Pàgines

dijous, 18 de setembre de 2008

Polònia, una anàlisi acurada i precisa

Tot i haver perdut la frescor inicial i haver-se deixat portar per la grolleria creixent de molts programes televisius, Polònia continua oferint les millors i més aprofundides anàlisis polítiques del país. Per exemple, el gag d’ahir en què es veien els dirigents del tripartit i l’Artur Mas simulant que estaven units pel tema del finançament, fins que apareix el Zapatero i els ofereix una piruleta; aleshores, tot eren empentes per fer-se amb tan preuada compensació que justificaria a bastament un acord de finançament a la baixa.

No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions.

Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible.

Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.

La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.

El fracàs escolar i de la gestió educativa

En qualsevol iniciativa privada, quan algú vol fer un balanç de l’eficàcia de la seva gestió presenta comptes de resultats, i no pas informes sobre els diners desemborsats. És més, el compte de resultats es considera molt més brillant si aquest s’ha obtingut amb una menor despesa inicial. És com en el futbol: el que compta no és la inversió que ha fet el club en fitxatges sinó els resultats esportius. Els diners esmerçats pel club són un argument negatiu a l’hora de valorar-ne el resultat: a menys inversió, més mèrit; i a més inversió, menys possibilitat d’excusa per a una mala gestió. En política es veu que això no funciona, o que funciona al revés.

Tenim un Govern que cada vegada que ha d’explicar la seva gestió, en qualsevol àmbit, es limita a presentar xifres comparatives dels diners (diners dels ciutadans) que hi ha invertit. I presumeix d’haver dedicat més diners que ningú a educació, a medi ambient, a política de dones, etc. Ahir mateix, un titular de premsa era que en tres anys s’havia incrementat en un 120% el pressupost dedicat a polítiques en favor de la dona, i el mateix vam poder sentir de boca dels responsables del Departament d’Educació, el dia de començar el curs escolar. Que el Govern hagi incrementat en un 120% una partida del pressupost no em diu gran cosa; el que interessa saber és si aquest percentatge es pot atribuir també el resultat de la inversió. Perquè si no és així, el que en realitat demostra aquesta xifra és la ineficàcia i la ineptitud dels governants, que ni incrementant en un 120% el pressupost no són capaços d’obtenir bons resultats.

El cas d’Educació és claríssim. A cada nou informe objectiu sobre el nivell de l’ensenyament al país, rebem una clatellada impressionant: estem quedant a la cua de tothom. Ara ha estat la Fundació Bofill la que ha presentat un rigorós estudi a partir dels informes PISA. I el resultat és clar, això no funciona: l’Educació a Catalunya va de mal en pitjor. I si els responsables d’Educació, per a justificar-se, esgrimeixen que ells ja han complert perquè hi han destinat més diners que ningú, en realitat el que ens demostren és que, no només no saben com redreçar la situació, sinó que a més en són uns pèssims gestors i uns malversadors de recursos.