En aquests moments, el Partit Popular té oberts diversos fronts per pressumpta corrupció. No és res de nou. Temps enrere, circulava per la xarxa una llista en la qual es documentaven més de 200 casos de dirigents o càrrecs electes populars implicats en casos de corrupció urbanística, prevaricació, falsetat documental, malversació de fons públic, i un llarg etc. I en aquesta llista només s’hi feien constar aquells casos que ja havien arribat a mans de la justícia, i no pas els que sovint són vox populi però que no arriben als jutjats per manca de proves, o perquè ningú gosa enfrontar-se al poder.
Qualsevol que disposi o hagi disposat de mecanismes de poder i d’administració, ja sigui pública o privada, sap la facilitat amb què es poden fer tota mena de trifulgues, desviaments de fons o apropiacions indegudes; i la facilitat amb què es poden camuflar. De manera que, tot i que els casos que actualment esquitxen el Partit Popular semblen desmesurats, i sobretot generalitzats, en realitat només surten a la llum pública aquells en què els encausats han comès, a més del delicte de què se’ls acusa, un pecat de supèrbia. Embriagats pel poder, se senten tan omnipotents que creuen que res podrà contra ells i que ni tan sols cal guardar les formes: de la mateixa manera que se suborna o es deixa subornar per empreses privades també es pot fer el mateix amb la Justícia, en la qual sempre se sol comptar amb “amics de tota la vida”. Els processos oberts, doncs, són una mínima part del que realment hi podria haver, i es tracta només d’aquells casos en què els encausats, a més, han comès la imprudència i la temeritat de deixar proves evidents o de no deixar els expedients degudament justificats. Potser els judicis i les sentències que se'n deriven no s’haurien de fer tant pel delicte de corrupció com pel pecat de supèrbia i per l’estupidesa dels encausats.
Tenim l’exemple del President de la Generalitat Valenciana. L’acceptació de regals, i no ens referim a regals simbòlics que es poden fer a la institució que representen sinó a regals d’ús personal, ha estat sempre tipificada com a delicte, perquè ningú dubta que els regals són la compensació de favors rebuts. En el cas de Francisco Camps, doncs, no es tractava de veure si era corrupte o no, sinó de veure fins on arribava la seva estupidesa; no fos cas que n’hagués deixat documentació escrita. Curiosament, l’acta de sobresseïment del cas que va fer el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic, contradiu la defensa que feia el mateix Camps. Els President de la Generalitat Valenciana reiterava públicament que els vestits no havien estat cap regal sinó que els havia pagat ell de la seva butxaca, encara que no constaven ni factures a la sastreria ni ell en tenia rebuts. En canvi, en la sentència del TSJ es dóna per suposat que Camps menteix i que els regals han existit, només que es fa una curiosa i singular interpretació de la llei al·legant que si no hi ha proves de la compensació per la qual es van fer els regals, aquests per si mateixos no poden ser considerats delicte. Es veu que per ser delicte, hi hauria d’haver prova documental de l’estupidesa.
Qualsevol que disposi o hagi disposat de mecanismes de poder i d’administració, ja sigui pública o privada, sap la facilitat amb què es poden fer tota mena de trifulgues, desviaments de fons o apropiacions indegudes; i la facilitat amb què es poden camuflar. De manera que, tot i que els casos que actualment esquitxen el Partit Popular semblen desmesurats, i sobretot generalitzats, en realitat només surten a la llum pública aquells en què els encausats han comès, a més del delicte de què se’ls acusa, un pecat de supèrbia. Embriagats pel poder, se senten tan omnipotents que creuen que res podrà contra ells i que ni tan sols cal guardar les formes: de la mateixa manera que se suborna o es deixa subornar per empreses privades també es pot fer el mateix amb la Justícia, en la qual sempre se sol comptar amb “amics de tota la vida”. Els processos oberts, doncs, són una mínima part del que realment hi podria haver, i es tracta només d’aquells casos en què els encausats, a més, han comès la imprudència i la temeritat de deixar proves evidents o de no deixar els expedients degudament justificats. Potser els judicis i les sentències que se'n deriven no s’haurien de fer tant pel delicte de corrupció com pel pecat de supèrbia i per l’estupidesa dels encausats.
Tenim l’exemple del President de la Generalitat Valenciana. L’acceptació de regals, i no ens referim a regals simbòlics que es poden fer a la institució que representen sinó a regals d’ús personal, ha estat sempre tipificada com a delicte, perquè ningú dubta que els regals són la compensació de favors rebuts. En el cas de Francisco Camps, doncs, no es tractava de veure si era corrupte o no, sinó de veure fins on arribava la seva estupidesa; no fos cas que n’hagués deixat documentació escrita. Curiosament, l’acta de sobresseïment del cas que va fer el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic, contradiu la defensa que feia el mateix Camps. Els President de la Generalitat Valenciana reiterava públicament que els vestits no havien estat cap regal sinó que els havia pagat ell de la seva butxaca, encara que no constaven ni factures a la sastreria ni ell en tenia rebuts. En canvi, en la sentència del TSJ es dóna per suposat que Camps menteix i que els regals han existit, només que es fa una curiosa i singular interpretació de la llei al·legant que si no hi ha proves de la compensació per la qual es van fer els regals, aquests per si mateixos no poden ser considerats delicte. Es veu que per ser delicte, hi hauria d’haver prova documental de l’estupidesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada