Sembla que
es torna a repetir la història de Julian Assenge. Ara ha estat un jove
informàtic. Edward Snowden, qui ha tret a la llum una macro operació
d’espionatge d’abast internacional, dirigida des dels Estats Units. No en tenia
cap necessitat, perquè treballava amb un molt bon sou per una companyia
subcontractada per la Nasa ,
la Booz Allen
Hamilton, i hauria pogut fer la vista grossa, com se suposa que han fet abans
que ell molts altres tècnics i directius. I ara li caldrà cercar refugi en
algun país on denunciar els delictes no estigui perseguit, cosa realment
difícil de trobar.
La seva empresa, lògicament, ja l’ha
acomiadat sota l’acusació d’ “haver violat el codi ètic i la política de
l’empresa”. El Govern dels Estats Units ha obert una investigació i els
republicans ja en demanen obertament la seva extradició, ja que inicialment se
sabia que s’havia refugiat a Hongkong. Tota una perversió del llenguatge, fins
a extrems aberrants. Quan es descobreix la porqueria que va treure Julian
Assenge o ara aquest cas d’espionatge massiu dirigit des de l’administració
nord-americana, el primer que se li pot ocórrer a la gent honesta és que ja era
hora que algú desemmascarés tanta impostura i tant d’abús de poder. Té molt de
mèrit que un tècnic que podria viure còmodament i de forma folgada, faci
prevaldre els seus principis i, sabent al que s’arrisca, denunciï públicament
aquestes accions entre delictives i immorals. Edward
Snowden, com Julian Assenge, bé mereixeria un premi i ser distingir amb tots
els honors per la seva honradesa. Però, no. l’Estat, tots els estats, té el
monopoli de la violència i de la injustícia, i l'Edward serà perseguit fins a ser
condemnat pel delicte de denunciar el delicte.
Sarcàstica o
cínicament, la seva empresa l’ha acomiadat per haver violat un “codi ètic”, que
se suposa que inclou quelcom tan poc ètic com l’encobriment i la col·laboració
en tasques delictives. Els jutges cobren per impartir injustícia al servei de
poder i no s’entretindran en miraments formals i molts menys de caràcter ètic. En
nom de la seguretat de l’Estat, el poder s’atribueix la facultat de delinquir i
d’atemptar contra els propis ciutadans; i és que ens han pervertit els termes.
