Pàgines

dimecres, 9 d’abril de 2008

El discurs d’investidura. Res de nou

El discurs d’investidura de José Luís Rodríguez Zapatero no ha aportat res de nou. Però dir això tampoc és aportar res de nou. Tots els discursos generals, siguin aquests d’investidura siguin els que es fan anualment sota el nom de l’estat de la nació, són idèntics, com idèntiques són les respostes dels grups de l’oposició. De fet, el discurs d’ahir de Zapatero es podia semblar molt més al que va fer en el seu dia José Mª Aznar, quan va ser elegit President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el de Mariano Rajoy d’ahir també s’assemblava més al que va fer el cap de l’oposició socialista d’aquella època. I mirant-s’ho, com a elements marginals, com qui mira un partit de tenis (fent anar el cap d’una a altra banda), els partits catalans es queixen de la visió centralista i uniformitzadora tant dels candidats a la Presidència com del cap de l’oposició, ahir com ara fa vuit anys.

De fet, Déu n’hi do si en va dir de coses en aquesta ocasió el candidat socialista. Però és igual, perquè l’oposició ja té preparat dos o tres models de contradiscurs: si el candidat fa una exposició sobre conceptes teòrics en profunditat, se li retraurà que ens ha venut fum i que no ha concretat res; si, contràriament baixa al terreny de concreció i es posa a donar dades i detalls de tota mena, se li retraurà que el seu era un discurs avorrit, farcit de xifres que no entén ningú, i sense fonaments sòlids; si exposa les línies generals, però sense prendre compromisos concrets, se li tirarà en cara que no pot pretendre que la gent li doni un xec en blanc; però si es posa a fer promeses, se li tirarà en cara que és molt fàcil fer-les, però que el que compte són els fets i no les paraules.

Per això, jo no hi donaria massa importància al debat d’investidura. Tot és massa previsible, massa vist, massa gastat. L’única lliçó que en trauria seria la de l’evidència que nosaltres allà hi fem nosa, que no ens hi volen i, per tant, no compten amb nosaltres. Aleshores, a què esperen els partits catalans (catalanistes, sobiranistes, nacionalistes, independentistes...) per entendre que cal un front comú?