L’odi com a punt neutral de partida

Que el President del Tribunal Constitucional tingui un passat d’extrema dreta, que hagi militat fins fa ben poc al Partit Popular i que hagi escrit reiteradament el seu menyspreu envers els catalans i el seu posicionament d'hostilitat política pel que fa a les aspiracions catalanes, no sembla que sigui motiu per haver de dimitir. Una altra cosa seria que qualsevol membre del mateix Constitucional, com li va passar a Pablo Pérez Tremp, hagués mostrat en alguna ocasió certes simpaties per Catalunya; aleshores, seria recusat i fulminantment apartat de les seves funcions.

És el que li va passar també al Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, que va ser forçat a dimitir pel sol fet d’haver mostrat la seva comprensió pel desig dels catalans de ser consultats sobre el seu futur. El problema no és en cap cas el fet de posicionar-se políticament, sinó el fet de fer-ho per una determinada opció i no per una altra. El cas d’aquella professora que va haver de deixar una Universitat nordamericana per haver manifestat el seu suport a la consulta sobiranista, no és únic ni aïllat; qualsevol pot expressar la seva opinió política, sempre que sigui contrària al nacionalisme català. Però és més, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, en la presa de possessió del que havia de substituir Rodríguez Sol, va fer un clar al·legat al nou Fiscal Superior de Catalunya perquè prengués partit per una determinada opció política, i per una determinada i partidista interpretació del marc legal i de la Constitució. No cal dir que, en el cas dels esportistes el problema no és mai el fet de mostrar una bandera, públicament o a la xarxa, sinó el fet que aquesta sigui una bandera reivindicativa de les llibertats de Catalunya.

Quelcom de semblant passa amb els mitjans de comunicació públics. Es considera absolutament normal que s’entrevisti polítics espanyolistes i es facin reportatges en clau espanyola, sovint percentualment molt per sobre del que els correspondria per la representativitat parlamentària; però tan bon punt algú fa el mateix però de cara al món sobiranista, aleshores plouen les crítiques de partidisme. I és que, en general, a Espanya, com si el nacionalisme espanyol no fos un posicionament partidista, es considera com a punt de partida neutral l’odi envers Catalunya i la negació dels seus drets nacionals.