La guerra interna d’ERC, que de debat ara per ara no en té res, es planteja en termes de renovació o continuïtat. El fracàs electoral, no tant motivat per la bipolarització o per la por de l’involucionisme popular com pels propis errors del partit, porten a fer aquest plantejament lògic de renovació. El que resulta sorprenent, però, és que ningú defensi la continuïtat, i tothom es faci l’abanderat d’aquest desig de veure cares noves i sobretot noves estratègies. De fa temps, que Josep Lluís Carod Rovira no pinta gaire res ni a l’hora de dirigir el partit, absolutament en mans de Puigcercós, ni a l’hora de fer les anàlisis polítiques o dirigir les estratègies a seguir, que han estat portades bàsicament pels afins a Puigcercós, Josep Huguet i Joan Ridao entre altres.
Carod ha tirat la tovallola en part perquè sap que té totes les de perdre (i els seus adversaris prefereixen debilitar el partit perdent un actiu tan important com és ell, per acabar de copar totes les cotes de poder), i en part també per la seva part de responsabilitat en la crisi actual. Una responsabilitat que és més per omissió que per acció, perquè els màxims i veritables responsables de l’estratègia dels darrers temps així com de la campanya electoral són els que representen el sector oficialista del partit. I el fet que ara, com deia ahir Joan Ridao, se’n desmarquin dient que Puigcercós representa la renovació (quelcom insòlit que va en la línia del descrèdit que mereixen les seves anàlisis dels darrers temps) vol dir que ells mateixos reneguen de la seva pròpia responsabilitat. O què és el que volen renovar els mateixos que han dirigit fins ara el partit?
Em semblaria lògic que els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia , defensessin les seves posicions, en la línia de les primeres anàlisis que van sortir en la mateixa nit electoral, en què tot s’havia fet correctament i el fracàs només era atribuïble a causes externes. Són ells els responsables de la deriva del partit (n’hi ha que fa temps que ho estem dient), i són ells els qui ens han argumentat sempre que la seva era l’única línia encertada arribant a acusar els crítics de desestabilitzadors del partit. Puc entendre que honestament ells continuïn creient en el que han fet fins ara, que caldria debatre-ho i contrastar-ho amb altres posicionaments interns; però no puc entendre, no em sembla honest, que ara reneguin d’ells mateixos i pretenguin presentar-se com a renovació. Sincerament, no hi veig més renovació que la poltrona del càrrec de President.
Carod ha tirat la tovallola en part perquè sap que té totes les de perdre (i els seus adversaris prefereixen debilitar el partit perdent un actiu tan important com és ell, per acabar de copar totes les cotes de poder), i en part també per la seva part de responsabilitat en la crisi actual. Una responsabilitat que és més per omissió que per acció, perquè els màxims i veritables responsables de l’estratègia dels darrers temps així com de la campanya electoral són els que representen el sector oficialista del partit. I el fet que ara, com deia ahir Joan Ridao, se’n desmarquin dient que Puigcercós representa la renovació (quelcom insòlit que va en la línia del descrèdit que mereixen les seves anàlisis dels darrers temps) vol dir que ells mateixos reneguen de la seva pròpia responsabilitat. O què és el que volen renovar els mateixos que han dirigit fins ara el partit?
Em semblaria lògic que els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia , defensessin les seves posicions, en la línia de les primeres anàlisis que van sortir en la mateixa nit electoral, en què tot s’havia fet correctament i el fracàs només era atribuïble a causes externes. Són ells els responsables de la deriva del partit (n’hi ha que fa temps que ho estem dient), i són ells els qui ens han argumentat sempre que la seva era l’única línia encertada arribant a acusar els crítics de desestabilitzadors del partit. Puc entendre que honestament ells continuïn creient en el que han fet fins ara, que caldria debatre-ho i contrastar-ho amb altres posicionaments interns; però no puc entendre, no em sembla honest, que ara reneguin d’ells mateixos i pretenguin presentar-se com a renovació. Sincerament, no hi veig més renovació que la poltrona del càrrec de President.