Temps enrere, quan es parlava de la invasió dels productes provinents de països asiàtics com la Xina, Taiwan o Corea, es deia que tampoc calia patir perquè el mateix sistema posaria les coses al seu lloc. La teoria era que aquests països en desenvolupament, momentàniament podien oferir uns preus molt avantatjosos perquè allà es pagaven uns sous baixíssims, amb unes condicions laborals precàries, escassa fiscalitat i ben poques exigències de qualitat, de seguretat i de conservació del medi ambient. Però segons aquesta teoria el mateix desenvolupament faria que cada vegada les condicions laborals i legislatives d’aquests països s’anirien equiparant a les nostres.
Ja es veu que les prediccions han fet fallida. La mateixa Europa que a voltes es mira amb lupa que aquí no hi hagi competències deslleials, que els estats no donin subvencions a determinats sectors o empreses, que els diferents estats de la Unió tinguin règims fiscals similars, és la que permet l’entrada sense reserves d’aquests productes fabricats en unes condicions amb les quals no es pot competir. La lògica que s’imposa al si de la Unió Europea basada en un lliure mercat, però també en una igualtat de condicions, no s’aplica quan es tracta d’aquests països. En principi es podria pensar que això va en detriment de les empreses locals que no poden competir amb el mercat asiàtic; només cal recordar la caiguda de la indústria tèxtil catalana. Però hom s’adona de seguida, que això de forma deliberada es permet bàsicament perquè, encara que perjudiqui les petites i mitjanes empreses i per tant vagi en detriment de l’ocupació, sí que beneficia a les grans empreses que fàcilment poden aprofitar les condicional laborals d’aquests països per a traslladar-hi els seus centres de producció.
I l’altre gran avantatge: amb l’excusa de guanyar competitivitat, com que ningú els exigeix a ells que millorin les condicions laborals, de seguretat o de conservació del medi ambient, el que se’ns proposa, i de fet se’ns imposa, és igualar-nos nosaltres al seu sistema. I cap aquí anem: desmantellament de l’Estat del benestar, pèrdua de totes les conquestes socials, treballar en pèssimes condicions i amb sous tercermundistes (que cínicament en diuen competitius), i supeditació del sistema polític democràtic als interessos i a les necessitats del mercat. Estem reculant a marxes forçades vint, trenta o quaranta anys enrere, i no pas per cap inèrcia ni fat incontrolable sinó per l’expressa voluntat d’unes elits econòmiques que en surten molt beneficiades.
Ja es veu que les prediccions han fet fallida. La mateixa Europa que a voltes es mira amb lupa que aquí no hi hagi competències deslleials, que els estats no donin subvencions a determinats sectors o empreses, que els diferents estats de la Unió tinguin règims fiscals similars, és la que permet l’entrada sense reserves d’aquests productes fabricats en unes condicions amb les quals no es pot competir. La lògica que s’imposa al si de la Unió Europea basada en un lliure mercat, però també en una igualtat de condicions, no s’aplica quan es tracta d’aquests països. En principi es podria pensar que això va en detriment de les empreses locals que no poden competir amb el mercat asiàtic; només cal recordar la caiguda de la indústria tèxtil catalana. Però hom s’adona de seguida, que això de forma deliberada es permet bàsicament perquè, encara que perjudiqui les petites i mitjanes empreses i per tant vagi en detriment de l’ocupació, sí que beneficia a les grans empreses que fàcilment poden aprofitar les condicional laborals d’aquests països per a traslladar-hi els seus centres de producció.
I l’altre gran avantatge: amb l’excusa de guanyar competitivitat, com que ningú els exigeix a ells que millorin les condicions laborals, de seguretat o de conservació del medi ambient, el que se’ns proposa, i de fet se’ns imposa, és igualar-nos nosaltres al seu sistema. I cap aquí anem: desmantellament de l’Estat del benestar, pèrdua de totes les conquestes socials, treballar en pèssimes condicions i amb sous tercermundistes (que cínicament en diuen competitius), i supeditació del sistema polític democràtic als interessos i a les necessitats del mercat. Estem reculant a marxes forçades vint, trenta o quaranta anys enrere, i no pas per cap inèrcia ni fat incontrolable sinó per l’expressa voluntat d’unes elits econòmiques que en surten molt beneficiades.