En més d’una ocasió, des d’aquest bloc he parlat de temes d’economia mostrant el meu desacord amb unes mesures preses amb l’excusa de la crisi que no van orientades a resoldre els problemes dels ciutadans afectats, sinó a garantir només el manteniment dels beneficis dels grans poders econòmics, causants de la mateixa crisi. He insistit en la idea que de cop es va passar de la política d’incentivar el consum i la productivitat a tenir només com a objectiu la reducció del dèficit, fet que allarga la situació de crisi; així com també he reiterat que els rescats de països com Grècia, Irlanda o Portugal són una trampa, perquè el que fan és ensorrar encara més aquests països, i només serveixen per a protegir els interessos dels grans inversors.
A vegades, he tingut la sensació de defensar unes idees tan forassenyades i allunyades del pensament oficial que només podien ser fruit d’un posicionament global contra el sistema o bé d’un desvari que no tocava de peus a terra. Però, heus aquí que el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia en la seva conferència del Cercle d’Economia a Sitges justament això. Advertia que l’estratègia de l’austeritat 'no és un pas cap al creixement', sinó que condemna les seves economies 'a l'estancament'. Segons ell, i ara ja no ho diu un profà com jo, els plans d’austeritat el que fan és allargar la crisi. El que potser no deia el Nobel d’economia és que si els Governs han optat per allargar la crisi és perquè en aquest marc poden emprendre, sense oposició, totes les reformes necessàries per a desmantellar l’Estat del benestar, eliminar totes les conquestes socials dels darrers decennis i garantir una legislació descaradament favorable als interessos dels grans poders econòmics.
Igual de contundent era a l’hora de parlar del rescat de Grècia. El Premi Nobel afirmava que en realitat no era un rescat de l’economia grega sinó dels interessos dels grans bancs europeus que hi tenien diners invertits. És un regal enverinat que condemna aquest país a un nivell d’endeutament encara més insostenible, perquè els especuladors que han dissenyat el pla de rescat li fan pagar uns interessos desorbitats.
L’altre gran tema abordat pel professor Joseph Stiglitz és el de la fal·làcia de la flexibilitat del mercat laboral que van imposant els Bancs centrals per encàrrec dels grans poders econòmics. En tenim un exemple en el cas espanyol, on l’atur i la precarietat laboral va incrementar-se després de les darreres reformes laborals empreses pel Govern socialista. I en lloc de reconèixer que aquelles mesures van anar en la direcció contrària del que teòricament perseguien, el Governador del Banc d’Espanya insisteix en què encara cal aprofundir-hi més. I no és que els teòrics experts en la matèria, com el Banc d’Espanya, erressin en el seu diagnòstic, sinó que només mentien perquè l’objectiu de les reformes del mercat laboral no tenien res a veure amb la millora de l’ocupació, sinó en la millora dels beneficis de les grans empreses, que després no tenen per què invertir els guanys al país.
Si més no és reconfortant pensar que no es tracta de què hi hagi una única política econòmica possible, basada en l’austeritat, les retallades i les reformes antisocials, sinó que el problema rau en què tenim uns governants segrestat pels interessos dels grans poders econòmics. I que no tothom combrega amb rodes de molí.
A vegades, he tingut la sensació de defensar unes idees tan forassenyades i allunyades del pensament oficial que només podien ser fruit d’un posicionament global contra el sistema o bé d’un desvari que no tocava de peus a terra. Però, heus aquí que el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia en la seva conferència del Cercle d’Economia a Sitges justament això. Advertia que l’estratègia de l’austeritat 'no és un pas cap al creixement', sinó que condemna les seves economies 'a l'estancament'. Segons ell, i ara ja no ho diu un profà com jo, els plans d’austeritat el que fan és allargar la crisi. El que potser no deia el Nobel d’economia és que si els Governs han optat per allargar la crisi és perquè en aquest marc poden emprendre, sense oposició, totes les reformes necessàries per a desmantellar l’Estat del benestar, eliminar totes les conquestes socials dels darrers decennis i garantir una legislació descaradament favorable als interessos dels grans poders econòmics.
Igual de contundent era a l’hora de parlar del rescat de Grècia. El Premi Nobel afirmava que en realitat no era un rescat de l’economia grega sinó dels interessos dels grans bancs europeus que hi tenien diners invertits. És un regal enverinat que condemna aquest país a un nivell d’endeutament encara més insostenible, perquè els especuladors que han dissenyat el pla de rescat li fan pagar uns interessos desorbitats.
L’altre gran tema abordat pel professor Joseph Stiglitz és el de la fal·làcia de la flexibilitat del mercat laboral que van imposant els Bancs centrals per encàrrec dels grans poders econòmics. En tenim un exemple en el cas espanyol, on l’atur i la precarietat laboral va incrementar-se després de les darreres reformes laborals empreses pel Govern socialista. I en lloc de reconèixer que aquelles mesures van anar en la direcció contrària del que teòricament perseguien, el Governador del Banc d’Espanya insisteix en què encara cal aprofundir-hi més. I no és que els teòrics experts en la matèria, com el Banc d’Espanya, erressin en el seu diagnòstic, sinó que només mentien perquè l’objectiu de les reformes del mercat laboral no tenien res a veure amb la millora de l’ocupació, sinó en la millora dels beneficis de les grans empreses, que després no tenen per què invertir els guanys al país.
Si més no és reconfortant pensar que no es tracta de què hi hagi una única política econòmica possible, basada en l’austeritat, les retallades i les reformes antisocials, sinó que el problema rau en què tenim uns governants segrestat pels interessos dels grans poders econòmics. I que no tothom combrega amb rodes de molí.
