Establert que ni el Tribunal està legitimat per a emetre sentències, essent part políticament interessada, ni com a catalans, per dignitat nacional, podem ademtre que es qüestioni la voluntat democràtica expressada pels ciutadans de Catalunya, el rebuig i el no acatament de la sentència respecte a l’Estatut ha de ser absolut i a priori; al marge de si la retallada serà major o menor. Celebrar o esperar que la sentència no ens sigui tan desfavorable és tant com acceptar l’autoritat moral d’aquest Tribunal Constitucional i, sobretot, la incapacitat del poble de Catalunya per a decidir el seu futur.
Per això és de lamentar la negligent inacció dels partits catalans, tots, que esperen un cop de sort, que la dinàmica de les tenses relacions entre PP i PSOE ens afavoreixi, que els magistrats no trobin la manera d’anul·lar articles idèntics als que els mateixos recurrents han aprovat en altres comunitats, o que al capdavall les retallades siguin més o menys suportables. O pitjor encara, correm el risc que, davant la sentència, la irresponsabilitat dels notres polítics arribi a l’extrem de voler aprofitar l’ocasió per a desgastar l’adversari local per a treure’n rèdits electorals a curt termini. Des del qui podria pretendre acusar l’actual Govern de la Generalitat de no haver fet les gestions o pressions oportunes per a condicionar favorablement la sentència del Tribunal Constitucional, a qui podria tenir la temptació d’erigir-se en portaveu ideològic del Tribunal argumentant que ells ja havien advertit (com va fer el mateix Duran i Lleida) de la possible inconstitucionalitat d’alguns dels articles estatutaris. Més esperpèntiques, encara, serien els posicions extremes: les dels qui, havent presentat el recurs que de ben segur només serà estimat en part, exhibiran eufòrics el seu èxit amagant l’intent fallit de les retallades que no hauran estat acceptades ni pel Tribunal Constitucional; o les dels qui, com fan de forma reiterada i obsessiva, intentaran carregar contra el pacte Mas-Zapatero (però referint-se només al Mas perquè bé que s’arrengleren amb el Zapatero) com si la inconstitucionalitat provingués precisament de la retallada.
Per als qui no admetem la legitimitat del Tribunal Constitucional ni que, en tot cas, les seves sentències puguin coartar la llibertat i la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya, l’únic responsable de la sentència que ha de retallar l’Estatut és el no reconeixement del nostre dret decidir, de la nostra existència com a poble i, per tant, de la submissió a què ens han sotmès. Si la retallada és important, els més aferrissats constitucionalistes podrien al·legar que hauria estat molt pitjor sense el pacte a la baixa entre Mas i Zapatero, mentre que per als sobiranistes demostraria que dins del marc constitucional, que és el que van escollir tots els nostres parlamentaris per a fer la reforma estatutària, no hi encaixen en absolut, ni rebaixades, les nostres aspiracions nacionals. Només si la sentència és positiva en el sentit de no retallar, o de fer-ho molt poc, el text estatutari, des d’una perspectiva sobiranista es podrà adduir i denunciar que amb el pacte Mas-Zapatero es va rebaixar més del que permetia el marc legal, l’acceptat per tothom a priori.
Per això és de lamentar la negligent inacció dels partits catalans, tots, que esperen un cop de sort, que la dinàmica de les tenses relacions entre PP i PSOE ens afavoreixi, que els magistrats no trobin la manera d’anul·lar articles idèntics als que els mateixos recurrents han aprovat en altres comunitats, o que al capdavall les retallades siguin més o menys suportables. O pitjor encara, correm el risc que, davant la sentència, la irresponsabilitat dels notres polítics arribi a l’extrem de voler aprofitar l’ocasió per a desgastar l’adversari local per a treure’n rèdits electorals a curt termini. Des del qui podria pretendre acusar l’actual Govern de la Generalitat de no haver fet les gestions o pressions oportunes per a condicionar favorablement la sentència del Tribunal Constitucional, a qui podria tenir la temptació d’erigir-se en portaveu ideològic del Tribunal argumentant que ells ja havien advertit (com va fer el mateix Duran i Lleida) de la possible inconstitucionalitat d’alguns dels articles estatutaris. Més esperpèntiques, encara, serien els posicions extremes: les dels qui, havent presentat el recurs que de ben segur només serà estimat en part, exhibiran eufòrics el seu èxit amagant l’intent fallit de les retallades que no hauran estat acceptades ni pel Tribunal Constitucional; o les dels qui, com fan de forma reiterada i obsessiva, intentaran carregar contra el pacte Mas-Zapatero (però referint-se només al Mas perquè bé que s’arrengleren amb el Zapatero) com si la inconstitucionalitat provingués precisament de la retallada.
Per als qui no admetem la legitimitat del Tribunal Constitucional ni que, en tot cas, les seves sentències puguin coartar la llibertat i la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya, l’únic responsable de la sentència que ha de retallar l’Estatut és el no reconeixement del nostre dret decidir, de la nostra existència com a poble i, per tant, de la submissió a què ens han sotmès. Si la retallada és important, els més aferrissats constitucionalistes podrien al·legar que hauria estat molt pitjor sense el pacte a la baixa entre Mas i Zapatero, mentre que per als sobiranistes demostraria que dins del marc constitucional, que és el que van escollir tots els nostres parlamentaris per a fer la reforma estatutària, no hi encaixen en absolut, ni rebaixades, les nostres aspiracions nacionals. Només si la sentència és positiva en el sentit de no retallar, o de fer-ho molt poc, el text estatutari, des d’una perspectiva sobiranista es podrà adduir i denunciar que amb el pacte Mas-Zapatero es va rebaixar més del que permetia el marc legal, l’acceptat per tothom a priori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada