És una història ben estranya aquesta de la “fractura social”. Apareix de tant en tant com un espantall per a evitar determinades accions polítiques, però normalment coincideix que són accions d’un determinat signe i no pas d’un altre. Els drets d’autor de l’invent els deu tenir el general Franco, quan deia allò de “feu com jo que no em fico en política”; o potser els té el Pinotxet que justificava la seva repressió violenta amb un “què voleu que hi faci, jo, si protesten d’aquesta manera”. El cas és que els seus seguidors, quan volen oposar-se a alguna acció que els desagrada i que no poden impedir, acostumen a utilitzar aquest argument de no trencar la pau i la concòrdia ciutadana.
Naturalment que no tinc pas res en contra de preservar la pau i la concòrdia ciutadana. El que em repugna és que facin servir aquest argument justament els qui violenten la ciutadania amb les seves imposicions. I, sobretot que en facin un ús tan pervers i farsant. Ja ho deien en la darrera etapa del franquisme, per exemple, quan algú proposava fer un escrit en català: “això ja és ficar-se en política” deien “fem-ho en castellà que així no es molestarà ningú”. I és una expressió que hem sentit dir moltes vegades als nacionalistes espanyols: “Les propostes nacionalistes (catalanes) poden provocar una fractura social”; i les espanyoles, no?. “El predomini del català en l’Administració provoca malestar en la població no catalanoparlant”; a part de ser fals, perquè només el provoca en els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, què hauria de provocar en els catalanoparlants la preeminència en tants àmbits d’una llengua que no és la pròpia de Catalunya?. “El dret a decidir pot provocar una fractura social”; a part que mai l’exercici de la democràcia pot provocar cap fractura, excepte per als enemics de la democràcia, la negació del dret a decidir no provoca una fractura social? Els socialistes catalans també s’apunten a aquestes tesis quan diuen allò de “la independència és un tema que no suscita unanimitat en la societat catalana, i per tant pot ser perillós plantejar-la”; és que la dependència sí que suscita unanimitat en la societat catalana?
Precisament per tot això, sap greu que una persona com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, alineat amb el sector sobiranista de CiU, hagi caigut en el mateix parany, afirmant que “La independència genera un gran perill de fractura social”. És a dir que allò que vol més de la meitat de la població catalana genera “un gran perill de fractura social”, i allò que vol només una quarta part, mantenir-nos en la situació actual, no genera perill de fractura social?
Probablement en tota aquesta fal·làcia dels nacionalistes espanyols, i dels seus socis, hi ha una part ben fonamentada. Els catalans, davant d’una situació injusta reaccionem amb tebior; i com a molt, si ens deixen, reclamem el dret a decidir-ho democràticament, sempre que les lleis injustes ens ho permetin, és clar. Ben diferent del que se suposa, que ells mateixos donen per descomptat, que farien els nacionalistes espanyols que es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, que impedeixen que aquesta majoria pugui expressar-se lliurement, i que si en algun moment ho aconseguís ells provocarien la ruptura social, sense descartar la violència, naturalment.