que es presenti aquest cas com una anomalia estranya, èticament impresentable per més que no vulneri la legalitat.

En primer lloc, hi ha la qüestió del concepte de militància política, un terme certament desafortunat. El fet que algú militi en un partit polític, és a dir que en pagui la quota, no implica forçosament cap mena de subordinació jeràrquica ni la pèrdua de la capacitat d’independència personal i professional. Jo pago la quota a un partit polític perquè crec que és el que millor s’adiu amb les meves idees, però això no vol dir ni que em senti obligat a res, ni que hagi de compartit totes les idees i plantejaments que fa el partit, ni que jo no pugui opinar amb absoluta independència. En segon lloc, i tema fonamental en aquest cas, la composició del mateix Tribunal Constitucional ja està establert legalment que es fa per quota de partit; no és només el senyor Francisco Pérez de los Cobos el qui ha estat elegit membre del TC per la seva adscripció ideològica, sinó la totalitat dels seus membres. Els partits, en funció dels resultats electorals, escullen els candidats que creuen de la seva confiança política per a portar a terme la seva estratègia de partit en el TC. I com a factor secundari procuren que tinguin coneixements jurídics per tal que les decisions estrictament polítiques que pren el Constitucional, després les puguin argumentar amb un llenguatge que tingui l’aparença (a vegades ni a això s’arriba) de ser decisions tècniques.

Per tant, no és només que la llei no prohibeixi formar part del Constitucional a un militant d’un partit polític, sinó que la llei preveu que els nomenament es facin en base a la seva adscripció ideològica; que paguin quota o no és del tot irrellevant. El problema del Tribunal Constitucional és que es tracta d’un organisme estrictament polític, pensat per a poder fer el salt a la democràcia i evitar que poders legalment constituïts puguin prendre decisions que vagin en contra de determinats interessos partidistes, dels partits dominants espanyols. No té sentit, doncs, recusar només el President del TC, perquè democràticament caldria recusar la mateixa existència d’aquest tribunal polític. És tot el Tribunal que està corromput d'origen.

Una Justícia que no ens la mereixem

Tenim una administració de Justícia que no ens la mereixem. I en aquesta ocasió, aquest “que no ens mereixem” no és un compliment, per suposat. No es tracta només que la Justícia sigui lenta, sinó que sembla estúpida. No cal ser gaire espavilat per entendre que en una investigació la celeritat és fonamental, sobretot quan els possibles sospitosos saben que estan en el punt de mira. És difícil de creure, doncs, que la reincidència en la dilació dels processos judicials, especialment en la fase de recerca de proves inculpatòries, sigui purament fortuïta o per una ineficiència generalitzada.

Ja va passar amb el cas Millet en què el jutge va tardar temps, mesos, abans de fer l’escorcoll del domicili del President de la Fundació del Palau. I ara ha tornat a passar amb el cas de l’espionatge relacionat amb l’empresa Método 3. Tot i que, interessadament, alguns mitjans van voler apuntar cap a CiU, de seguida es va veure que probablement l’operació d’enregistrar la conversa privada de La Camarga es va fer amb la connivència de la mateixa Camacho però amb la participació d’elements de l’aparell del PSC. I el nom de José Zaragoza va aparèixer aviat. Se suposa que cap empresa privada emprendria una investigació sense tenir clar qui li havia encarregat la feina; de manera que la citació dels responsables de Método 3 per saber d’on havia sortit l’encàrrec era primordial i molt fàcil de fer, en poques hores. Amb tot, imagino que amb poques hores de temps, els qui sabien que s’anava darrera la seva pista ja devien córrer a destruir qualsevol mena de prova que els pogués inculpar, i a no deixar cap rastre. Per això sorprèn que sigui ara, tants mesos després, que la jutge que porta el cas hagi inculpat la gerent del PSC i n’hagi requisat el seu ordinador, i només el seu, a la recerca de proves. Se suposa que ni la jutge ni ningú es deu pensar que la gerent hauria actuat en un tema com aquest sense el consentiment, o millor dit l’encàrrec, de la direcció del partit.

Jo diria que si ara la jutge descobreix en els arxius de l’ordinador requisat, de la gerent del PSC, proves que la incriminen en l’acció delictiva d’encarregar un espionatge il·legal, la troballa serviria com a coartada per a la defensa de la imputada. Tot el que es pugui descobrir ara, després d’haver tingut tant de temps per a deixar net el seu ordinador i per a fabricar-se totes les coartades imaginables, no demostraria res més que la niciesa i l’estultícia de l’encausada, que ben bé podria emprar-se com un atenuant a l’hora de valorar el delicte comès.