Tot sovint, rebem propostes per recolzar tota mena d’iniciatives de país: des d’una signatura, a donar la cara, fer una aportació econòmica, afegir-nos a un grup o enviar correus de protesta. Naturalment, la primera reacció és la de dir “oi tant, que hi estic d’acord!”. Però, tot seguit, em sobrevé el dubte de l’eficàcia de l’acció, més que no pas de la seva intencionalitat.
Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: resulta relativament fàcil, sobretot amb les noves tecnologies, emprendre qualsevol acció com les que deia abans, o crear un grup a facebook. Qualsevol proposta a favor del país, si no representa cap cost ni cap esforç especial, pot rebre en ben poques hores uns quants centenars d’adhesions, i uns milers en uns quants dies. I hom pot pensar que recollir cinc mil membres en un grup de facebook és tot un èxit, però aquest èxit es pot relativitzar molt si resulta que la pretensió era recollir, per exemple, “els amics de facebook per la independència” o qualsevol altra denominació que pretengui abraçar un col•lectiu que voldríem majoritari al país.
Quan una d’aquestes campanyes no es queda només en una iniciativa individual sinó que diversos col•lectius se la fan seva, pot prendre una mica més de volada, i aleshores parlem de quantitats ja més considerables de 30 o 50 mil adhesions. I, malgrat tot, continua essent una quantitat petita si hom fes el compte del conjunt de ciutadans que podrien recolzar aquesta iniciativa. Ja sé que ni nosaltres ni els promotors no pretenen fer aquest raonament, que seria contraproduent, de comptabilitzar els partidaris de la seva idea; però sí que ho solen fer els enemics, que fàcilment poden minimitzar la xifra assolida argumentant que representa un percentatge molt petit en relació a la totalitat de la població. Potser per això, aquesta mena d’iniciatives de cercar suports populars no acostumen a fer-les els nacionalistes espanyols, amb l’excepció feta dels sectors més ultres.
Amb això no vull dir, ni molt menys, que em desdigui de donar-hi suport, com he fet darrerament amb la proposta d’enviar correus als jutges del TSJC que han de sentenciar contra el català (hi ha algú que dubti que sentenciaran en contra del català?). Probablement, ni tan sols els arribaran a veure perquè algun subaltern els els aniran esborrant sistemàticament, i en qualsevol cas sempre podran dir que no deixa de ser una minoria de la població que contrasta amb la immensa majoria que calla i que, segons ells, acceptaran la sentència que acabin dictant.
Però és que en aquest cas tinc la impressió que pot passar com amb molts entrenadors de futbol que, sovint, per demostrar que el seu paper és important i que tenen un criteri diferent del que pot tenir la majoria d’aficionats sense coneixements tècnics, acaben sorprenent amb alineacions i tàctiques diferents de les que hom hauria fet aplicant la lògica més elemental. Justament perquè els jutges saben que és un clam popular i general (i no pas només pels correus rebuts, està clar) la necessitat de respectar el sistema d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat i que ha garantit una bona convivència i integració, justament per això procuraran de fer-nos la guitza.
La sentència ja havia d’haver sortit el mes de novembre, però aleshores no convenia al partit popular, ni abans de les eleccions ni començar amb mal peu la nova legislatura. La consigna que han donat arreu del partit, i per tant també als sectors que controlen a la judicatura, és ajornar la batalla contra la llengua, la cultura i la identitat catalanes, almenys mentre no hagin passat els primers embats pel tema econòmic. Si han esperat a les conveniències del partit, no crec que ningú es cregui que acabin sentenciant pensant en l’interès del país, ni que s’entretinguin en menudalles de rigor jurídic quan el que importa és l’aplicació d’una política concreta.
No vull dir que la campanya d’enviar correus als membres del TSJC no pugui tenir la seva eficàcia. Però de ben segur que el que serà realment definitiu serà la posició que prenguin les nostres institucions, i de la seva capacitat o voluntat de fer un acte de dignitat, encara que sigui desafiant una legalitat que, a part de no ser la nostra, és tremendament injusta i contrària a l’interès del país.