Pàgines

dilluns, 31 d’agost del 2009

La grip A més imprevisible

Fa gaire bé mig any que les autoritats sanitàries estan alertades de l’abast i de la incidència que pot tenir a Europa la grip A. Per tant, han tingut temps suficient per a preparar tots els mecanismes necessaris per a fer-hi front, tret que alguna administració hagi estat tan irresponsable com per esperar a darrera hora per veure com organitzarà els centres hospitalaris, l’atenció primària i domiciliària, els efectes laborals a empreses privades, serveis públics i la mateixa administració, etc. Els qui, com sempre, en patiran tots els efectes sense cap dels recursos i de les atencions de què disposarem aquí són els pobles indígenes.

Hores d’ara ja s’han detectat els primers casos de contagi entre els indígenes de l’Amazònia. En concret, se sap de membres de la comunitat Matsigenka, a la regió peruana de Cusco que han contret la malaltia. Cal tenir en compte que aquestes comunitats indígenes, tot i que teòricament viuen en un cert aïllament, tenen contactes entre ells de manera que la infecció sense cap mesura de control ni informació es pot escampar com una taca d’oli. Si a Europa es parla que un percentatge altíssim de la població, que alguns xifren entre el 40 i el 50%, pot arribar a contraure la malaltia, aquest mateix percentatge en les comunitats indígenes pot ser molt més elevat i tenir efectes catastròfics. Els experts quantifiquen en quatre o cinc vegades més les possibilitats de contagi entre els membres de les comunitats indígenes, amb l’agreujant de no poder disposar no ja de la vacuna sinó ni dels medicaments antivirals per a fer-hi front. Amb l’element afegit, que pot ser devastador en aquests pobles, de la manca de defenses davant de malalties externes, a causa del seu aïllament. La mortalitat, doncs, pot ser exponencialment més alta que a casa nostra. Comunitats senceres es poden trobar afectades per la grip A, sense medicaments ni recursos per a combatre-la, però també sense mecanismes de suport extern per a atendre els malalts i procurar-los la mínima subsistència.

Però, això pot esdevenir-se a les comunitats indígenes de l’Amazònia o d’altres indrets del món que no són, ni de tros, la preocupació de societats benestants com la nostra. Aquí en tindrem prou en contemplar l’espectacle que ens estan donant els nostres governants, improvisant a cada pas i creant més alarmisme que no aportant solucions.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Causa comuna per a un front nacionalista

Des de fa temps, (el Carretero d’ençà que el van treure del primer Govern tripartit) hi ha sectors d’ERC, del seu entorn o de l’àmbit independentista que es mostren clarament hostils amb el pacte de Govern que ha portat els socialistes al capdavant de la Generalitat. Per a alguns, el primer tripartit tenia una justificació, però el segon no; mentre que per a altres cap dels dos està justificat. Naturalment, hi ha també els fidels a l’aparell del partit que consideren ben profitosos ambdós acords tripartits, i no veurien malament repetir la història per tercera vegada.

A un any de les eleccions, l’electorat voldrà saber quines són les intencions dels diferents partits en matèria de possibles coalicions de govern, i des del món independentista s’estarà a l’aguait del que pugui pensar la direcció d’Esquerra. I en aquest sentit, Joan Puigcercós ja avançava per on anirien els trets. Quan en una entrevista se li demanava sobre una possible aliança amb CiU, responia: “Sempre he dit que els fronts requereixen una causa comuna”. I en alguna altra ocasió també ha recordat que l’important no és amb qui, sinó per a fer què. Sembla un plantejament molt raonable, encara que molt poc usual en la pràctica política actual en què tot es basa en una lluita pel poder, sense objectius i projectes de país. La consecució o la preservació del poder, amb tots els beneficis personals i partidistes que el poder comporta, és l’únic mòbil de la lluita política. Per això és bo sentir que algú planteja la necessitat de tenir, prèviament a cap pacte, una causa comuna. Està clar que algú li pot demanar quina era, doncs, la causa comuna per a fer els acords tripartits.

Amb tot, coincidiria amb Joan Puigcercós que per a fer un front comú amb CiU cal tenir una causa comuna. Una causa que valgui la pena, com ara avançar significativament cap a la sobirania nacional, i deixar-se d’estupideses com allò de “la pluja fina” que no deixa de ser la reedició del “peix al cove”. Si del que es tracta és de veure com gestionem la migrada autonomia, de com ens repartim el petit pastis de la Generalitat com ha fet el tripartit (tripartit en aquest cas ha significat un govern partit en tres), potser no val la pena crear les expectatives que podria crear un front nacionalista entre convergents i republicans. Aquesta hauria de ser la carta definitiva per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decicir.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Cursos per a aturats, o el timo de l’estampeta

El missatge oficial és molt clar: el futur passa per la formació. La gent que, amb poca qualificació professional, es troba a l’atur cal que faci cursos de formació que li seran imprescindibles per a reinserir-se en el mercat laboral. Encara que alguna vegada s’ha volgut vendre la idea que, al capdavall, els titulats universitaris també tenen problemes per trobar feina i sovint s’han de conformar amb un lloc que no té res a veure amb la carrera que han estudiat, el cert és que les persones amb estudis tenen més possibilitats laborals, i a la llarga poden acabar treballant en temes relacionats amb la seva preparació acadèmica. El problema ve quan un treballador en situació d’atur es decideix a fer algun curs de formació.

En principi sembla que hi ha una àmplia oferta de cursos per a treballadors en atur, però quan un busca alguna especialitat en concret les possibilitats es redueixen dràsticament, no es fàcil trobar-ne a comarques, i menys si hom busca un curs presencial. Al final és molt probable que s’hagi de recórrer a cursos subvencionats, però organitzats per empreses, sindicats o patronals, en la modalitat de “a distància”. Un cop matriculat en un d’aquests cursos a distància resulta que el curs consisteix bàsicament en uns llibrets amb els continguts i un qüestionari o avaluació final amb unes preguntes elementals, de comprensió de text o de simple repetició del que es diu en els manuals. Amb una facilitat extraordinària, en poques setmanes i sense gaire esforç, hom pot acabar rebent un diploma que certifica haver seguit el curs; un diploma sense cap validesa acadèmica, però també sense cap credibilitat si la gent sap com es fan aquests cursos.

Es pot adduir que, si volen, si hi posen interès per la seva part, d’aquest cursos els treballadors també en prou treure algun profit. Naturalment, i si en lloc d’inscriure’s al curs s’hagués comprat els manuals pel seu compte, també. Però, sembla evident que aquests cursos serveixen per poca cosa més que per a distreure el personal... a part de ser una magnífica font de finançament de les entitats organitzadores; a càrrec de l’erari públic, és clar.

divendres, 28 d’agost del 2009

Política fàcil, per a principiants (i V)

En política el temps passa a una gran velocitat, i la memòria és efímera. La majoria de les acusacions que feien els grups d’esquerra quan eren a l’oposició, publicitat institucional excessiva, excés de càrrecs de confiança, nepotisme, clientelisme, etc, ara les poden fer tranquil·lament els convergents. Com diu la dita: “el rector no es recorda de quan era vicari”. El greu del cas, és que tant els uns com els altres tenen raó. Així, els convergents poden retreure al govern coses que ells també feien quan governaven, i l’esquerra pot defensar-se amb els mateixos arguments: vosaltres també ho fèieu.

No s’acostuma a fer ús de l’hemeroteca, tot i que amb les noves tecnologies és molt més fàcil. Ni els polítics ni els mitjans de comunicació, que podrien posar de relleu la incoherència dels que censuren el que ells feien habitualment o defensen ara el que abans denunciaven. Això fa que a la ciutadania la música sempre soni igual, i li sigui difícil d’esbrinar quin són els intèrprets en cada cas. Per tant, quan un orador surt a la tribunal i es posa discursejar a vegades amb un to enèrgic i vehement, la gent ja sap que és pura comèdia. Està seguint un guió que és el que correspon a la seva situació actual però no a cap creença ni idea concreta. I la gent, que no es tonta, sap que no cal fer-ne massa cabal.

Per això, a vegades els polítics queden parats en veure que la gent no respon davant d’arguments que els semblen irrefutables. I és que ells mateixos han fet que fins i tot les bones idees i els bons arguments perdin valor i credibilitat.

dijous, 27 d’agost del 2009

Política fàcil, per a principiants (IV)

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar.

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui. És el concepte rastrer de la política que entre tots hem anat fabricant.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Política fàcil, per a principiants (III)

Els polítics tenen una idea obsessiva del discurs. No poden admetre que les coses són molt més senzilles, a vegades inabastables, i que es mouen per pròpia inèrcia. I, aleshores, per a cada ocasió treuen el discurs que toca, ja sigui de govern o d’oposició. Amb el ben entès que quan es produeix una alternativa política en una administració els mateixos discursos es repeteixen encara que ara canviant els protagonistes. Ho veiem davant de qualsevol incident greu o d’una conjuntura global, així com també en els debats de política general o en els pressupostaris.

A principis d’estiu, quan hi va haver tot un seguit d’incendis forestals d’una certa magnitud, uns quants polítics d’esquerres van descobrir que les condicions climàtiques, que ells negaven rotundament quan eren a l’oposició, hi tenen molt a dir en això dels incendis. Una lliçó de geografia elemental que a alguns els ha costat molts anys d’aprendre i que a altres se’ls ha esborrat de la memòria tan bon punt han passat a l’oposició.

Si la crisi econòmica hagués esclatat uns mesos abans Zapatero no hauria guanyat les eleccions, perquè tothom l’hauria responsabilitzat a ell i a la seva política. De la mateixa manera que si la remuntada de la crisi, que en algun país sembla que ja en comencen a veure algun brot verd, es produeix clarament abans de les properes eleccions, el Zapatero no tindrà cap vergonya per adjudicar-se tot el mèrit. El que sigui, menys reconèixer que vivim en un món amb uns capacitats i unes possibilitats d’incidència limitades. Si algú vol retreure-li el fet de la crisi també li haurà de reconèixer el mèrit de sortir-ne; i a l’inrevés, si algú es vol penjar la medalla de remuntar la crisi, també se li hauria de poder adjudicar la responsabilitat de ficar-nos-hi. Quan hi ha un debat de política general o de pressupostos l’oposició ja té els discursos preparats. Un, dient que el Govern ha divagat i que no ha tocat els problemes reals de la gent, per si el governant fa un discurs més teòric; i un altre dient que ha avorrit el personal amb moltes xifres, però que hi falten idees i projecte general, per si se li acut de fer un repàs minuciós i quantificat de la realitat o de la seva politica de govern.

S’assemblen molt més els discursos dels uns i dels altres quan es troben en una mateixa posició, tant si és de govern com d’oposició, que els d’un mateix partit en una o altra situació. I és que, al capdavall, les diferències tampoc són tantes.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Política fàcil, per a principiants (II)

En política sembla que tothom tingui pressa. Res no pot esperar. O s’aconsegueix de forma immediata o ja considerem que estem perdent el temps; i ens podem passar anys i dècades reclamant accions immediates. A mi no m’importaria excessivament que els problemes es resolguessin a poc a poc, que s’avancés pas a pas, que s’anés fent via... sempre que s’avancés en la direcció adequada, està clar!.

Algú pot sentir-se apressat i reclamar per demà mateix la proclamació de la independència. Perfecte. Mentre que altres poden creure que és un camí que hem de recórrer per etapes. Bé, d’acord. Per mi, si pot ser aquesta tarda, no esperem pas a demà. Però tampoc em fa res donar un vot de confiança als qui creuen que ha de ser un procés gradual, que exigirà pactes, renúncies temporals i rebre alguna que altra clatellada. Això sí, vull veure que caminem en la direcció adequada, que realment es fan algunes passes, que hi som més a prop ara que no pas uns anys enrere. I em costa de veure-ho sincerament.

És el que passa amb la llengua catalana. La política lingüística ha estat portada sempre per nacionalistes; primer els convergents i després els republicans. Teòricament, es tractava de recuperar la normalitat de la llengua i garantir-ne el futur. Podíem fer-hi un vot de confiança, de la mateixa manera que els nacionalistes espanyols hi feien un vot de censura a priori. Però el temps passa i els resultats són els que són: la davallada de la llengua catalana continua en tots els àmbits. Es perd en qualitat i singularitat, es perd en àmbits d’ús i en alguns territoris ja s’ha trencat la transmissió generacional. Pràcticament tots els indicatius són negatius, però és igual: els polítics del Govern en lloc d’esmenar-se i reconèixer que anem de mal borràs, fan veure que no veuen res; i l’oposició espanyola, que està aconseguint el seu objectiu d’arraconar la llengua catalana i disminuir-ne el seu ús, continuen queixant-se per sistema.

I així podríem dir-ho en tots els casos, com en el finançament, per exemple. A priori, puc pensar que ha estat un mal acord. Però bé, anotem-nos les dades i l’any que ve o el següent en parlem. Tampoc passaria res si el finançament que necessita el país, en lloc de tenir-lo el 2009 com tocava el tinguéssim el 2010 o el 2011. Però no s’acostuma a fer així. Passi el que passi, cadascú mantindrà la seva posició, per principis, encara que la realitat demostri el contrari. En el món de l’empresa, un directiu que esgrimís grans eslògans i plans estratègics, però que al capdavall els números no li sortissin, el traurien per inútil. En canvi en la política, no. Creem uns eslògans, muntem unes estratègies, tant si són des del govern com si són des de l’oposició, però no baixem del burro, siguin quines siguin les xifres reals. O pitjor encara, ni tan sols interessa contrastar les dades. La realitat no interessa.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Política fàcil, per a principiants (I)

La gent, en el llenguatge col·loquial, fa servir el terme “política” no tant per a referir-se als afers públics com per denotar quelcom que està corromput, que amaga intencions inconfessables o que conté alguna trampa o engany. I no els falta raó: els professionals de la política han fet i continuen fent mans i mànigues per aconseguir un desprestigi ben guanyat de la seva professió. Deuen pensar que, així, tindran menys competència; i tampoc els falta raó, perquè és evident que les ments més preclares i més lúcides, les més preparades i més capacitades no acostumen a ficar-se en política. I és que la política sembla l’art de fer difícil allò que és fàcil, o que ho hauria de ser.

En l’activitat política hi ha una clara tendència a complicar el que hauria de ser molt senzill, a defugir qualsevol raonament racional i lògic per embolicar-se en rocambolesques elocubracions que no porten enlloc. Per això, sovint, els debats polítics semblen més diàlegs de besucs o jocs dels disbarats que veritables argumentacions de gent sensata. Està clar que tampoc hi ajuden gaire els mitjans de comunicació, interessats més aviat en atiar el foc i crear un magma de declaracions altisonants que ni tenen cap finalitat ni s’adiuen en absolut amb la realitat; però un titular és un titular, i no es qüestió d’espatllar-lo per un simple criteri d’objectivitat o per la filigrana de voler contrastar la informació. Ells creen els ambient enrarits i simulen estats d’opinió que, al seu torn, han de provocar una reacció en la mateixa classe política. I la ciutadania, sense enterar-se’n.

Aprofitant les vacances, voldria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió. Donar una pinzellada d'aquests tics i vicis de la política que han fet que la ciutadania se’n senti completament allunyada. I que, avui per avui, no hi ha ni el més mínim símptoma que cap partit ni cap polític estigui disposar a intentar corregir-ho.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Incontinència estival

Aquest ha estat un estiu calorós, en què les altes temperatures s’han mantingut durant molts dies a nivells molt per sobre de la mitjana. I això es nota. Es nota en la gent del carrer, tant si fa vacances com si no, el ritme s’alenteix i la xafogor convida a lectures fàcils, però es nota sobretot en els polítics que es deixen anar en una fluixera que esperem que quedi oblidada tan bon punt comenci el nou curs. D’aquesta mena de diarrees estiuenques n’hi ha hagut per a tots els gustos: l’oportunitat de fer una remdelació de Govern, les acusacions d’espionatge per a amagar la corrupció que esquitxa els populars, la conveniència de celebrar manifestacions preventives amb aquell discurs tan ridícul de no posar benes abans de les ferides, i ara la dels dirigents d’Esquerra començant a posar condicions per a un futur pacte de Govern.

Puigcercós i Ridao fan una cursa de relleus per veure qui li engalta més grossa. I no tant perquè sigui una barbaritat el que diuen com per la contradicció existent amb el que s’ha fet fins ara, amb els acords del darrer Congrés del partit, i sobretot entre les seves pròpies declaracions. Va començar Puigcercós fent una afirmació contundent per a la propera legislatura: el primer Tripartit va ser el de l’Estatut, el segon el del finançament i el tercer ha de ser el del dret a decidir. Al cap d’uns quants dies semblava que ja es conformaria amb què els socialistes no votessin diferent aquí que a Madrid. Tot seguit, sortia amb una altra consideració ben assenyada: un pacte de govern s’ha de basar en una causa comuna. Ningú sap hores d’ara quina era la causa comuna ni del primer tripartit que va donar com a resultat un estatut ribotejat gràcies al pacte entre convergents i socialistes; ni quina era la causa comuna del segon tripartit que ha suposat una nova baixada de pantalons amb aquest sistema de finançament que no compleix ni el que marca l’estatut ribotejat. Temps enrere, Ridao havia afirmat que no es podia signar un nou acord de finançament si no s’hi sumava també CiU. Però d’allò ja fa molt de temps, com també en fa del darrer Congrés en què es van marcar unes línies vermelles de les quals en teoria no es podia passar, i que ja han quedat del tot desdibuixades de tant passar-hi pel damunt. En aquell mateix Congrés es va fixar la data del 2014, com a data per a l’exercici del dret a decidir; però ara aprovarem una llei que ho impidirà explícitament, i no pas per imposició de Madrid. I tan allunyat queda aquell Congrés que ara parlem del 2014 com a data per començar a parlar de la renovació de l’encara no estrenat sistema de finançament...

I aquí és on Joan Ridao acaba de llançar la darrera astracanada de l’estiu: “Governarem amb qui estigui disposat a demanar el concert econòmic en cinc anys”. I dic astracanada no pas perquè, si fos seriosa aquesta condició per a fer una coalició de Govern, s’hauria perdut l’equidistància i només ens quedaria una opció; ni tampoc perquè això suposa donar per caducat aquell acord del Congrés del partit; sinó perquè, si no ens hem vist amb cor de reclamar un sistema de finançament que com a minim s’ajustés al que establia l’Estatut, com carai volem anar a “demanar” el Concert econòmic.

Sembla una proposta tan absurda com la d’aquells que diuen que si no ens accepten ni aquest Estatut ribotejat en demanarem un altre, o fins i tot demanarem reformar la Constitució. Amb la vènia de ses senyories, s’entén.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Arriba l’era de la informàtica a les escoles

Un bon dia, al President Zapatero se li va ocórrer llançar la proposta de finançar ordinadors portàtils per a tots els alumnes de 5è de primària. Ho va dir així, alegrement, comptant ell mateix que les seves promeses tampoc cal prendre-se-les seriosament; era una manera de dir, com podria haver anunciat que traspassaria el servei de rodalies, per exemple. La proposta va agafar de sorpresa fins i tot al Ministre d’Educació que es va trobar amb la impossibilitat de posar-la en marxa, tant perquè a cada comunitat autònoma han seguit un procés de modernització de les escoles diferent, com perquè ni tècnicament ni pel que fa als continguts no hi ha el material suficient per a implantar-ho.

En algunes comunitats més avançades, com ara a Extremadura, els alumnes ja disposen d’ordinadors de forma gratuïta, finançats per la Comunitat autònoma. En d’altres, com a Catalunya, fa anys que anem fent proves pilot, sense concretar mai res; de fet, en diuen proves pilot perquè només s’apliquen en àmbits molt restringits, però no perquè hi hagi la voluntat de generalitzar-les després. Les escoles capdavanteres en l’ús de les noves tecnologies són aquelles en què per iniciativa dels pares o dels mateixos mestres han encetat programes particulars, que fins i tot han estat reconeguts en forma de premis però que mai han estat presos com a models a reproduir en tot el sistema escolar. Aquest darrer curs, per exemple, fins i tot s’han fet passos enrere pel que fa a l’ús de les noves tecnologies a les escoles catalanes, ja que la Generalitat ha suprimit o congelat algun dels seus programes pilot, com el de la informatització de les biblioteques escolars. I, d’altra banda, el Govern de la Generalitat com a mesura preelectoral ja havia previst per a l’inici del darrer curs de la legislatura, és a dir el de l’any que ve, la gratuïtat dels llibres de text, comptant en què no s’hauria fet encara cap pas cap a la digitalització dels manuals dels alumnes ni la dotació del material informàtic adequat als centres.

Per no fer quedar en ridícul, doncs, aquelles Comunitats autònomes que com Catalunya van més retardades en aquest camp, el Ministre va pactar amb les autonomies l’aplicació de la proposta Zapatero respectant el procés de cada comunitat, que en el nostre cas equivalia a continuar amb l’absurda política de les proves pilot. Així, per a aquest curs continuarem fent proves, que en aquest cas serà en alguns centres de Secundària. Però serà a tants pocs centres que les editorials no consideren suficientment rendible l’edició de materials didàctics en format digital, de manera que sense els contingut específics les proves pilot tampoc seran indicatives de res. Més que proves pilot, el que fem són pilots de proves per anar tirant.

divendres, 21 d’agost del 2009

Abans o després, tant se val

Potser perquè estan molt desvagats o mancats d’idees, però l’absurda polèmica que s’han inventat entre mitjans de comunicació i polítics sobre la conveniència o no de manifestar-se abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, em sembla delirant. El dret a manifestar-se hi és prescindint de si algú ho considera una mesura preventiva o si ho veu com una forma d’expressar l'opinió sobre un fet o una sentència, i al marge de si pot ser més o menys inútil manifestar-se. I l’absurd arriba al seu summum quan hi ha qui pretén treure’n conclusions ideològiques segons si es pren una o altra opció.

Entenc que de respostes n’hi poden haver moltes i diverses, i no forçosament contradictòries, sempre que sapiguem veure quina és la línia divisòria entre la submssió i la dignitat nacional. Com ja he dit en més d’una ocasió, tots els partits catalans, inclosa ERC, van encetar el procés de reforma estatutària acceptant el marc constitucional vigent; tothom era conscient que no s’estava elaborant l’Estatut que es voldria per a Catalunya sinó aquell que encaixés dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, i per tant acceptant les seves regles de joc. I entre aquestes regles de joc hi havia que la funció del Parlament de Catalunya es limitava a fer una proposta de Llei a les Corts Espanyoles, que l’Estatut no era una llei catalana sinó una llei espanyola, que el poble de Catalunya com a màxim tenia la potestat de rebutjar o d’acceptat l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles en lloc de refrendar el text elaborat pel Parlament de Catalunya, i que al capdavall de tot el procés hi havia un Tribunal Constitucional amb la facultat d’invalidar el que cregués que no s’ajusta a la Carta Magna o fer-ne una interpretació restrictiva. I tot això es va acceptar d’entrada.
Per alguns, perquè com a espanyols no podien seguir cap altre procediment, i per altres perquè potser era una darrera oportunitat per veure fins a quin punt les aspiracions del poble de Catalunya podien tenir cabuda en aquest Estat espanyol i en aquest marc constitucional.

Per suposat que per als qui creuen que com a espanyols s’han de cenyir al marc legal que estableix la Constitució no té cap sentit manifestar-se ni abans ni després de la sentència del Tribunal Constitucional. Les sentències, si no es poden recórrer, s’han d’acatar i prou. Per tant, la primera gran línia divisòria al si de la societat catalana i especialment dels seus representants polítics estarà en l’actitud d’acatament o no de la sentència. Si el Govern de Catalunya i el Parlament fan acte d’acatament de la sentència, ja no hi ha res més a dir. I aquí sí que seria greu, des d’una perspectiva nacionalista, que Esquerra se sumés a aquest acte de submissió. Si acceptem i acatem les seves regles de joc, manifestar-se és d’una absurditat total. O pitjor encara, podria ser una forma de maquillar o dissimular la renúncia a defensar la sobirania nacional. L’important no serà sumar-se o no a una manifestació, sinó l’actitud d’acatament que puguin tenir les nostres institucions i els partits que les dirigeixen.

Tot i que el procés estatutari es va iniciar seguint les regles de joc constitucionals, ara seria el moment per part dels catalans de fer un acte d’afirmació nacional. Si amb l’esforç de limitar al marc constitucional les legítimes aspiracions de Catalunya, refrendades democràticament i per àmplia majoria per la ciutadania, tampoc tenen cabuda en aquest Estat espanyol, caldrà fer un pas endavant unilateral cap a la sobirania. No té cap sentit, o té el sentit de reconèixer la nostra espanyolitat, argumentar que el Tribunal Constitucional pot estar mediatitzat pels partits espanyols que n’han nomenat els seus membres, com deu passar arreu; ¿o és que acceptaríem les retallades de l’Estatut si ens garantissin que els membres del Tribunal Constitucional han actuat amb imparcialitat? Tampoc té sentit afirmar que un Tribunal no pot revocar Lleis aprovades per dos Parlaments i votades en referèndum, perquè això és el que estableix el marc legislatiu vigent
i ja ho sabíem abans de començar tot el procés.

Des de Catalunya es va proposar una fórmula per trobar un encaix dins d’Espanya. Si Espanya, a través de les seves institucions la rebutja, ens hem de sentit perfectament ligitimats per a buscar una altra sortida. Només algú que volgués manifestament enganyar i trair la ciutadania podria proposar com a resposta la ximpleria d’encetar un nou procés negociador, tant si aquest consistís en l’elaboració d’un nou Estatut com si consistís en la pretensió de reformar la Constitució. Els únics que poden reformar la Constitució són el PP i el PSOE, i en tot cas ho farien per fer més inviable l’encaix de les nostres aspiracions. Ens podem manifestar o no al carrer, si interpretem la sentència com un rebuig de les institucions espanyoles a acceptar-nos tal com som i tal com volem ser; i ho podem fer abans o després, tant se val, si ja donem per suposat que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut o si simplement volem expressar la nostra voluntat de no permetre-hi cap retallada. Però les manifestacions seran sempre una qüestió menor, al costat de la decisió que prengui el Govern de Catalunya i el Parlament. I la qüestió és: ¿faran un acte d’acatament i de submissió (amb manifestacions o sense, tant se val), o faran un acte de sobirania?. Aquest serà el gran dilema; si acudim o no a una manifestació, o si ho fem abans o després de la sentència, és una pura anècdota.

dijous, 20 d’agost del 2009

Amb els aturats no s’hi juga

Encara no s’ha posat en funcionament el decret que permetia als aturats que no tenen cap subsidi cobrar un ajut mínim de 420 euros que Zapatero ja ha de fer marxa enrere. L’allau de crítiques i protestes de totes bandes ha fet que hagués de reconsiderar el tema. Una rectificació no hauria de ser negativa per sí mateixa, en la mesura que signifiqués reconèixer que tot és perfectible, que tothom té dret a equivocar-se, i que hi ha voluntat d’escoltar el sentir general de la societat. Però no sembla que les coses vagin per aquí, o en tot cas hi ha altres consideracions a fer.

D’entrada, és normal que els partits de l’oposició considerin insuficient, ja que no poden titllar-la d’inoportuna, la mesura aprovada inicialment. Fos quina fos, l’oposició sempre la trobaria insuficient. Per tant, la rectificació no ve motivada per les pressions polítiques dels partits. Han estat els mateixos pressumptes destinataris de la mesura, més que no pas els sindicats, els qui han posat el crit al cel quan s’han adonat que les condicions que es requeria per a accedir-hi en deixava fora la immensa majoria, creant un enorme sentit de frustració en un sector de gent desesperançada.

Tot plegat dóna la impressió de ser una més de les mesures improvisades que es treu de la màniga el Zapatero quan creu oportú recuperar el protagonisme mediàtic. Ell sap perfectament que el drecret és d’impossible compliment d’un dia per l’altre, en la mesura que preveu que els perceptors d’aquest subsidi estaran obligats a seguir algun curs de formació, i el més calent és a l’aigüera. Si, ara, els cursos de formació existents per a gent a l’atur, inclosos els cursos fantasma que serveixen bàsicament per a finançar determinades organitzacions, són del tot insuficients, amb l’aplicació del decret que els convertiria en obligatoris ja no cal ni pensar-hi.

Però, probablement, el més greu és la forma d’establir-ne els requisits. El lògic hauria estat pensar en quines podien ser les situacions més desesperades, i per tant les més urgents, per intentar paliar-les. Ja s’entén que els recursos són limitats, encara que sempre són limitats només per al que no interessa, i difícilment podia establir-se una mesura ni generalitzada ni excessivament generosa; un govern mínimament d’esquerres, que no és el cas, probablement sí que hauria proposat un subsidi mínim de subsistència familiar de caràcter general. Però, no. El Govern Zapatero estableix primer la quantitat que hi pensa destinar, i aleshores va cenyint les condicions per a acollir-s’hi fins que li surtin els números. D’aquesta manera, estableix una condició tan absurda com la d’haver quedat sense prestació a partir de l’1 d’agost, com si els qui fa més temps que hi van quedar ja no el necessitessin, o considerés que ja estan acostumats a sobreviure sense. I és que la prioritat de la mesura no eren les persones, sinó intentar donar un cop d’efecte mediàtic.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Al Partit Popular li ha sortit rodó

L’estratègia del Partit Popular li ha sortit de primera. Assetjat com estava per escàndols de corrupció per totes bandes, necessitava que els mitjans de comunicació giressin els ulls cap a una altra banda i que parlessin del que fos, menys de les seves accions delictives. I se n’ha sortit. Només ha calgut que la senyora Cospedal llancés una acusació a l’aire, que tots els mitjans de comunicació, els afins i els no afins, han centrat la seva atenció en aquest tema que, fins i tot suposant que tingués algun fonament, seria irrellevant al costat de la corrupció generalitzada existent al Partit Popular.

Les tonteries que ha arribat a dir la Secretària General del PP, la darrera de les quals dient que les proves de les seves acusacions es podien trobar en els mitjans de comunicació, no mereixerien evidentment cap titular de premsa, a no ser que sigui per preguntar-se com és possible que una persona tan incompetent estigui al capdavant d’un partit com aquest. En tot cas, es podria deixar per a les pàgines d’humor o per a les de “fets insòlits”, per a palesar el ridícul d’alguns personatges de la vida pública espanyola. Però, no. La Maria Dolores Cospedal no és cap incompetent ni ha fet el ridícul, ben al contrari. Ella soleta, amb un gest ben calculat i un estupidesa majúscula, ha entabanat els mitjans de comunicació, aquests sí molt més incompetents i ridículs, perquè facin bullir l’olla entorn d’un afer absurdament inventat com qualsevol altra serpent d’estiu.

Ara, els temes de portada ja no són les corrupcions que afecten el tresorer del partit, diputats i senadors, alcaldes i tècnics municipals, presidents autonòmics i alts càrrecs populars. Ara, ja no es tracta de veure si podran escapar de l’acció de la justícia com ha sabut fer sempre el Carlos Fabra de Castelló, malgrat totes les imputacions, o el Francisco Camps a qui de moment el seu amic l’ha alliberat del mal tràngol a base de reconèixer que havia mentit solemnement a la ciutadania valenciana; si ens voldran fer creure que tota la trama es feia d’esquenes a la més alta direcció del partit, i que els més de tres-cents imputats en els darrers temps, entre càrrecs públics i tècnics populars, són fruit d’una casualitat concentrada de casos aïllats o si formen part d’una organització mafiosa per a l’enriquiment personal... Ara, discutim l’estupidesa de si els populars han de presentar proves de les seves acusacions, i per tant si els socialistes han comès o no un delicte d’espionatge, si el Govern espanyol ha d’obrir o no una investigació.

Han aconseguit el seu objectiu. Per l’habilitat de gent com la Dolores de Cospedal, però també per la incompetència i l’estultícia d’uns mitjans de comunicació, incapaços de tenir criteri propi i de fer alguna cosa més que reproduir les declaracions creuades dels polítics que els estan entabanant.

dimarts, 18 d’agost del 2009

El sí, però no; segons com, potser sí

Com que els mitjans de comunicació no tenen notícies per oferir, o no les consideren prioritàries, es dediquen a reproduir de forma reiterada les declaracions dels polítics, fins al punt que aquestes mateixes reproduccions periodístiques, en forma d’entrevista, de roda de premsa o de declaració forçada, esdevenen de nou titular de premsa per al dia següent. Ara ja no tenen ni la imaginació de fabular amb hipotètiques serpents d’estiu. I naturalment, acabat el culebrot del finançament, s’han embrancat amb el de la resposta a donar a la sentència del Tribunal Constitucional, i ja de cara al nou curs polític amb la possibilitat de reeditar el tripartit.

Els dirigents d’Esquerra semblen disposats a reprendre el camí de l’ambigüitat i l’equidistància d’altres temps. Almenys, verbalment. Tot i que Josep Lluís Carod Rovira apostava clarament per una reedició del tripartit, sense amagar que a ell personalment li faria il·lusió tenir un paper important al Govern, Puigcercós avançava les condicions per a formar govern. Amb molt bon criteri, afirmava que l’important no era amb qui, sinó el què: la causa comuna. I simplificava la història dient que si el primer tripartit havia estat el de l’Estatut i el segon el del finançament, el tercer en tot cas hauria de ser el del dret a decidir. Les condicions que posava el President d’Esquerra per a poder fer un pacte de Govern, si eren certes, feien del tot inviable la reedició del tripartit amb el PSC i molt difícil el pacte amb CiU. Però al dia següent, i després de les afirmacions de Carod, les condicions ja no semblaven tan dures i podria acontentar-se amb un compromís dels socialistes catalans a no fer tant seguidisme del PSOE, o com a mínim a dissimular-ho una mica.

Com que queden molts dies, i els mitjans de comunicació necessiten titulars, primícies i omplir forats, anirem sentint la cançoneta durant mesos i mesos. Tan aviat escoltarem l’arrauxat independentista que només pacta amb els qui vulguin fer causa comuna cap a la independència, com el pragmàtic estrateg que amb la seva pluja fina va fent passes cap enlloc, però sense perdre les prebendes del poder. Els entusistes seguidors, a l’igual que els seus detractors, trobaran mil i una ocasions per a mantenir la seva fe o per a confirmar el seu desencís. Dependrà del dia, del moment o del mitjà: ni sí ni no, potser tot el contrari.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Alarmes disparades per la Grip Nova

Des del més d’abril que se sap que la Grip nova, o Grip A, està fora de control; i amb l’arribada de la tardor hi ha moltes possibilitats que acabi afectant a percentatges altíssims de la població. Llavors ja es parlava que podria patir-la fins a un 50% de la població europea. Res de nou, doncs. Se suposa que les autoritats del país, incloses les sanitàries naturalment, des de fa mesos que estan posant en marxa l’enorme dispositiu que caldrà tenir a punt si es compleixen les previsions. Les repercussions poden ser dantesques: des de caos a les empreses i a la mateixa administració per l’absentisme laboral a la incapacitat del sistema sanitari, ja prou col·lapsat ara mateix, per a fer-hi front.

Una cosa, doncs, és el treball immens que hores d’ara deuen estar fent les administracions per tal de poder donar resposta a la situació que es pot crear amb la propagació generalitzada de la grip nova. I l’altra, com s’ha de preparar la població per a afrontar la situació amb una certa normalitat. Estic convençut que hores d’ara hi ha departaments sencers de l’administració treballant en el tema, per tal que arribat el moment no hi hagi col·lapses en els serveis, i menys en els sanitaris; per exemple, les mesures i protocols d’aïllament que se segueixen ara en els centres sanitaris per a cada nou cas sospitós d’estar afectat per la Grip A, serien del tot inviables sense canvis substancials en el seu funcionament i sense dotacions i espais específics. I aquest ha de ser un treball de previsió que l’administració deu anar fent sense necessitat de donar-ne massa publicitat.

Ara bé, una altra cosa és el missatge d’alarmisme que s’està donant des de la mateixa administració. Els consells que es comencen a difondre dubto que siguin massa eficaços per a evitar nous contagis, però sí que ho són per a crear un estat l’alarma generalitzat. I només faltava que el Ministre d’Educació anunciés que el dia 1 de setembre es plantejaran si cal endarrerir l’inici del curs escolar. D’aquí a l’1 de setembre difícilment hi haurà res de nou, del que ja se sap des del mes d’abril. Però el sol fet d’advertir d’aquesta possibilitat, només justificada en cas d’emergència general, ja demostra que el pànic potser encara no ha arribat al conjunt de la població però sí als màxims responsables de l’administració. Sort que, en el cas de Catalunya, el Conseller Maragall està de vacances.

diumenge, 16 d’agost del 2009

La realitat no interessa als mitjans de comunicació

En política sovint es tenen més en compte els gestos i les declaracions que els fets reals. Només cal veure les portades dels mitjans de comunicació per adonar-se que no s’informa tant del que ha passat com de les declaracions dels polítics interpretant el que segons ells està passant, encara que sigui anant en contra de la realitat més objectiva. Els nous Governs nacionalistes del País Basc i de Galícia, obsessionats per les qüestions identitàries, han prioritzat la seva tasca amb tot de mesures tendents a la defensa de la llengua, la cultura i la nació espanyoles, i en detriment de les pròpies de cada país.

Naturalment, ells neguen que vagin en contra del basc o del gallec, amb la mateixa contundència amb què abans afirmaven que les polítiques dels governs anteriors eren excloents, tendien cap al monolingüisme o discriminaven la població castellanoparlant. Però, per això es fan les enquestes i els estudis. Al País Basc, per exemple, la darrera enquesta sociolingüística revela que, seguint les polítiques dels governs liderats pel PNB, la població bilingüe s’ha gaire bé doblat, arribant a un escadusser 30%. Continua havent-hi, doncs, encara un percentatge altíssim de població monolingüe, que sempre és, està clar, monolingüe en castellà i mai en basc. Tot i que un 62’5% de la població és favorable a la promoció de la llengua basca, el cert és que els avenços són lents i sempre en la direcció d’incrementar la població bilingüe. És el mateix que ha passat a Galícia o que passa a Catalunya, tot i que en el nostre cas continua havent-hi un clar retrocés de la llengua catalana. Al País Valencià, en canvi, el procés no és que sigui lent, sinó vertiginós en el sentit negatiu de pèrdua de la llengua pròpia, i de tendència al monolingüisme castellà.

La dialèctica política, doncs, la que recullen els mitjans de comunicació, no té res a veure amb la realitat demostrable i demostrada. Els governs que s’abanderen del bilingüisme i sobretot de l’alarmisme de no perjudicar el castellà aconsegueixen una clara i ràpida regressió de la llengua autòctona, i un clar increment de la població monolingüe en castellà. Mentre que els governs que sovint són acusats d’excés de zel en favor de la llengua pròpia, en el millor dels casos aconsegueixen un increment del bilingüisme, mentre que en d’altres, com a Catalunya, ni tan sols aconsegueixen frenar la constant reculada de la llengua pròpia. No es tracta que ho digui un o altre polític; ho diuen les xifres objectives. Però als mitjans de comunicació no interessa la realitat del que està passant, sinó els protagonistes polítics que interpreten i tergiversen a la seva manera aquesta realitat.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Errors de càcul

Sovint, podem caure en la temptació d’actuar pensant en com respondríem nosaltres si algú actués de la nostra manera. Vull dir que hi ha el perill d’aplicar estratègies pensant més en l’eficàcia i la percepció amb què les rebem nosaltres que no en l’eficàcia i en com seran rebudes pels qui han de ser l’objecte de la nostra acció. D’aquí vénen, potser, molts fracassos i moltes decepcions en l’àmbit polític. Vegem-ne dos exemples molts diferents entre si, però que tenen aquest denominador comú: el seu punt de vista no es correspon amb el nostre.

En l’escena internacional, des del món occidental s’apliquen mesures per a condicionar i pressionar règims autoritaris, fonamentalistes o simplement poc predisposats a obrir-se a les economies liberals. I les mesures que s’hi prenen sembla que haurien de funcionar, perquè certament, des de la nostra mentalitat, a nosaltres sí que ens farien reaccionar. Aquí, un Govern que per la seva mala gestió ens portés a un aïllament internacional, a passar penúries econòmiques, a quedar al marge del que anomenem progrés, duraria quatre dies; la pressió de la mateixa societat el faria caure. A molts països, sobretot del món islàmic, les mateixes mesures de pressió donen encara més estímul als talibans o als fonamentalistes; l’amenaça física, que a nosaltres ens espaordiria, no té cap efecte en una societat on hi ha gent que s’immola voluntàriament per la seva causa, sense necessitat que el seu acte sigui reconegut com una heroïcitat o tingui cap repercussió especial. Probablement, els estrategs dels països occidentals necessitarien assessors autòctons, que realment entenguessin com perceben ells les nostres accions, si volen millorar-ne l’eficàcia.

I l’altre cas, més proper. Els escàndols de corrupció que està vivint i trampejant el Partit Popular, si es donessin a qualsevol partit d’esquerres o a qualsevol partit nacionalista, serien nefastos per al futur d’aquests partits i en alguns casos podrien portar a la seva desaparició. Però no ens enganyem, la mateixa situació al Partit Popular els pot portar directament a guanyar les properes eleccions. Ells tenen a favor uns mitjans de comunicació que minimitzen les seves corrupcions, però sobretot tenen un electorat sense més ideals que els d’afavorir uns interessos concrets, entre els quals hi ha naturalment el dels polítics que els defensen. El que a mi em semblaria imperdonable que ho fes un dels meus, del meu partit vull dir, a ells els sembla el més normal, perquè al capdavall és el que farien ells si poguessin.

divendres, 14 d’agost del 2009

Corrupcions, espies i reunions secretes

Si seguíssim el mateix criteri que es fa servir per a prohibir manifestacions i il·legalitzar formacions polítiques abertzales, adduint que com que hi ha membres d’aquestes organitzacions més o menys vinculats amb altres organitzacions il·legals o que no els condemnen o que fins i tot hi donen suport, avui la Justícia estaria emprenent la il·legalització del Partit Popular com a associació il·lícita amb finalitats delictives. La quantitat de dirigents, càrrecs i ex alts càrrecs del partit i institucionals involucrats en pressumptes delictes ho justificaria plenament. Però ja sabem que és una solemne bajanada pretendre que la Justícia medeixi amb el mateix criteri grups i persones d’ideologies tan diferents.

Qualsevol altra organització, mínimament d’esquerres o nacionalista, que es veiés involucrada en una quantitat tan gran d’escàndols de corrupció, seria linxada per tots els mitjans de comunicació, inclosos els que en teoria li podrien ser més afins. En el cas del PP, no. La seva premsa, amb un pes importantíssim en l’àmbit espanyol, minimitza els fets i els considera com a casos puntuals o irrellevants; o com a mínim s’escandalitza molt més i dóna molta més publicitat al possible espionatge de dirigents populars. Naturalment, només els escandalitzen les pressumptes escoltes il·legals fetes al seu partit, però no les fetes i confirmades a Nafarroa Bai, per exemple. Els serveis d’intel·ligència de l’Estat, d’aquest i de qualsevol altre, sempre fan accions d’espionatge, legalment anomenades diligències informatives fetes amb discreció. Les fan els governs socialistes com les van fer els governs populars. Si ara és notícia no és perquè els professionals del periodisme valorin com a noticiable el fet, sinó que, fidels al partit que domina els mitjans, han de crear una cortina de fum per amagar les seves vergonyes en forma causes obertes per corrupció generalitzada.

És la mateixa estratègia que utilitzen els socialistes catalans contra CiU per amagar la seva submissió al PSOE, alertant de reunions secretes entre CiU i el PP. Tothom sap que tots els grups polítics, per rivals que siguin públicament, mantenen contactes i reunions discretes permanentment. Això no seria notícia; és la normalitat de cada dia. Com diu el manual de periodisme, la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que aquesta mossegui el gos. Els mitjans de comunicació, però, es fan ressò de la quotidianitat presentant-la falsament com a notícia perquè hi ha més professionals que utilitzen el carnet de partit que el de periodista.

dijous, 13 d’agost del 2009

Finalment, tots al carrer. I les institucions?

Finalment, algú s’ha començat a despertar i a preparar alguna cosa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Cal felicitar Òmnium Cultural que una vegada més s’hagi posat al capdavant per mobilitzar la societat catalana en defensa de la identitat nacional, i que ho hagi sabut fer amb un sentit de transversalitat. Una gran manifestació de rebuig a qualsevol menyspreu d’un Tribunal que és part interessada políticament en el conflicte sobre el qual ha de dirimir, és el mínim que es pot fer. Però no serà la resposta fonamental i, per tant, resultarà del tot insuficient, per no dir fins i tot irrellevant.

Per exitosa que sigui la manifestació, a Madrid la minimitzaran i al cap de dos dies tot quedarà oblidat, però amb la sentència en ferm. És possible, fins i tot, que alguns partits tinguin la temptació de tirar-se els plats pel cap, per carregar-se mútuament les culpes, i discernir la divisòria entre bons i mals catalans en funció de si s’adhereixen o no a la manifestació unitària. La veritable resposta que necessita el país no és la de les manifestacions al carrer, per més positives que siguin; sinó la dels seus representants polítics. Per Felip Puigel Parlament haurà de determinar una resposta per veure com responem a l'atac de l'estat espanyol”, i per Josep Huguetels catalans tenen una tendència a desfogar-se en grans manifestacions que després no acaben en res perquè una part de la classe política és covarda i no afronta les demandes populars”. La primera covardia és la dels dirigents polítics que afirmen que cal esperar la sentència, especulant amb la possibilitat que la retallada sigui assumible, és la d’un Govern irresponsable que assegura no tenir res previst, i es la d’unes forces nacionalistes incapaces de fer un front comú (no només una gesticulació).

No es tracta de si la manifestació s’ha de fer abans o després de la sentència. Tant se val. Però sí que es tracta de rebutjar que aquest Tribunal Constitucional pugui dictaminar sobre el que ha decidit el poble de Catalunya en referèndum; i tant és que la retallada sigui més o menys important o que sigui d’anul·lació d’articles o interpretativa. Esperar la sentència vol dir reconèixer l’autoritat moral d’aquest Tribunal i fer acte de submissió. I la resposta de veritat és la que donarà el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; aquí és on es veurà l’actitud de submissió o de dignitat nacional, la prioritat de defensar el país o de defensar unes cotes de poder. Els gestos, com les manifestacions, estan bé; però el que compten són les accions, les de les nostres institucions.

dimecres, 12 d’agost del 2009

PSC-ERC-CiU, joc a tres bandes

A banda dels extrems, la centralitat política del país està basada en el triangle que formen aquestes tres forces polítiques: PSC, ERC i CiU. Si no hi ha un canvi significatiu en la correlació de forces parlamentàries, qualsevol possibilitat de coalició de Govern passa per les aliances que puguin fer entre ells. I sembla improbable que es retorni a una situació hegemònica com la que hi havia hagut temps enrere en què un partit pugui governar en solitari amb suport puntuals, que podrien ser del Partit Popular en el cas dels convergents i d’Iniciativa en el cas dels socialistes. Amb tot, aquest joc a tres bandes resulta desigual.

L’altre dia, un nacionalista de pedra picada (nacionalista espanyol) com Joan Ferran, deia que l’Artur Mas era el gran obstacle per a la sociovergència. Venia a dir que hi hauria possibilitats d’entesa entre les dues formacions majoritàries si no fos per la radicalitat d’alguns convergents, com l’Oriol Pujol o el Felip Puig, que els fan intractables. És només un exemple que repassant l’hemeroteca veiem com una constant: els socialistes reneguen i fan una oposició frontal als convergents per les seves propostes maximalistes i el seu nacionalisme que consideren excessivament radical... però després pacten amb Esquerra!. En molts casos, hi ha coincidències entre CiU i ERC però els socialistes només s’escandalitzen de les posicions convergents i ignoren les dels republicans.

I el mateix fan els dirigents d’Esquerra. Carreguen contra l’Artur Mas i en general contra CiU pels seus pactes amb Zapatero, per haver-lo salvat d’alguna votació compromesa a les Corts espanyoles, o els titllen de ser de dretes per ser partidaris del Quart cinturó, de la MAT o de no prohibir els transgènics, i per tant en reneguen per considerar-los poc nacionalistes i de dretes... però després pacten amb el PSC que fa exactament el mateix!

L’explicació podria ser molt senzilla: les similituds entre socialistes i convergents són tantes que és difícil que s’entenguin, perquè es diputen el mateix terreny.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Jutjar la corrupció o l’estupidesa

En aquests moments, el Partit Popular té oberts diversos fronts per pressumpta corrupció. No és res de nou. Temps enrere, circulava per la xarxa una llista en la qual es documentaven més de 200 casos de dirigents o càrrecs electes populars implicats en casos de corrupció urbanística, prevaricació, falsetat documental, malversació de fons públic, i un llarg etc. I en aquesta llista només s’hi feien constar aquells casos que ja havien arribat a mans de la justícia, i no pas els que sovint són vox populi però que no arriben als jutjats per manca de proves, o perquè ningú gosa enfrontar-se al poder.

Qualsevol que disposi o hagi disposat de mecanismes de poder i d’administració, ja sigui pública o privada, sap la facilitat amb què es poden fer tota mena de trifulgues, desviaments de fons o apropiacions indegudes; i la facilitat amb què es poden camuflar. De manera que, tot i que els casos que actualment esquitxen el Partit Popular semblen desmesurats, i sobretot generalitzats, en realitat només surten a la llum pública aquells en què els encausats han comès, a més del delicte de què se’ls acusa, un pecat de supèrbia. Embriagats pel poder, se senten tan omnipotents que creuen que res podrà contra ells i que ni tan sols cal guardar les formes: de la mateixa manera que se suborna o es deixa subornar per empreses privades també es pot fer el mateix amb la Justícia, en la qual sempre se sol comptar amb “amics de tota la vida”. Els processos oberts, doncs, són una mínima part del que realment hi podria haver, i es tracta només d’aquells casos en què els encausats, a més, han comès la imprudència i la temeritat de deixar proves evidents o de no deixar els expedients degudament justificats. Potser els judicis i les sentències que se'n deriven no s’haurien de fer tant pel delicte de corrupció com pel pecat de supèrbia i per l’estupidesa dels encausats.

Tenim l’exemple del President de la Generalitat Valenciana. L’acceptació de regals, i no ens referim a regals simbòlics que es poden fer a la institució que representen sinó a regals d’ús personal, ha estat sempre tipificada com a delicte, perquè ningú dubta que els regals són la compensació de favors rebuts. En el cas de Francisco Camps, doncs, no es tractava de veure si era corrupte o no, sinó de veure fins on arribava la seva estupidesa; no fos cas que n’hagués deixat documentació escrita. Curiosament, l’acta de sobresseïment del cas que va fer el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic, contradiu la defensa que feia el mateix Camps. Els President de la Generalitat Valenciana reiterava públicament que els vestits no havien estat cap regal sinó que els havia pagat ell de la seva butxaca, encara que no constaven ni factures a la sastreria ni ell en tenia rebuts. En canvi, en la sentència del TSJ es dóna per suposat que Camps menteix i que els regals han existit, només que es fa una curiosa i singular interpretació de la llei al·legant que si no hi ha proves de la compensació per la qual es van fer els regals, aquests per si mateixos no poden ser considerats delicte. Es veu que per ser delicte, hi hauria d’haver prova documental de l’estupidesa.

dilluns, 10 d’agost del 2009

No hi ha alternativa a la Constitució? (i VIII)

Ho deia ahir el President en funcions de la Generalitat, Joan Saura: el Govern no té cap pla previst davant d’una sentència adversa del Tribunal Constitucional. I ho argumentava dient que estaven tan convençuts de la constitucionalitat de l’Estatut que no volien ni pensar-hi. Hem de pensar i creure, per salvar la imatge i el bon nom del Govern, que això és una absoluta falsedat, que ens estan mentint ves a saber per quina estratègia. Primera perquè la sentència del TC no dependrà de la constitucionalitat de l’Estatut, segona perquè ningú dubta que hi haurà retalls ni que sigui per demostrar el mateix Tribunal el seu poder, i tercera perquè seria imperdonable la irresponsabilitat d’un Govern que no tingués cap previsió davant d’una eventualitat com aquesta. Altra cosa és que la previsió feta sigui inconfessable.

Les alternatives poden ser diverses. Els qui són partidaris de negar a Catalunya i als catalans el dret a decidir ho tenen clar: no som ningú per discutir l’autoritat i la decisió presa pels qui tenen el poder i el nostre destí a les seves mans, i per tant no hi ha altra resposta que la de l’acatament. Els qui accepten aquest estat de submissió, però volen aparentar una certa defensa del país com a molt expressaran la seva disconformitat, faran veure que estan enutjats i fins i tot són capaços de convocar una manifestació per a expressar un rebuig verbal que no posa en dubte l’acatament. Hi haurà també els qui, posats a mentir i a enganyar permanentment la ciutadania, faran veure que s’esquincen les vestidures i es posaran a dir estupideses com aquelles que cal revisar les relacions amb Espanya, que cal canviar la Constitució (com si no sabessin que seran el PP i el PSOE els qui la canviaran i no pas a favor nostre), o que s’obre un nou període de negociacions. Per als sobiranistes, la primera resposta hauria de ser la de no acatament i no reconeixement de cap legitimitat al Tribunal Constitucional per a revocar una decisió presa democràticament pel la majoria del poble de Catalunya; en aquest cas va ser l’acceptació d’un text estatutari, en un altre pot ser decidir el futur del país. A partir del moment en què considerem trencat, unilateralment per part seva, l’intent de pacte per trobar un encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol, les decisions a prendre no tenen per què ajustar-se a la seva legalitat: convocatòria d’una consulta popular, com a mínim, sobre l’acceptació o no de la imposició feta des de Madrid, encara que seria millor formular-la en positiu en base al dret a decidir dels catalans; acte de sobirania nacional per part de les institucions, només a partir del qual es podria tornar a parlar de negociar alguna cosa amb Madrid; o, directament, una proclamació unilateral d’independència en el benentès que voldria dir endegar tot un procés de conflicte obert amb l’Estat.

El que no podria fer mai una força nacionalista (ja no goso emprar el terme independentista), seria mantenir-se en un Govern on es fes acte d’acatament i submissió, i que es dediqués a gestionar les escorrialles que ens han volgut deixar. Potser seria hora de plantejar la necessitat d’un Govern d’unitat nacional, no per a gestionar el que ens queda (per això tant se val fer-ho amb els uns com amb els altres), sinó per a plantejar obertament un procés cap a la plena sobirania nacional. I si no hi ha una majoria parlamentària suficient per a fer-ho, disposada a fer-ho, com a mínim no participar de l’acte vergonyant de la submissió.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Valoració en positiu de la sentència del Constitucional (VII)

Establert que ni el Tribunal està legitimat per a emetre sentències, essent part políticament interessada, ni com a catalans, per dignitat nacional, podem ademtre que es qüestioni la voluntat democràtica expressada pels ciutadans de Catalunya, el rebuig i el no acatament de la sentència respecte a l’Estatut ha de ser absolut i a priori; al marge de si la retallada serà major o menor. Celebrar o esperar que la sentència no ens sigui tan desfavorable és tant com acceptar l’autoritat moral d’aquest Tribunal Constitucional i, sobretot, la incapacitat del poble de Catalunya per a decidir el seu futur.

Per això és de lamentar la negligent inacció dels partits catalans, tots, que esperen un cop de sort, que la dinàmica de les tenses relacions entre PP i PSOE ens afavoreixi, que els magistrats no trobin la manera d’anul·lar articles idèntics als que els mateixos recurrents han aprovat en altres comunitats, o que al capdavall les retallades siguin més o menys suportables. O pitjor encara, correm el risc que, davant la sentència, la irresponsabilitat dels notres polítics arribi a l’extrem de voler aprofitar l’ocasió per a desgastar l’adversari local per a treure’n rèdits electorals a curt termini. Des del qui podria pretendre acusar l’actual Govern de la Generalitat de no haver fet les gestions o pressions oportunes per a condicionar favorablement la sentència del Tribunal Constitucional, a qui podria tenir la temptació d’erigir-se en portaveu ideològic del Tribunal argumentant que ells ja havien advertit (com va fer el mateix Duran i Lleida) de la possible inconstitucionalitat d’alguns dels articles estatutaris. Més esperpèntiques, encara, serien els posicions extremes: les dels qui, havent presentat el recurs que de ben segur només serà estimat en part, exhibiran eufòrics el seu èxit amagant l’intent fallit de les retallades que no hauran estat acceptades ni pel Tribunal Constitucional; o les dels qui, com fan de forma reiterada i obsessiva, intentaran carregar contra el pacte Mas-Zapatero (però referint-se només al Mas perquè bé que s’arrengleren amb el Zapatero) com si la inconstitucionalitat provingués precisament de la retallada.

Per als qui no admetem la legitimitat del Tribunal Constitucional ni que, en tot cas, les seves sentències puguin coartar la llibertat i la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya, l’únic responsable de la sentència que ha de retallar l’Estatut és el no reconeixement del nostre dret decidir, de la nostra existència com a poble i, per tant, de la submissió a què ens han sotmès. Si la retallada és important, els més aferrissats constitucionalistes podrien al·legar que hauria estat molt pitjor sense el pacte a la baixa entre Mas i Zapatero, mentre que per als sobiranistes demostraria que dins del marc constitucional, que és el que van escollir tots els nostres parlamentaris per a fer la reforma estatutària, no hi encaixen en absolut, ni rebaixades, les nostres aspiracions nacionals. Només si la sentència és positiva en el sentit de no retallar, o de fer-ho molt poc, el text estatutari, des d’una perspectiva sobiranista es podrà adduir i denunciar que amb el pacte Mas-Zapatero es va rebaixar més del que permetia el marc legal, l’acceptat per tothom a priori.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Improvisar o aprofitar-se de la sentència del Constitucional (VI)

Igual com va passar amb el tema del finançament, els partits polítics s’escarrassen en afirmar la necessitat d’una resposta unitària davant d’una sentència negativa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però no fan res per a propiciar-la. Estan jugant a veure-les venir, amb aquella estupidesa de no posar benes abans no hi hagi ferides, quan és evident que de ferida n’hi haurà, només falta saber-ne l’abast, i que, en tot cas, val més tenir la farmaciola a punt. O pitjor encara, tothom especula a qui podrà carregar les responsabilitats i com en podrà treure un rendiment electoral. Lamentable.

No es tracta només de ser conscients que una resposta unitària seria la millor arma per a fer front a una sentència adversa del Tribunal Constitucional, que d’això ja en són conscients, sinó que la força d’aquesta unitat i la determinació de no acceptar que es revoqui la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya seria ja la millor forma de prevenir-la. Justament de la manca d’unitat es valdran els nacionalistes espanyols, a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional, per acabar de ribotejar l’Estatut. No fa gaire dies, Joan Puigcercós s’arriscava a dir que el Govern català hauria de pressionar el Tribunal Constitucional per evitar una sentencia excessivament negativa. Una bajanada com una catedral: primera, perquè dir això no és políticament correcte, i lògicament ho han de negar tant el Govern català com el mateix Tribunal, a no ser que acceptin ells mateixos la corrupció del sistema; segona, perquè pretendre jugar a pressionar el Tribunal Constitucional perquè ens sigui favorable equival a entrar en el seu joc i a donar per bona la sentència, ja que no s’entendria que l’acceptéssim o no en funció d’haver estat capaços d’influir-hi suficientment; i tercera, perquè si algú és capaç d’influir en els membres del Tribunal són els partits polítics que els han nomenat, el PP i el PSOE.

El més coherent, des d’una òptica sobiranista, és la no acceptació a priori de cap sentència que vulgui validar o invalidar, tant se val, la voluntat democràtica dels catalans. Ara bé, com a mínim, un sentit de la responsabilitat dels qui afirmen defensar els interessos de Catalunya i la seva identitat hauria d’haver previst una unitat d’acció i no esperar a improvisar-la a darrera hora. I el cert és que ningú ha fet res, excepte especular quin rendiment se’n podrà treure i en tot cas evitar que es mobilitzi la societat civil. La qual, tot s’ha de dir, no sembla que estigui tampoc a l’alçada de les circumstàncies. El més probable, si ningú redreça la situació, és que a darrera hora tothom improvitzi quatre declaracions, que a Madrid els sona a allò de “perro que ladra, no muerde”, i la majoria encara en forma de picabaralla interna. Amb l’agreujant que es deixi el camp obert perquè qualsevol grupuscle, amb la millor voluntat del món, prengui la iniciativa aïlladament amb propostes d’escassa ressonàcia i nul·la incidència en la política real. És en aquests moments quan es troba a faltar grups i persones que assumeixin un veritable lideratge de país.

divendres, 7 d’agost del 2009

Acatem o renunciem a la Constitució (V)

La proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2005 representava una proposta de pacte, en la qual la part catalana ja havia fet les seves renúncies, procurant d’adaptar-se al text constitucional, obviant drets irrenunciables com el de l’autodeterminació o el de la sobirania i acceptant les regles de joc imposades per Espanya. L’actitud dels espanyols davant la proposta de pacte va de ser rebuig unànime; i a partir de llavors tot han estat deslleialtats, incompliments i imposicions, a l’espera de la guinda que hi ha de posar el seu Tribunal Constitucional.

Els delegats del PSOE a Catalunya, que inicialment havien acceptat l’acord del Parlament, des del primer moment va tenir clar que primer es devien a l’obediència de partit i van posar-se al costat dels qui s’oposaven al text que ells mateixos havien aprovat. CiU i ERC es quedaven sols intentant negociar, cadascú pel seu cantó, un acord minimament digne. L’amenaça de passar el ribot sobre la voluntat dels representants del poble de Catalunya era explícita i sense embuts. Tot i així, tant els convergents com els republicans estaven disposats a acceptar rebaixar de nou l’acord del Parlament; amb la particularitat que finalment els socialistes, inclosos els socialistes catalans, van creure que era preferible i més profitós per a ells arribar a un acord amb l’Artur Mas. Només ERC es va oposar a l’Estatut posat a Referèndum, i aprovat per àmplia majoria, si més no com a mal menor. Però immediatament, el Govern espanyol es negava a complir el pacte, que ara ja tenia forma de Llei: bloqueig del desplegament de l’Estatut, invasió de competències, i finalment negativa a aprovar un nou finançament d’acord amb el que ells havien signat. I això sempre utilitzant l’amenaça del Tribunal Constitucional que quan creguin oportú traurà la sentència que els convindrà, en funció dels pactes i equilibris entre el PP i el PSOE.

Ha estat, doncs, un cúmul de deslleialtats i d’incompliments, una constant d’ajupir el cap per intentar trobar l’encaix dins de l’Estat espanyol i una constant negativa a acceptar el pacte o a complir el que inicialment s’havia pactat. Ara, seria d’imbècils argumentar que si el Tribunal Constitucional ens acaba de retallar l’Estatut ribotejat, nosaltres plantejarem una revisió del pacte ja sigui presentant una nova proposta d’Estatut o, pitjor encara, pretenent reformar la Constitució. Si mai hi ha una reforma de la Constitució, serà la que imposarà el Partit Popular, sempre en contra els drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya.
Davant la retallada del Tribunal Constitucional no hi ha més alternatives: o ajupim el cap, ens resignem a la derrota que ens ha de portar a la lenta desaparició com a poble, acatem en el pitjor sentit del terme que el català té un rang inferior al castellà i per tant reconeixem que som ciutadans de segona; o bé, senzillament renunciem a emparar-nos en aquesta Constitució que no ens accepta com a catalans. I aleshores, l’única discussió possible, sensata i raonable, serà veure la fórmula i el procés a seguir per a dotar-nos d’un Estat propi, amb una Constitució que comenci reconeixent que existim com a catalans i que tenim dret a existir i a decidir el nostre futur.

dijous, 6 d’agost del 2009

Catalunya no encaixa en aquesta Constitució (IV)

Admetent que tot el procés de reforma estatutària es va posar en marxa dins dels paràmetres constitucionals, i que des d’una òptica nacionalista es podia concebre l’estratègia d’assajar un darrer intent per veure si Catalunya podia encaixa d’alguna manera dins d’aquesta Espanya constitucional o directament demostrar que l’encaix era impossible, no caldria ni esperar la sentència del Tribunal Constitucional per a concloure la inviabilitat de la iniciativa. Sense esperar que es pronunciï l’Alt Tribunal, des del Govern espanyol ja s’han negat a acceptar el que ells mateixos havien pactat, s’han permès d’incomplir la llei i han demostrat que no estan disposats a buscar cap encaix basat en el respecte a la nostra personalitat, sinó directament a encaixar-nos en el seu esquema constitucional.

Tot el debat sobre el finançament de Catalunya ha estat corromput d’entrada, perquè des d’una perspectiva catalana, legalista i si voleu també cosntitucionalista, no hi havia res a negociar. L’aplicació de les lleis no es negocia; i l’Estatut és un Llei que forma part de l’estructura constitucional. L’opció més coherent hauria estat, amb l’Estatut a la mà, exigir el compliment fil per randa de cadascun dels seus articles. Si el Govern espanyol no dóna per bona una Llei Orgànica com aquesta, fruit d’un pacte polític ja farcit de renúncies, és que no estem parlant de cenyir-nos a la legalitat vigent. Entrar a negociar sobre la validesa de la llei, de si s’ha de respectar parcialment o en un percentatge important, com han admès alguns dels signants del pacte pel nou finançament, és una barbaritat. La negociació del nou finançament, amb més o menys encert i amb més o menys renúncies, es va fer mentre es tramitava l’Estatut i es va concloure en donar per bo les Corts espanyoles l‘acord assolit entre Mas i Zapatero. Un cop aprovades, les lleis ja no es tornen a negociar, simplement es compleixen.

Podríem admetre que des de Catalunya, amb una renúncia més o menys convençuda o estratègica dels partits catalans, ja hi havia la intenció de trobar un encaix dins de l’Espanya Constitucional, però són els espanyols amb els seus incompliments i el no reconeixement de les lleis que permetien aquest encaix, els qui no hi estan interessats. Nosaltres per a poder-nos trobar mínimament còmodes dins de l’Estat espanyol acceptàvem moltes renúncies i haviem pactat una fórmula en forma de Llei orgànica, l’Estatut; però és l’Estat espanyol a través del Govern i del seu Tribunal Constitucional el que no accepta el pacte i exigeix que l’encaix es faci a base de deixar de ser el que som, a base de renunciar a la nostra personalitat nacional.

Hi renunciem, doncs?

dimecres, 5 d’agost del 2009

L’Estatut, un procés Constitucionalista (III)

Al marge de la credibilitat i el reconeixement que ens mereixi el Tribunal Constitucional, i de si les seves sentències han de prevaldre per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya, hi ha un fet que cal tenir en compte a l’hora de valorar la constitucionalitat de l’Estatut: l’any 2005 totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya van emprendre la redacció d’un nou Estatut per la via constitucionalista, acceptant per tant les regles de joc que imposa la Constitució espanyola. Des del PP fins a ERC van acceptar endegar un procés ajustat a la Carta Magna espanyola, que inclou naturalment l’arbitri final del Tribunal Constitucional.

Es podrà dir que alguns ho feien amb total convenciment que aquest era el marc idoni, mentre que altres assajaven un darrer intent de veure fins on ens permetia el marc constitucional espanyol. Però, en qualsevol cas, totes les forces polítiques renunciaven a fer cap acte de sobirania i, enquadrats en un mateix bloc constitucionalista, emprenenien la redacció del text estatutari dins d’aquest marc de la Constitució. No es tramitava una llei catalana, sinó una llei espanyola que aprovaven les Corts espanyoles; els redactors sabien que no podien proposar el que ells creien que seria el millor per a Catalunya, sinó el millor que creien que s’ajustava al context jurídic constitucional; s’acceptava, doncs, que fos el Parlament espanyol el qui discutís, esmenés i aprovés el nou Estatut, relegant el paper del Parlament de Catalunya a espectadors de la tribuna de convidats; es renunciava a què fos la ciutadania de Catalunya la que aprovés en referèndum la proposta del seu Parlament, i en tot cas se li deixava només la possibilitat de refrendar o no el text elaborat o ribotejat per les Corts espanyoles; i, en definitiva, s’acceptava el marc jurídic espanyol que preveu un paper decisiu al Tribunal Constitucional per a dictaminar si les lleis s’ajusten a la Carta Magna, amb la facultat d’invalidar-les total o parcialment.

Un procés sobiranista hauria estat que el Parlament de Catalunya hagués elaborat i aprovat el text de l’Estatut, no com a proposta a enviar a Madrid sinó com a llei pròpia i com a Carta Magna del país; que aquesta llei s’hagués sotmès a votació popular en referèndum del poble de Catalunya; i que, fet l’acte de sobirania, es presentés a Madrid per si volien o podien donar-li encaix dins del marc constitucional espanyol. Però no es va fer així. Es pot al·legar que no hi havia una majoria suficient per a fer-ho, que es va optar per la tradicional política pactista de peix al cove (encara que en aquest cas el peix semblava de dimensions considerables), o simplement que es volia demostrar fins on podíem arribar dins del marc constitucional espanyol precisament per evidenciar-ne les seves limitacions i poder plantejar tot seguit la seva ruptura. En tot cas, es va escollir l’opció constitucionalista amb totes les seves conseqüències. I, en aquest context, el pacte final entre Mas i Zapatero resulta irrellevant perquè, al capdavall, el que s’estava negociant des d’ERC o des d’altres formacions polítiques podia incorporar alguna competència més però s’enquadrava igualment dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, subjectes igualment a la decisió del Tribunal Constitucional.

No critico ni censuro que els sobiranistes del Parlament de Catalunya optessin per la via constitucionalista, sinó que no s’hagi explicat suficientment que era el darrer intent de trobar un encaix dins de l’Estat espanyol, o més directament de demostrar que aquest encaix era impossible. Però no s’ha donat la impressió, ni els nostres polítics han treballat des d’aquesta perspectiva, que Catalunya presentés una proposta que, en cas de no ser acceptada, implicava emprendre decididament la via sobiranista. Més aviat s’han comportat com a constitucionalistes convençuts; tan convençuts que defensen amb dents i ungles la constitucionalitat del text aprovat per les Corts espanyoles.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Acatar les sentències el Tribunal Constitucional (II)

Quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, des d’una perspectiva catalana, es podrà dir que sentim impotència davant la poderosa maquinària de l’Estat, que ens resignem a la nostra dissort, i fins i tot que respectem aquest Tribunal i la seva sentència, però de cap de les maneres es pot utilitzar el concepte d’acatament. Acatar equival a respecte, però amb l’afegit de la submissió. No podem cometre el mateix error que Ibarretxe.

L’únic acatament que poden i han de fer els nostres polítics és a la voluntat popular. I el poble de Catalunya es va manifestar clarament a favor d’un text estatutari; i encara una part dels qui s’hi van mostrar en contra era perquè el consideraven excessivament esquifit. El poder emana del poble, i és a aquest a qui s’ha de rendir comptes; la resta són instruments per a fer efectiu aquest poder de la ciutadania. En els règims autoritaris hom entén la política com l’exercici del poder enfront d’uns súbdits que s’han de controlar perquè s’ajustin a les necessitats d’un poder il·legítim. La democràcia és el procés a l’inversa: el que preval és la ciutadania, essent la política només el mecanisme de donar compliment a la seva voluntat. I les relacions entre Catalunya i Espanya encara funcionen amb l’esquema d’un poder polític que s’imposa sobre la voluntat dels seus súbdits, als quals vol fer acatar les seves decisions.

Amb la sentència a la mà, doncs, els nostres polítics, si no són capaços de fer-hi front amb un gest de dignitat nacional, poden admetre la seva debilitat, la seva por o la seva incapacitat per a fer-hi front, poden argumentar estratègies diferents per a acabar fent prevaldre la voluntat del poble de Catalunya, però en cap cas poden fer un acte de submissió i d’acatament. Podríem recordar el text de la declaració unilateral d’independència dels Estats Units, de plena vigència avui: “… la humanitat està més diposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justicia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sometre a un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. ...”

Ajupirem el cap, en un nou acte d’acatament?

dilluns, 3 d’agost del 2009

La legitimitat del Tribunal Constitucional (I)

Tot i que és un rumor que s’escampa sovint, sembla que aquesta vegada va de veres: els representants del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional poden decidir qualsevol dia d’aquests que ja és el moment políticament oportú per a treure la seva sentència sobre l’Estatut. Ningú dubta que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut; l’expectativa està en veure si les retallades seran importants i substancioses, o bé si seran retallades literals d’anul·lació d’articles o de caràcter interpretatiu. En qualsevol cas, sembla que tothom té clar que la sentència serà una acció més de caràcter polític que jurídic, i per tant amb repercussions també polítiques. En els propers dies voldria fer algunes consideracions sobre el tema, veient sobretot la irresponsabilitat dels polítics catalans que esperen veure-les venir, pensant que a darrera hora ja improvisaran alguna cosa, si pot ser carregant-se mútuament les culpes per a treure rèdits personals o de partit.

Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el vot i per tant el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.

És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació.

Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els seus magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.

diumenge, 2 d’agost del 2009

En defensa de Fèlix Millet

No entenc, sincerament, l’actitud d’alguns dirigents de CiU, com el Duran i Lleida o l’Oriol Pujol, de sortir en defensa de Fèlix Millet, l’expresident de la Fundació de l’Ordeó Català. És cert que hi ha una presumpció d’innocència que s’ha de respectar, però també ho és que en un personatge de projecció pública, ja sigui el President de l’Orfeó, el tresorer del PP o el President de la Generalitat Valenciana, la sola inculpació per presumpte corrupció o presumptes irregularitats, que alguna base deuen tenir, ja representa una greu perjudici per la Institució o l’Administració que representen.

El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir.

Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb les persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva, hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.

dissabte, 1 d’agost del 2009

La dependència del poder judicial

Amb tota normalitat, Joan Puigcercós afirmava que el Govern estava pressionant el Tribunal Constitucional per tal que la seva sentència sobre l’Estatut no fos excessivament desfavorable, de la mateixa manera que també ho feia el PP en sentit contrari. Una afirmació que en un Estat de dret seria escandalosa, però que aquí passa com una opinió més, precisament perquè és de domini públic la tendenciositat i manca de credibilitat i legitimitat d’aquest Tribunal. I com a molt una afirmació tan contundent com la del President d’ERC és desmentida tímidament per gent com José Zaragoza, més que res perquè no és políticament correcte dir-ho d’una manera tan explícita.

Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas.

Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.

Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.