La crisi econòmica ens està abocant a una nova realitat que, de fet, tampoc és tan nova perquè ja s’havia viscut un segle enrere: l’emigració. Les polítiques econòmiques imposades pel govern comporten més crisi, més pobresa i més atur, de manera que per als joves se’ls presenta un panorama realment difícil on s’ha de considerar la possibilitat d’emigrar cap a altres països. Un representant del Govern espanyol, cínicament, deia que l’emigració d’aquests joves, referint-se sobretot als universitaris i professionals qualificats, no solament no era negativa sinó que era una oportunitat per a ells.
Està clar que l’emigració sempre és una oportunitat; però és el darrer recurs que hom voldria escollir, perquè el normal seria que tothom pogués desenvolupar-se professionalment al propi país. L’opció d’anar a viure o treballar a un altre país només pot considerar-se com a positiva, quan es fa per voluntat pròpia i no obligat per les circumstàncies. Curiós també perquè sembla que hi hagi un interès especial en fer veure que, en realitat, no es tracta d’una “emigració” sinó d’una sortida temporal, com aquell qui va a fer un Erasmus universitari. I no és només una excusa per a desdramatitzar la situació que vivim, que ens han creat, sinó una voluntat clara de diferenciar-ho de la immigració que hem rebut en els darrers anys. Com si ells, en el seu moment, no ho haguessin plantejat també com una oportunitat i, en molts casos, almenys inicialment, també amb la idea que fos temporal. El mateix Partit Popular que atia els comportament xenòfobs envers els immigrats és el que amb les seves polítiques obliga molts joves d’aquí a emigrar, cercant també una vida digna.
I, aleshores, se’ns planteja la pregunta. Quina és la posició dels partits xenòfobs en relació a l’acollida que haurien de tenir els compatriotes que ells, amb les seves polítiques, han forçat a emigrar? El PP recomanarà als països que acullin aquests nous emigrants que els tractin seguint el model que aplica l’Albiol a Badalona? També reclamaran que els neguin l’assistència sanitària, o que els posin impediments per a accedir als serveis públics? També els recordaran que allà on vagin han de tenir en compte que “primer els de casa”?