Ho deia ahir el President en funcions de la Generalitat, Joan Saura: el Govern no té cap pla previst davant d’una sentència adversa del Tribunal Constitucional. I ho argumentava dient que estaven tan convençuts de la constitucionalitat de l’Estatut que no volien ni pensar-hi. Hem de pensar i creure, per salvar la imatge i el bon nom del Govern, que això és una absoluta falsedat, que ens estan mentint ves a saber per quina estratègia. Primera perquè la sentència del TC no dependrà de la constitucionalitat de l’Estatut, segona perquè ningú dubta que hi haurà retalls ni que sigui per demostrar el mateix Tribunal el seu poder, i tercera perquè seria imperdonable la irresponsabilitat d’un Govern que no tingués cap previsió davant d’una eventualitat com aquesta. Altra cosa és que la previsió feta sigui inconfessable.
Les alternatives poden ser diverses. Els qui són partidaris de negar a Catalunya i als catalans el dret a decidir ho tenen clar: no som ningú per discutir l’autoritat i la decisió presa pels qui tenen el poder i el nostre destí a les seves mans, i per tant no hi ha altra resposta que la de l’acatament. Els qui accepten aquest estat de submissió, però volen aparentar una certa defensa del país com a molt expressaran la seva disconformitat, faran veure que estan enutjats i fins i tot són capaços de convocar una manifestació per a expressar un rebuig verbal que no posa en dubte l’acatament. Hi haurà també els qui, posats a mentir i a enganyar permanentment la ciutadania, faran veure que s’esquincen les vestidures i es posaran a dir estupideses com aquelles que cal revisar les relacions amb Espanya, que cal canviar la Constitució (com si no sabessin que seran el PP i el PSOE els qui la canviaran i no pas a favor nostre), o que s’obre un nou període de negociacions. Per als sobiranistes, la primera resposta hauria de ser la de no acatament i no reconeixement de cap legitimitat al Tribunal Constitucional per a revocar una decisió presa democràticament pel la majoria del poble de Catalunya; en aquest cas va ser l’acceptació d’un text estatutari, en un altre pot ser decidir el futur del país. A partir del moment en què considerem trencat, unilateralment per part seva, l’intent de pacte per trobar un encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol, les decisions a prendre no tenen per què ajustar-se a la seva legalitat: convocatòria d’una consulta popular, com a mínim, sobre l’acceptació o no de la imposició feta des de Madrid, encara que seria millor formular-la en positiu en base al dret a decidir dels catalans; acte de sobirania nacional per part de les institucions, només a partir del qual es podria tornar a parlar de negociar alguna cosa amb Madrid; o, directament, una proclamació unilateral d’independència en el benentès que voldria dir endegar tot un procés de conflicte obert amb l’Estat.
El que no podria fer mai una força nacionalista (ja no goso emprar el terme independentista), seria mantenir-se en un Govern on es fes acte d’acatament i submissió, i que es dediqués a gestionar les escorrialles que ens han volgut deixar. Potser seria hora de plantejar la necessitat d’un Govern d’unitat nacional, no per a gestionar el que ens queda (per això tant se val fer-ho amb els uns com amb els altres), sinó per a plantejar obertament un procés cap a la plena sobirania nacional. I si no hi ha una majoria parlamentària suficient per a fer-ho, disposada a fer-ho, com a mínim no participar de l’acte vergonyant de la submissió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada