El paper dels tres diputats d’ERC al Congrés espanyol, quan es van posar a parlar en català per tal d’exemplificar l’absurd que suposava la sentència estrictament política del TSJC sobre el català a l’escola, va ser molt comentat. Aquí, fins i tot els analistes i els polítics que acostumen a ser crítics amb les accions més testimonials que a vegades ens han brindat diputats com Joan Tardà, van reconèixer que havien estat encertats. Allà, ja se sap, els importa un rave la racionalitat i la raó; ells tenen la seva raó i la imposen allà on poden. I on no poden, recorren als jutges afins perquè els facin la feina bruta.
L’explicació que va donar des de la Presidència del Congrés, Jesús Posada, ja donava a entendre que no tenia arguments per a rebatre l’acció dels republicans. I davant de la desraó, sempre els queda el recurs de la força: tancar-los el micròfon, treure’ls l’ús de la paraula o fer-los fora de la tribuna d’oradors. Ingènuament, Alfred Bosch encara va tenir temps d’adreçar-se a qui el feia fora per demanar-li que li aclarís si el treia fora de la tribuna o de l’hemicicle. I més ingènuament, encara, el mateix Alfred Bosch explicava que el reglament del Congrés no té establert enlloc que s’hagi de parlar en castellà. I així li hauria reconegut el mateix Jesús Posada. És sempre aquesta ingenuïtat dels catalans que, quan tenim la llei en contra nostra no gosem desacatar-la, i quan la tenim a favor tampoc gosem aplicar-la, cosa que no té res a veure amb el concepte que en tenen els espanyols.
Imagino que Jesús Posada se’l devia mirar amb aires de commiseració: però, i què hi té a veure que el Reglament digui o no digui en quina llengua s’ha de parlar al Congrés? Ell és la llei i l’aplica com i quan vol. Les lleis no són el marc de referència sinó unes eines que s’utilitzen quan i com convé, i els jutges en saben perfectament la mecànica quan es tracta d’afavorir una determinada ideologia o partit. Amb la mateixa arbitrarietat i desraó que el TSJC sentenciava en contra del català, passant-se pel forro la mateixa legislació catalana, el President del Congrés no tenia per què prendre’s al pèl de la lletra el Reglament.