Tot i haver perdut la frescor inicial i haver-se deixat portar per la grolleria creixent de molts programes televisius, Polònia continua oferint les millors i més aprofundides anàlisis polítiques del país. Per exemple, el gag d’ahir en què es veien els dirigents del tripartit i l’Artur Mas simulant que estaven units pel tema del finançament, fins que apareix el Zapatero i els ofereix una piruleta; aleshores, tot eren empentes per fer-se amb tan preuada compensació que justificaria a bastament un acord de finançament a la baixa.
No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions.
Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible.
Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.
La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.
No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions.
Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible.
Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.
La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.