Hi pot haver alguna excepció, com l’alemanya, però en general tots els països tenen una capital que és molt més que la principal ciutat en nombre d’habitants, o molt més que el lloc on es concentren les grans institucions del país. És també un símbol amb el qual s’identifiquen tots els connacionals. Així, quan la gent parla del Govern de Madrid, de París o de Moscou es refereix normalment al Govern del país d’on és capital la ciutat, i no pas a la seva administració local o regional.
En el nostre cas, és cert que des de comarques sovint es planteja el greuge del centralisme barceloní, però també ho és que per a qualsevol projecte de caràcter nacional és indispensable disposar d’una capitalitat forta. Una capital, a més, amb vocació de ser-ho, de representar el conjunt del país. Els socialistes, per exemple, van intentar sempre minimitzar i amagar el paper de Barcelona com a capital catalana, i pretenien presentar-la simplement com una gran ciutat que podia i havia de tenir un tracte similar al que tenia Madrid. Però és evident que, des d’una perspectiva espanyola, la comparació no té cap sentit. Per més que Barcelona tingui un gran atractiu econòmic o turístic, no deixa de ser per ells la principal ciutat de la perifèria, equiparable en tot cas a Sevilla, a Bilbao o a València, però molt lluny del paper de capitalitat espanyola que exerceix Madrid.
Barcelona, doncs, ni exercia de capital catalana ni podia pretendre compartir la capitalitat amb Madrid. Més aviat procuraven dissimular tota la simbologia catalana com aquella burda transformació de l’escut de la ciutat. I durant un temps també van intentar, més que res com a maniobra de distracció, inventar-se un altre espai des d’on exercir la capitalitat, com era el Mediterrani. Tampoc se’n van sortir, entre altres coses perquè des de Madrid han fet i continuaran fent tot el que estigui al seu abast per evitar el desenvolupament de la ciutat.
Probablement, ho tenen molt més clar a Madrid que a Barcelona, això de la capitalitat. Ells són conscients del perill que representa potenciar la ciutat, i per això sempre han procurat posar traves a l’aeroport del Prat, al Port de Barcelona, o a les infraestructures que li permetrien connectar millor amb Europa, com l’eix mediterrani. En canvi, els nostres governants han procurat treballar per la ciutat, però sense tenir en compte que al darrere hi havia tot un país. I val a dir que no ha canviat gaire d’ençà del nou govern municipal. Tots els canvis i tota la transformació del país, pel que fa a la seva consciència nacional, s’ha fet al marge de la seva capital. Barcelona només ha seguit quan arreu de la nostra geografia la flama ja era ben encesa.
Ja és bo que l’Ajuntament de Barcelona hagi aprovat una moció de suport a la declaració sobiranista del Parlament. Però el Govern de la ciutat hauria d’anar més enllà. Si durant molts anys els socialistes van utilitzar el Govern de la ciutat per a contrarestar el Govern de la Generalitat , ara no acabem de veure que la majoria convergent actuï de contrafort i de partenaire del Govern nacional. Potser és el trumfo gros que es reserven els cervells de tot el procés per a treure’l en el darrer moment, que també serà el més crític. Però, avui per avui, es troba a faltar el lideratge d’una capital, que ha de ser clau i definitiu en el procés de creació,d’un nou Estat.